Salvador Illa, i no Pere Aragonès, anunciava a primera hora l’acord arribat pels pressupostos de Catalunya del 2023. La pujada al faristol feia bona, de nou, aquella frase de la cultura popular que diu que les negociacions es donen entre dues o més parts, i sempre les acabava guanyant el PSC. A vegades, però — i aquest sembla el cas —, aquestes victòries estan més en la forma que en el fons.
Estem davant dels primers pressupostos de l’era postprocés, els primers on l’espai postconvergent no hi participa. Un acord que enterra l’era del procés i que obra una possibilitat que, no molt temps enrere, era inimaginable: el retorn del tripartit. Ja des de fa mesos, quan Junts per Catalunya va decidir sortir del govern (empès amablement per Aragonès), el cicle que s’inicià cap a l’any 2012 agonitzava. Però les etapes es tanquen de veritat en silenci, amb una encaixada de mans, amb una rúbrica que segella allò que s’havia cridat als quatre vents prèviament. Sempre és el so sord d’una burocràcia en funcionament la que finalitza les coses. L’acord obra una nova etapa de la política catalana i inaugura l’espai de l’ampli del centreesquerra. Els pressupostos han estat forjats pel principal partit independentista (ERC), el principal partit no independentista (PSC), i el principal partit de l’esquerra parlamentària disposat a arribar a acords sòlids (En Comú Podem). I aconsegueixen satisfer les tres parts implicades.
El PSC es reafirma com a partit “responsable” i li esgarrapa al Govern (és a dir, a ERC), una declaració conjunta on es compromet a tirar endavant la Ronda Nord, la “modernització” de l’Aeroport del Prat, i del Consorci Recreatiu i Turístic de Salou i Vila-seca (Hard Rock). Però potser el més important dels pressupostos no té tant a veure amb els pressupostos en si, sinó en el fet que consoliden el seu relat de “passar pàgina” respecte de la independència. En aquest sentit, a qui salva en Salvador és al president d’Espanya, Pedro Sánchez.
Per altra banda, els pressupostos permet als socialistes mantenir amb vida l’imaginari progre, clarament en perill considerant la deriva dels darrers anys: dels tres partits que ratifiquen els acords, les seves propostes i interessos són els que més tiren cap als interessos de la patronal. Però, si deixem de costat la declaració conjunta —redactada amb un llenguatge ambigu i que requerirà negociacions i pactes futurs—, els socialistes tenen el recolzament moral d’ERC i, sobretot, d’En Comú Podem. Quant a imatge (i tranqul·litat d’esperit), això dona pau a la seva militància.
ERC aconsegueix aprovar els pressupostos. Això ja és, de per si, una victòria. Es tracta del govern amb menys força de la història de la política catalana i, així i tot, tiren endavant la llei més important de tot executiu. Ho fan després d’haver demostrat una intel·ligència negociadora que, històricament, no se li presumia a ERC. Fent-ho, evidencien que avui dia Junts per Catalunya no és un actor necessari en la política catalana. Perquè si bé han hagut de signar la declaració conjunta que volia el PSC, ho han pogut deixar al marge dels pressupostos. En termes més explícits: ERC s’emmerda més del que li agradaria, però segurament menys del que estava disposada. La via Aragonès funciona.
En Comú Podem (ECP) participa dels pressupostos, condiciona l’increment en àrees tan rellevants com salut i transició ecològica, i s’aparta del document dels macroprojectes pactat entre ERC i PSC. Efectivament, els pressupostos no adjudiquen ni un euro a la Ronda Nord, ni el Hard Rock, ni a l’Aeroport. Jèssica Albiach va poder comparèixer en roda de premsa i afirmar, amb raó, que “s’ha complert la nostra línia vermella: no hi ha ni una sola línia dedicada als macroprojectes fracassats”. No era senzilla la posició dels comuns: havien de ser-hi però sense ser-hi del tot. A diferència del PSC o d’ERC, el seu llindar de tolerància ideològic no els permet oscil·lar entre el centreesquerra i el centre(dreta). Els comuns no es podien veure arrossegats cap al fang i, alhora, havien de fer valer els seus diputats per a condicionar els pressupostos; no podien ser percebuts com la “falca” socialista, ni tampoc com l’esquerra de la CUP, un partit gairebé incapaç d’arribar amb acords amb d’altres que no siguin ells mateixos.
En línies generals ho han aconseguit: s’incrementen un 8% les prestacions socials i es fa un esforç important en millorar la precària situació sanitària, amb especial èmfasi a l’atenció primària, la qual se li preveu un increment del 24% respecte de l’any anterior. Segurament aquesta és la millor notícia dels pressupostos, i la principal raó per la qual el Sindicat de Metges va decidir aturar la vaga programada per aquesta setmana. Igual que els socialistes i els republicans, En Comú Podem té, també, raons per a reivindicar-se.
Durant els dies vinents caldrà analitzar en detall els números, rascar més enllà de la lletra petita (què passa amb el Pla Pilot per la Renda Bàsica?), i confrontar les opinions de les parts implicades. En aquests moments, però, hi ha un missatge clar: s’obre un nou cicle en la política catalana.
Catalunya Plural, 2024 
