Les lleis ens donen accés als drets, però la desigualtat no remet en clau de gènere. Les dones, el 51% de la població, la majoria social, seguim patint discriminacions quotidianes, violències físiques, psicològiques, socials i institucionals importants, malgrat els avenços. Canviar l’organització social del patriarcat és un repte titànic i és evident que no és garantia d’exercici de drets.
Amb la nova llei integral de llibertat sexual el debat suscitat respecte a la garantia de drets que recullen les lleis no és menor i genera moltes reflexions de com s’apliquen, qui les aplica i quins han de ser els indicadors per aplicar-les de forma efectiva i garantista…
Si parlem de pilars de la societat podem parlar de treballs invisibilitzats i gratuïts que de forma molt majoritària han desenvolupat les dones, els anomenats treballs de cura sense els quals la societat no funcionaria. Treballs que mai són tinguts en compte si no hi ha una sensibilitat clara, però hem de dependre de la predisposició per tal que les lleis garanteixin els drets de les dones o hem de poder tenir, de forma clara, la seguretat que el que la llei reconeix no es tiri enrere en la seva interpretació i aplicació?
De la mateixa manera que parlem de lleis podem parlar de planificació política, de concessió d’ajuts, l’ordenació urbanística, l’organització del transport públic, els criteris d’atenció a la salut… per posar alguns exemples. El que està clar és que sense una perspectiva de gènere, sense una mirada que tingui en compte les vivències de les dones i les discriminacions múltiples que les travessen, les lleis i les polítiques es construeixen gairebé en exclusiva per al 49% de la població.
Fer polítiques d’igualtat sense tenir en compte les interseccions diverses que travessa el gènere i les conseqüències discriminatòries i de reducció de les oportunitats que representen acaben portant a resultats perversos. La manca de sensibilitat i empatia, però, també de formació específica de servidors públics en diferents àmbits -molt preocupant en l’àmbit judicial- i la manca d’indicadors de gènere que ajudin a planificar, desenvolupar i aplicar criteris equitatius porten a una reacció política i social que, massa sovint, acaba empetitint els drets i reforçant un sistema discriminatori com és el sistema heteropatriarcal, basat en la negació de la diversitat i la dominació masculina.
La perspectiva feminista en les polítiques, en la legislació i en els serveis públics és del tot necessària. Cal dotar les diferents administracions d’eines i formació efectives per tal de fer-ho possible.
Catalunya Plural, 2024 
