Davant la seva ineficàcia, qualsevol ajuda es bona per a permetre que aflorin a la superfície els petits relats de memòria. Al seu blog el tramvia 48, Ricard Fernández Valentí atresora dades ideals per a reconstruir allò mínim. Un d’ells mencionava a l’empresa Acústica Roselson, notable tot integrant els seus equips de so a mobiliari de disseny, a més de proposar als usuaris la fabricació dels seus altaveus en funció d’interessos i mesura.
La marca nasqué als anys cinquanta, establint-se segons alguna tarja de presentació al número 8 de Francesc Tàrrega, si bé les naus de fabricació ocupaven un notable espai de la cruïlla de Campo Florido amb el carrer de Puerto Príncipe, encara visibles a l’actualitat, gran part d’elles aprofitada per Manau S..A., dedicada a materials de construcció i la llar.
Ricard Fernández mencionava com a gran anècdota l’assassinat del comptable el juny de 1977, a l’època més convulsa de la Transició. Els problemes per a consultar La Vanguardia amb un mínim de decència m’han fet sentir orfe, però aquest arxiver dels Indians respongué la meva pregunta sobre el nom de l’empleat mort i així, amb Francisco Martínez Asensio, Asencio a d’altres documents trobats a posteriori, vaig poder donar a les meves investigacions, ben exitoses malgrat les habituals llacunes del després.
El divendres 2 de juny fou de clima tebi a Barcelona, amb una temperatura mitja de divuit graus. Aquella assolellada jornada invitava a qualsevol cosa menys a complir obligacions laborals. Cap a un quart d’onze, Francisco Martínez Asensio y José Luis Lavilla Callao, respectivament caixer i director administratiu de la Roselson, es personaren a l’oficina del Banco Vizcaya de plaça Maragall amb el carrer del Doctor Valls.
Retiraren dos milions set-centes deu mil quatre-centes tretze pessetes, dipositant-les a l’interior d’un maletí i d’una bossa verda. A dos quarts, després de sortir de la sucursal, s’encaminaren vers el número 47 del carrer de la Garrotxa, on havien aparcat el seu cotxe, amb tota probabilitat per a tornar al carrer de Puerto Príncipe i posar la quantiosa quantitat en lloc segur.
Martínez Asensio tenia cinquanta-dos anys i Lavilla Callao era molt més jove. Cap dels dos degué pensar gaire a una sèrie de factors tan sols remarcats amb la perspectiva del temps. El 47 del carrer de la Garrotxa, antiga carretera d’Horta, forma part dels blocs d’Antonio Pineda, uns anys més tard un dels arquitectes de les vivendes del Congrés. A la seva vora hi havia la masia de Can Girapells com a porta d’aquesta via angosta i sinuosa en contrast amb l’amplada de passeig Maragall.
Foren en vehicle privat per normalitat de l’època i per a protegir tot el muntant al seu càrrec. Quan anaven a obrir-lo, irromperen del no res un home i una dona. Ell, de mitjana edat, duia un brusó curt, mentre ella, de trenta a trenta-cinc anys, anava vestida d’infermera. Duien sendes pistoles, disparant-les contra els treballadors per a fer-se amb el botí, escapant-se a un SEAT 127.
Martínez Asensio ingressà cadàver a l’Hospital de Sant Pau, apreciant-se tres ferides per arma de foc. La primera li produí la perforació de l’aorta abdominal, la segona sortí per la fossa ilíaca esquerra i la tercera s’ubicava a l’avantbraç esquerre. Lavilla Callo salva la vida malgrat que una bala li fracturà el peroné.
Els seus companys lamentaren l’episodi amb una manifestació col·lectiva de dol per l’episodi, succeït du dies després de la celebració de la junta ordinària d’aquesta societat anònima, transcorreguda sense ensurts.
Durant uns dies vaig acotar el radi de les meves elucubracions en els atracaments bancaris de 1977 a la Ciutat Comtal, freqüents i teixits de certa llegenda al llarg d’aquells mesos amb una obligada vaga de gasolineres, una altra de taxis, la fita de les Jornades Llibertàries i el retorn de Frederica Montseny a un míting a l’avinguda Maria Cristina, com és natural copsat per centenars de milers d’acòlits.
La mort de Martínez Asensio i el mal tràngol de Lavilla Callao, desaparegut de qualsevol paper escrit, podrien ser una simple efemèride sense repercussió pel fet de passar a la perifèria. El Diario de Barcelona, La Vanguardia, El País i Diario 16 recolliren la noticia, aquest darrer amb més profusió de detalls, entre ells els set casquets de calibre 9mm a l’escenari del crim, pendents d’examinar a la comissaria del Districte.
Molts assassinats no es resolen i no és pas motiu d’escàndol. La meva esperança per a donar llum a l’assumpte de la Roselson era la infermera, no pas pel transvestisme escollit, sino per la seva condició femenina, magnífica com a presumpte esquer i sobretot estranya a més poder a un dispositiu organitzat, doncs els pistolers del carrer de la Garrotxa no hi passaven de casualitat. No s’ha de ser molt llest per a deduir un seguiment anterior per a registrar unes rutines amb la fi de fer-se amb els milions, ben feliços pel silenci i tranquil·litat del paratge.
Tot i així, foren vistos per a brindar-nos les descripcions dels implicats. Al matí següent, dos individus descendiren d’un Simca 1200 blanc, estacionant-lo en doble fila junt a la finalització de la caserna de la Guàrdia Civil, custodiada per Antonio López i Rafael Carrasco, aquest darrer vestit amb un mono mecànic per a reparar el seu automòbil privat.
Tots els matins d’aquesta trama són mansos fins que arriba l’esclat. Un dels del Simca, jove amb una caçadora fosca, matà a López d’un tret al cap, si bé deixà anar sis o set més, apoderant-se de la seva metralleta per a continuació sacrificar a Carrasco, indefens i perdut.
Els malfactors feren camí només tres-cents metres, topant-se amb un SEAT 850 blau aparcat a la cruïlla d’avinguda Madrid amb Joan Sada. Un altre testimoni els va veure córrer. Un sobresortia per ser alt, més de metre setanta-cinc, i el seu cridaner jersei, mentre un dels seus còmplices carregava un paquet molt llarg i un altre accelerava molt nerviós, amb el gatell a punt.
L’associació entre aquests dos esdeveniments, vint-i-quatre hores a la vida d’una ciutat, només es revelà la tarda del 3 de juny, quan una dona trucà a dos diaris per a que recollissin unes notes de sota una estora. El seu contingut fou la clau, enterrada al fons d’un mar de tinta bastant desapercebuda, per a enllaçar Roselson amb la Benemérita.
Catalunya Plural, 2024 
