En diuen intel·ligència artificial, però no ho és. Si més no, d’intel·ligent: es tracta d’un mecanisme fabricat per l’home per a complir uns objectius utilitaris (com els objectius del tornavís, el bisturí electrònic i la bomba atòmica). En aquests estris és intel·ligent la ment humana que els inventa i els realitza i els objectes són el simple instrument que n’és conseqüència. La dita intel·ligència artificial és un mecanisme, digital i cibernètic, tot el sofisticat que es vulgui, però mecanisme a la fi, com la clau anglesa, l’agulla de cosir o el superordinador Mare Nostrum: matèria inerta.
Ara bé, la quantitat i la qualitat de les realitzacions que pot assolir aquesta eina cibernètica poden arribar a ser enormes i astoradores. Sobretot en els primers temps de funcionament; la ment humana –la intel·ligència natural— es cansa de la rutina i precisa de la novetat com a estímul (tant en la recerca com en el sexe) per a interessar-se, motivar-se i mobilitzar-se. Si algun dia busquem una suposada essència intel·ligent en el desenvolupament de les màquines de pensar –més precisament: que emulen el pensament, o encara més precisament, una part d’ell—haurem de fer-ho per aquest cantó: la curiositat per descobrir, aprendre i saber, l’estímul per la imminència de novetats, l’expectativa del canvi per a millor, l’adveniment de la sorpresa. La paraula clau és “eureka”.
Allò que és apassionant i denotatiu del jardí en què ens fiquem en reflexionar sobre tot això és el que té d’atractiu per a l’humà d’avui la construcció de mecanismes artificials d’emulació de la ment humana. I el que trobem és que l’interessant no és tant el mecanisme fabricat com la ideació –en direm fascinació— que ens du a fabricar-lo perquè diu més de nosaltres que qualsevol altra cosa.
Els primers artefactes que simulaven realitzar activitats humanes eren els jugadors d’escacs autòmats. N’hi va haver de dues menes: màquines elèctriques que efectuaven moviments considerats propis del joc d’escacs i artefactes que es presentaven com a autòmats, però no ho eren, sinó representacions d’un jugador mecànic que al capdavall era manipulat per un jugador humà amagat en l’embalum del mecanisme. El primer va ser el joc d’escacs elèctric creat per Leonardo Torres Quevedo el 1901, capaç de jugar finals de torre i rei, i el segon el jugador fabricat el 1770, caracteritzat com a un ninot d’aspecte humà, que era una màquina que simulava jugar automàticament, però no ho feia: l’espectacle d’un frau. El que ens sembla significatiu és que l’escaquista del segle XVIII, que volia ser presentat com a una meravella del progrés, era anomenat “El Turc” i caracteritzat com a un personatge provinent de l’orient, aquell orient agressiu que havia estat derrotat a la batalla de Lepant i havia arribat a les portes de Viena. “El Turc” era, literalment, una “meravella”, és a dir, una cosa davant la qual ens admirem, quelcom admirable (ad-mirabilis, una cosa que ens fa que ho mirem i ens deixa sorpresos i “meravellats”).
L’escaquista de Torres Quevedo era una màquina amb aspecte de màquina, i per tant neutra: com el Hal 2000 de la pel·lícula de Kubrik. Admirava qui el contemplava per la seva capacitat d’emular una facultat humana tot i ser un mecanisme. “El Turc” aspirava a produir la mateixa admiració però sense haver desenvolupat els mecanismes cibernètics que li haguessin permès aquesta emulació. L’admiració per un o altre giny denota el que ens sedueix. En el cas de l’escaquista de Torres, la promesa de l’aplicació universal de l’automatisme naixent (aquest enginyer va ser el pare de l’automàtica) atés que si la màquina pot imitar o emular allò que fa la ment (jugar als escacs) la podem fer servir per qualsevol cosa. En el cas d’”El Turc” no hi havia neutralitat aparent i discreció continguda (la neutralitat aparent de la tecnociència i la no implicació simulada de la tècnica en assumptes morals) sinó una rotunditat escandalosa: hem creat un homuncle (un golem?) de factura mecànica que fa el que l’ordenem, jugar a escacs, per al nostre benefici. L’exhibició tecnocientífica és descarada perquè ens mostra a “l’altre” (el turc, el moro, l’infidel, el rotundament diferent) dominat i reduït a una joguina: d’atacant a la nostra civilització a entreteniment domèstic (el mateix procés mental d’exorcisme del perill que la creació del croissant: menjar-nos la mitja lluna musulmana com a llepolia. Iniciada la derrota de l’imperi otomà comença l’orientalisme, tan ben explicat per Edward Saïd: la fascinació per un món oriental més imaginat que real que irromprà a Europa amb la difusió dels contes de Les Mil i Una Nits i les aventures narrades per Scherazad. La saviesa “oriental” domesticada: el joc de jocs al nostre abast i sense contrincant humà o les fantasies erotitzants de l’”orientalisme” encarnades pel cinema mut (Theda Bara i Rodolfo Valentino).
La construcció de “l’altre” comença amb “El turc” i culmina amb l’extraterrestre. O més aviat amb el robot alienígena de tres metres d’alçada, Gort, al film “Ultimàtum a la Terra”. Els soldats turcs invasors d’Europa es tornen aquí en humanoides alienígenes capaços d’acabar amb la humanitat si aquesta esdevé un perill per a l’univers, amb Klaatu, l’extraterrestre justicier, comissionat per castigar els humans pel seu descontrol bèl·lic i avui diríem ecològic (“l’altre” justicier sempre té una peculiaritat inquietantment irada; Greta Thunberg com a persona amb Asperger, Joana d’Arc com a guerrera visionària). Entre nosaltres i “els altres” hi ha sempre aquesta tensió de domini (“El turc” és un escaquista excel·lent però convertir en joguina) que sovint acaba amb els altres capturats i reduïts a curiositat domesticada, com els negres africans exhibits als zoos europeus en ple auge de la colonització i l’esclavisme, o els “alienígenes” del cas Roswell al 1947, suposadament capturats i amagats com a “trofeus de guerra” en la defensa contra els OVNIS.
Pel mig d’aquest deliri que explica tan bé les nostres pors hi sobrevola un espectre: la nostra pròpia concepció de la condició humana i l’abast de la ment i la tecnologia. La tècnica que du els electrodomèstics de tota mena a casa nostra i la potencialitat de la ment que és capaç d’inventar-los és a la vegada promesa i amenaça, que va de la consecució del benestar sense fi a l’extermini sense remei. En aquesta tensió rau la gènesi de la present ideologia que passa per ser d’esquerres i renuncia al progrés, tot abandonant alhora el combat amb l’altre i l’evolució tecnocientífica. Klaatu i Gort han guanyat la partida, però no renunciem a la potencialitat de la ment, suposadament infinita, representada per la “intel·ligència artificial”: no ens hem d’amoïnar pas perquè no es tracta d’un recurs limitat i no hi ha lloc a l’abstenció ecològica, barra lliure doncs.
Tota tecnologia és una pròtesi d’una funcionalitat o una qualitat humana. La consciència de la potencialitat protètica sorgeix del desig: d’abastar el que no es pot haver, de realitzar el que no es pot fer, d’obtenir el que no es pot posseir. Així es fabriquen les puntes de fletxa, les piràmides o les naus interplanetàries, i l’ordinador o l’aparell cibernètic en general és la pròtesi del cervell. Assistim ara amb la “intel·ligència artificial” a la fascinació per les potencialitats de la ment; no ens veiem amb cor de viatjar a altres galàxies però sí de crear sofisticadíssims jocs capaços d’emul·lar les realitzacions de la ment humana, per tal de veure si el desenvolupament tecnològic ens aboca a una consecució insospitada que ens dugui on fins ara no sabem anar (una punta de fletxa, al capdavall). Però desconeixem què és exactament la ment perquè ignorem què és la seva característica fundacional que és la consciència, l’aspecte fonamental de la vida i l’existència. Ens espanta allò que la consciencia pugui arribar a ésser i per això ens enjogassem amb una ciència materialista que la redueix a conducta (ni que sigui conducta neurològica, al capdavall) i li neguem una existència real, titllant-la de “misticisme” o ridiculitzant els savis o sants que l’exploren. Juguem ara amb la nova joguina cibernètica perquè no ens compromet i ens admirem, com davant els jocs d’escacs automàtics, falsificats o reals, perquè tenim aquesta “ment” reduïda a la domesticitat, com “El Turc” o els negres encadenats als zoos (o els presoners dels camps nazis víctimes del doctor Mengele).
La recerca de la “intel·ligència artificial” respon a tot aquest joc d’ambicions i fascinacions, totes elles legítimes. L’invent es desenvoluparà fins nivells insospitats, amb unes funcionalitats que seran enormement beneficioses i que molt probablement ens trauran de trencacolls fins ara vistos com a insuperables. És una tecnologia del tot necessària i admirable que ens portarà a reflexions molt profundes. Però mancada d’un coneixement imprescindible: no podrem “artificialitzar” la intel·ligència humana sense saber abans què és la consciència que li és inherent. Com reproduir i emular allò que teòricament no existeix i que no pot ser reduït a comparació lògica? La ciència materialista, capaç de produir les admirabilitats més admirables, ha demostrat que també ho és, com bé sap la nova pseudoesquerra, de crear catàstrofes probablement no inevitables però no menys espantoses. Com podem progressar si abominem del progrés? Potser la “intel·ligència artificial” sigui capaç d’indicar-nos un camí que desvetlli no ja la impossibilitat d’una ment sense consciència sinó la capacitat real d’orientar-nos cap a una autoconsciència no necessàriament materialista i per tant, intel·ligència natural, ara sí.
Catalunya Plural, 2024 
