Durant aquesta sèrie sobre el barri dels Indians hem recorregut diversos orígens del mateix entre alguns propietaris amb carisma i una de les empreses amb més solera. No obstant, encara no ens havíem endinsant al veritable quilòmetre zero de la seva Història, basada en una mentida per tots acceptada, segons la qual els primers pobladors moderns tingueren un passat a Cuba i a les colònies ultramarines, destacant-se entre ells Francisco Subirats Font, conegut popularment com Pancho, qui a inicis del Nou-cents comprà unes parcel·les a l’actual carrer de Garcilaso junt a dos amics, Diego Frau Mayans i Josep Trius Tous.
Segons aquest tòpic, Subirats, nascut a Reus el 1843, visqué un temps a l’Havana i tornà desconsolat a Barcelona després de perdre dona i fill. Aquesta versió és una de tantes, totes imprecises i amb molt de faula, quelcom d’altra banda habitual a moltes cròniques de la Ciutat Comtal.
Abans d’aquest salt definitiu hi hagué un intent a càrrec dels germans Pere i Manuel Romaní. Junt amb Luis i Pedro Oliva demanaren urbanitzar algunes terres de la masia de Can Berdura. Corria 1899 i la petició fou denegada per no adequar-se a la planificació d’Ildefons Cerdà.
Els Romaní foren acaparadors d’hectàrees i més hectàrees amb la finalitat de treure’n benefici mitjançant la seva urbanització, aconseguint-ho en porcions importants a la Torrassa de l’Hospitalet i al Guinardó, veí de la seva frustrada adquisició. Entre les seves possessions també hi figurava una vila que edificà Domènec Boada a Terrassa.
Aleshores ja existien alguns immobles en aquest sector comprés entre els límits del torrent de la Guineu i la carretera de Sant Andreu a la capital catalana. Ara mateix passejar pels Indians té quelcom de ciència ficció quan cerquem recuperar la seva gènesi, doncs la majoria de vivendes conservades son posteriors a 1920. El que si es manté dels començaments és l’estructura dels seus carrers, modificada als cinquanta per l’extensió de Felip II, avís de la seva convivència amb la barriada del Congrés.
He dedicat prou hores a localitzar documents sobre Francesc Subirats. A la seva necrológica del 16 de febrer de 1913 del Diario de Barcelona resolem gairebé tots els dubtes sobre la seva persona. Morí amb setanta-quatre anys. Deixava vídua, des d’aquell mateix instant amb rang protagonista en aquest relat, i els tres fills haguts amb ella, Carmen Escoté Esqué. La casa mortuòria s’ubicava al carrer de Sevilla 7/Baluard 54, a la Barceloneta, així com l’església del funeral, la inevitable Sant Miquel del Port.
Subirats Font figura a la guia Barcelona Selecta de 1908 com a agent retirat de Borsa. La seva professió ens remet a aquella novel·la pionera al gènere barceloní, La febre d’or, de Narcís Oller, els daurats de la Llotja de Mar com a metàfora de l’avidesa monetària sense fre al tradicional parquet del negoci i l’especulació. El patriarca del nostre triumvirat no es conformà amb la retirada d’aquell món, adherint-se el 1911 a la Cambra de la Propietat Urbana.
Pancho era el més veterà dels tres amics, dos d’ells residents a la nova Barcelona, batejada des del seu estil de modernitat com Eixample, amb habitacions superiors al típic quart del barri i façanes molt més vistoses, en sintonia amb les modes del Modernisme i el Noucentisme. La delimitació d’aquest annex a la unificació envers al mar podria fixar-se des del carrer de Sant Ferran, avui de la Maquinista, i el de Ginebra. Tant a un com a l’altre hi tenia negocis de queviures la família de Josep Trius Tous, de profitosa carrera forjada per la prosperitat de l’ultramarins del 14 de Ginebra i la confiteria de Sant Ferran, paisatges en creixent progrés, integrats a la senda cap a Barcelona.
Trius Tous fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista l’any 1920, implicant-se a les polítiques d’aquell lustre tan convuls a l’agonia de la Restauració. El desembre de 1923, tres mesos després d’instaurar-se la Dictadura, fou arrestat per recolzar proclames catalanistes del CADCI, Centre de Dependents de Comerç i Indústria, el setembre de 1922. La detenció inaugurà una dècada més aviat luctuosa i tràgica amb l’òbit de sa mare, Teresa Tous, el desembre de 1927.
El clan havia volat de l’Eixample de la Barceloneta al de la ciutat, establint-se al 480 de la Gran Via, a molta distància del rovell de l’ou de Josep, proclamat President de l’Associació veïnal de Can Berdura el 1934, potser la seva darrera fita abans d’expirar el 1949, poc abans de la boda d’una de les seves netes.
La Barcelona de finals del segle XIX no tenia tantíssims bars als barris, tampoc al centre, on poc a poc sorgien. Això obliga a molts grups a muntar les seves converses a les rebotigues. És senzill elucubrar sobre les de Trius pare amb Pancho Subirats, a las que més tard s’unirien el fill i un dels seus amics, Diego Frau Mayans, un dels inquilins de l’Eixample de la Barceloneta, trobant-se empadronat al carrer de Balboa. Frau Mayans degué ser coetani de Trius Tous i constitueix la mescla perfecta dels elements de la trilogia perquè fou agent de Borsa, fins a esdevenir tresorer dels representants lliures d’aquest ofici, a més de ser gendre de Subirats pel seu casament amb la seva filla Carmen.
Els indians del mite no vingueren de Cuba, sino de la Barceloneta sense cap urgència d’arrelament, sentint-se de cop i volta rics al presumir de possessions a la vora de la muntanya. La humilitat d’on nasqueren, menys tangible en el cas dels més joves, xocava amb els seus ideals conservadors, exhibits a diversos trams de la seva existència. El 1905, Frau Mayans firmà una declaració a favor de la visita d’Alfons XIII a Barcelona. El 1939, Carmen Escoté Esqué donà dues cadenetes d’or, un rosari i un escapulari de plata per al tresor nacional. Eren oportunistes per a sobreviure i devots. El seu objectiu final era augmentar els estalvis bancaris en una línia de superació amb els seus antecessors, adaptant-se al present mentre cercaven de fer-lo seu. El camí de Trius Tous és molt Auca del senyor Esteve i mostra la transcendència d’un ultramarins, encara més al enclavar-se el seu al centre d’una nova estructura com l’Eixample de la Barcelona. La tenda era la seva indústria i defensar-la amb la Lliga una conseqüència natural alimentada d’ambició.
Pancho degué ser com un pare per a Diego Frau, digne de novel·la als matisos de les seves esporàdiques aparicions a la premsa. Durant la República catalanitzà el seu nom en Dídac, esvaint-se aquest desafiament després la derrota de 1939.
Frau té aspecte d’haver sigut cul i merda amb Trius. Ambdós degueren recordar les seves aventures cap a la maduresa, bé a la seva casa del primer del 40 d’Avinyó, bé a les seves finques a la cantonada de Garcilaso amb Francesc Tàrrega, just quan la vella carretera d’Horta a la Sagrra s’eixampla cap a la Meridiana no sense albergar el domicilio de Carmen Escoté, erigida fins a la seva mort el 1960 com a custodia d’aquest origen fins ara tergiversat perquè a tots ens encisen les fantasies.
Catalunya Plural, 2024 
