Un altre naufragi, una altra insuportable onada d’hipocresia de líders de la política europea i dels Estats membres, una altra vegada articles blanquejant neofeixistes, informacions esbiaixades, ajudant a fer que la xenofòbia i la necropolítica calin a les nostres societats. El trànsit humà, argument comodí de la dreta i la socialdemocràcia europea per exculpar-se de les més de 26.000 morts en només deu anys al Mediterrani. No és la causa de la sortida de les persones dels països. Fugen com poden.
Totes les persones tenen dret a sortir del seu país d’origen -art. 35 del Conveni de Ginebra. Consta també a la Declaració Universal dels Drets Humans de les Nacions Unides de 1948 -art. 13. Als anys 40 del segle passat, gran part de la població europea fugia dels horrors de la guerra i del totalitarisme que va devastar el continent. Itàlia, Espanya o la UE no poden impedir que les persones surtin d’altres països a través dels anomenats “acords bilaterals” i altres eufemismes de think tanks especialitzats com a cooperació estratègica, l’anomenada externalització de fronteres.
La violència a què estan exposades les persones que es veuen forçades a migrar s’està estenent i normalitzant a les nostres fronteres. Els intents de desviar de Grècia venint de Turquia es deuen a la sistemàtica vulneració de drets per part de la guàrdia costanera grega que moltes vegades ataca les persones migrants i refugiades, abandonant-les a la seva sort a alta mar. Investigacions apunten a Frontex, agència europea de control migratori a fronteres, com a còmplice i en alguns casos col·laboradora d’aquestes vulneracions de DDHH i del Dret Internacional.
El fracàs del Pacte de Migració i Asil de la UE es deu a l’aposta per la dissuasió a través de la mort, una promesa buida que fronteres més robustes i violentes acabaran reduint la migració a un mínim manejable. Menteixen. La UE i els Estats membres ignoren la realitat migratòria a les ciutats i els pobles d’acollida. Els neguen el dret a participar de la presa de decisions amb relació al Pacte; deslleialtat institucional que sotmet governs locals a les conseqüències de la marginació social als seus territoris i desaprofita el coneixement respecte a la realitat migratòria als municipis, que és on són o per on passen les persones migrants.
El desplaçament de les fronteres cap a països tercers i la brutalitat que s’està exercint a les fronteres europees, per activa i per passiva, vénen acompanyats d’algunes conseqüències internes greus per a la democràcia liberal; la base de l’anomenat, i sovint aclamat, sistema de valors europeu. Com més cala el discurs antimigració, com més acceptable es fa el poder de governs per decidir qui viu i qui mor, més fèrtil es fa el terreny perquè governi l’extrema dreta (vegeu Itàlia, Grècia, Hongria).
Situar-se al marge del dret internacional relativitza la importància d’un marc legal per regular les relacions entre països, però també entre els éssers humans. La lluita pels drets humans és, en última instància, la lluita per drets. La defensa del dret a migrar i el deure acollir són també la defensa de la democràcia. Si les nostres societats volen viure en democràcia, han d’alçar la veu i impedir que la barbàrie a les fronteres es normalitzi.
Catalunya Plural, 2024 
