Hi ha moltes maneres de fundar. La dels indians provinents de la Barceloneta mesclava el gust per l’aparença de l’ascens social amb el clàssic desgavell, rubricat amb l’adéu a les viletes envers la massificació dels anys seixanta. Els Indians tenen molts principis i cadascun d’ells permet comprendre el teixit dels seus habitants.
Durant molts anys vaig fixar-me a Vila Macrina, al 54 del carrer de Matanzas, gairebé a la cruïlla de Felip II amb Garcilaso. Es construí el 1927 i no ostenta cap luxe, excepte la inscripció per a coronar la seva façana. En aquella època, el barri tingué una consolidació, fins al punt que molts dels seus edificis més antics corresponen a aquell decenni, al cap i a la fi res estrany, doncs al llarg d’aquestes pàgines hem comprovat com la Dictadura de Primo de Rivera impulsà molta vivenda social entre la interpretació de lleis anteriors, entre elles la de Cases Barates, i una voluntat d’encongir el rostre miserable del boom migratori.
Macrina és un nom més aviat inusual. Aquelles lletres rosades remetien a una dona capadòcia del segle IV després de Crist, germana de Basili el Gran i Gregori de Nissa. Fou una de les pioneres en crear convents per a apartar-se del món, si es vol com la Macrina de 1927, un enigma fenomenal a posteriori per a lligar fils, obrir portes i unir parcel·les properes, a només cent metres.
Qui podia ser aquesta dona? Més d’una vegada he manifestat el meu amor pel bateig d’una vileta amb el nom d’ella, destapant-se la capsa de Pandora de les especulacions entre si la propietària era una vídua desitjosa de pau o si tota la poètica corresponia a un homenatge marital.
Macrina García González morí el dia de tots sants de 1962, a l’edat, gairebé una redundància, de seixanta-dos anys. Com Maria Escoté, difunta no gaire abans, el funeral por la seva ànima es celebrà a l’església de Pius X, la del Congrés Eucarístic, l’invasor del domini d’antuvi, plàcid i sense pretensions malgrat els buits, ara desapareguts, dels alentorns.
Acompanyaren a la finada les seves filles Emilia i Felicitat junt als seus marits, José Aznar i Miquel Lloveras, aquest darrer d’interessant cognom un cop llegida la necrològica, on l’associen amb la fàbrica xocolatera, tan famosa aquella dècada pels seus cromos, una renovació d’aquella màgia a la part interior de l’embolcall del dolç.
Aquesta empresa, clausurada a finals de 2016, tenia una de les seves instal·lacions a una casa única al 62 d’avinguda Mistral, per cert, concomitant amb Garcilaso per la seva funció, desapercebuda per a la majoria, d’enllaçar la porta de la muralla a Sant Antoni amb la Creu Coberta d’Hostafrancs, a la senda envers Sants. L’immoble és d 1860 i bé podria considerar-se, sense ser-ho, un dels degans de l’Eixample, com la Vila Macrina ho és al carrer Matanzas.
El marit de la nostra protagonista temporal havia passat a millor vida pel maig de 1961. Antonio Sánchez Miguel exhalà el seu darrer sospir amb seixanta-nou anys al 134 del carrer Garcilaso; aquí es quan les caramboles impacten per com són d’inesperades les connexions.
Segons l’Arxiu Municipal, Antonio Sánchez Miguel modernitzà el seu taller mecànic i garatge, una mola per a disparar Garcilaso cap a la Sagrera, a principis dels anys cinquanta, quan també fou indemnitzat pels perjudicis causats al seu negoci per les obres del metro Transversal Alt. Com si no fos poc, l’Ajuntament sol·licitava expropiar la Vila Macrina a causa de l’obertura de Felip II per a ratificar la preponderància d’allò nou. Ells molestaven per ser un tap a l’expansió d’aquesta avantguarda tan publicitzada. El contrast de les seves estètiques i morfologies clamava al cel. El franquisme, sense necessitat d’estampar-ho als murs, detestava aquesta rèmora prèvia; tot i així, Sánchez Miguel pogué respirar alleujat, doncs no es complí allò planejat.
Hi ha llacunes sens fi per a reescriure la història d’aquest matrimoni. Sánchez Miguel i García González ensumen a maletes amb una existència dins, més aviat de la fornada anys vint. La seva estació de servei fou la cirereta a tota una trajectòria. El meu dubte era esbrina com prosperaren. La clau es trobava a Lloveras. El patriarca del clan morí el 2011 amb noranta-tres anys, però les xocolates només eren una escala del parentesc, amb un ram dedicat als garatges, amb un d’homònim ubicat al 17 de travessera de Gràcia, avui dempeus gràcies a una franquícia.
Vila Macrina i el seu 1927 fundacional envers un benestar de la parella aquell instant, amb una exhibició de poder per la seva residència, senyorial a la barriada. Quan el futur dels anys cinquanta esvaí els seus somnis es mantingueren ferms. Es meravellós imaginar, per exemple, les converses amb Miguel Delgado Rivera, el seu veí més o menys des dels anys quaranta, quan engaltà el seu domicili amb la tenda d’ultramarins, amenaçada per la reforma o imposició de Felip II. El peixater assentia amb el cap quan el cap d’aquell taller mecànic enumerava els avantatges de tot l’embolat per a la seva economia per doblar la visibilitat de la seva marca des de la ignorància que, amb el transcórrer dels anys, aquella cantonada es convertiria en llegenda oculta de la perifèria barcelonina, metàfora per travar dues esferes i recta al seu descens, en realitat una derrota per la geografia de Sánchez Miguel, centrada a la Macrina de Matanzas, i la dels Indians, desfigurada per aquest tall arrasador, una ferida taxant al seu aniquilat rovell de l’ou.
Catalunya Plural, 2024 
