A la meva recerca dels fundadors dels Indians, l’eix més solvent per a explicar la seva Història i formació, tinc un document predilecte. Es tracta d’un breu d’abril de 1921 amb el llistat de la junta directiva de l’associació de veïns de la barriada de Can Berdura. El seu president en aquella anyada fou Augusto Ferrer Dalmau. Si algú el cerca a Internet potser es sorprengui tot donant amb un pintor de quadres d’Història, imagino el net, o la pàgina d’una empresa, engloba al Grup Set, dedicada a solucions compleixes d’automatització i transmissió de potència dins del marc de l’eficiència energètica.
La primera pista per a reconstruir la seva biografia arribà amb l’habitual necrològica. Augusto Ferrer Dalmau morí a Barcelona el 6 de novembre de 1945 als seixanta-set anys d’edat. Els anys següents, la seva pietosa vídua, Ana Bonet Basangé commemorà el succés amb misses a Ponts, Torroella de Foix i les parròquies de Santa Eulàlia de Vilapicina i a la dels Mínims del Guinardó, una referència important per a comprendre constants dels barri als seus inicis.
Ferrer Dalmau fou un empresari d’èxit, de fet, el meu olfacte amb els documents suggereix sociabilitat i un home fet a si mateix amb ambició a l’hora de pujar a l’escala social mitjançant els seus talents o aficions. La seva firma era Ferrer y Dalmau Sociedad en comandita, el 1929 participant a la Setmana Suïssa com a representant a Espanya de l’helvètica Ruti, especialitzada en telers automàtics.
Aleshores, l’empresa degué haver crescut amb escreix, doncs dotze anys enrere s’ubicava a un altre indret, al 70 de la ronda de Sant Pau. Potser el canvi i la puixança es veieren potenciats per l’onada migratòria dels anys vint, idònia per a corroborar allò de Barcelona com a fàbrica nacional.
Pel 1920 uns papers de l’Arxiu Municipal contribueixen a aclarir el nostre horitzó. Augusto Ferrer Dalmau demanà construir a un terreny de la seva propietat, sense permís d’obra municipal, un garatge pel seu vehicle.
Fill del final del seu segle, nasqué el 1878, no feia escarafalls a les quatre rodes, fins i tot participà a curses a la fi del anys vint amb el seu Studebaker.
El fill s’anomenava com el pare, però malgrat aquest fet la cronologia esvaeix dubtes pel que fa a l’autoria de certs actes. Ferrer Dalmau havia adquirit terres a l’inexistent 127 de Pinar del Río amb Francesc Tàrrega. Més tard vaig esbrinar l’emplaçament exacte de les seves possessions, just al costat de la masia de la Gallinaire. La casa dels Indians figura al plec com el seu domicili, rovell de l’ou d’un petit imperi a la part alta de la barriada, doncs, a més de la seva vivenda a Pinar del Rio, en controlava dues més al mateix carrer i una altra parcel·la a la cantonada d’aquest amb Manigua, un realitat una triple cruïlla per la rabiosa proximitat de passeig de Maragall.
Els seus dominis s’enllaçaven amb una tendència dels pioners. Els seus immobles es construiré al sector més proper a Garcilaso i a passeig de Maragall, creant-se així una espècie d’upper d’aquesta perifèria a partir de l’entitat de les vies de circulació, concentrant-se les riqueses a un tram molt específic, mentre el més pròxim a la Meridiana tingué una altra forja, amb algunes hectàrees sense copsar fins als anys quaranta, moment de l’erecció de noves propostes als alentorns, com la Urbanització Meridiana.
Els anys trenta degueren ser un punt d’inflexió per a Ferrer Dalmau. Les cròniques el mencionen als campionats de Columbofília com testimoni d’un hobby molt popular en aquell moment. La informació més impactant es publicà a la secció d’esports de La Vanguardia del divendres 29 d’agost de 1930. August Ferrer Dalmau esdevingué president del C.E. Europa per la renuncia del seu antecessor, Juan Macías Ramos. El club, amb camp al Baix Guinardó, es preparava per a afrontar la seva tercera i darrera temporada a l’elit del futbol espanyol.
He consultat llistes presidencials de l’ara equip per excel·lència del barri de Gràcia i cap d’elles dóna pàbul a Ferrer Dalmau, qui de manera ben hàbil s’havia introduït a l’univers de l’esport rei i a una estructura força sòlida en aquella època, meravellosa per a rellançar encara més la seva persona com quelcom més que un fabricant.
A meitat d’aquell decenni republicà, l’Ajuntament envià avisos d’expropiació de la seva propietat a la cantonada de Pinar del Río amb Manigua, recuperades després de la Guerra Civil, on els seus degueren recolzar als guanyadors, en aquest cases sense cap mena de profit per a evitar la transformació d’aquella illeta en un bloc de pisos en el clàssic estil franquista dels quaranta, entre el feixisme italià i una ressaca de racionalisme, amb tota probabilitat a mans del clan després d’algun tipus d’acord; altrament, no podríem comprendre la sol·licitud d’Augusto Ferrer Dalmau per a instal·lar deu electromotors. La mare, sempre fidel al record del seu espòs, pavimentà el 1961 el seu trosset de Pinar del Río. Exhalà el seu darrer sospir el novembre de 1967, amb honors ciutadans als diaris per a rememorar-la, com si aquesta vídua de cop i volta hagués guanyat galons perquè els hereus de tota la seva feina junt al marit havien superat els límits tranquils de la perifèria per a aventurar-se a conquerir el món.
Catalunya Plural, 2024 
