Al juliol de 2020 la revista nord-americana Harper va publicar el text «Una carta sobre la justícia i el debat obert», un manifest contra la cultura de la cancel·lació (CC en endavant) signat per més de 153 intel·lectuals, coneguda com a «Carta dels 153 ». S’hi diu que «les forces de l’iliberalisme estan guanyant terreny», ja que vivim una època en què es busca cancel·lar i silenciar qualsevol dissidència. L’objectiu de l’acció cancel·ladora és que tingui conseqüències concretes, que algú sigui anul·lat o apartat de la tasca que exerceix, se’n persegueix la mort social. Es condemna a l’ostracisme a qui es considera opositor i contrari a les nostres idees o marcs ideològics: editors acomiadats, llibres retirats o rescrits, periodistes vetats, conferències suspeses o professors universitaris obligats a renunciar a la vida acadèmica. En suport al manifest nord-americà, la revista espanyola Ethic va publicar poc després «Una carta espanyola contra la censura i la cultura de la cancel·lació», fent referència al «linxament com a mitjà per aconseguir qualsevol fi», al temor a «la repercussió negativa que para ells poguessin tenir les opinions discrepants amb els plantejaments hegemònics en certs sectors» i la «conformitat ideològica que intenta imposar la nova radicalitat».
Des de posicions liberals es considera que la CC és una de les conseqüències funestes del «gir postmodern» que l’esquerra va adoptar fa dècades. Per a aquestes perspectives, l’esquerra ha assumit una nova ideologia, el postmodernisme, que ha despolititzat les desigualtats econòmiques i eliminat qualsevol objectiu realment transformador i emancipador. El que és propi de la postmodernitat, sostenen, és el protagonisme d’un nou imaginari polític expressat a través de les polítiques de la identitat i la politització de la diferència. La crítica a l’essencialisme marxista de la segona meitat del segle xx hauria tingut com a resultat una proliferació de subjectivitats fragmentades sense qualsevol horitzó comú. Un desplaçament, sosté Rorty, “de Marx a Freud o de la problemàtica de l’egoisme a la problemàtica del sadisme”. La gramàtica política pròpiament postmoderna, la seva creació més genuïna, serien les lluites culturals i «identitàries» (feministes, ecologistes, lluites antiracials, LGTBI, etc.) presentades sempre de manera despectiva, pejorativa i posades sota sospita.
Entengueu-vos, cap liberal voldria veure ressuscitar els impulsos revolucionaris del moviment obrer de principis del segle xx ni l’enderrocament de l’ordre burgès. Lamenten que l’esquerra hagi abanderat les lluites identitàries i s’abstragui de la lluita de classes com a manera de cercar la polarització social. Hem de suposar, doncs, que la lluita de classes, vista des de l’òptica liberal, sempre va tenir com a objectiu assolir grans consensos i harmonia social. És evident que la impostura nostàlgica del lament «vermell» amb què es presenta la crítica liberal a la CC ia les «polítiques de la identitat» ha de ser entesa des d’un altre lloc. El que està en joc és la defensa liberal tant d’un materialisme que redueix el cos a la raó cartesiana com d’una concepció abstracta de l’individu sense sexe, sense raça, sense gènere. Ja Silvia Federici va explorar amb molta intenció la manera com Thomas Hobbes, pare teòric de l’individualisme metodològic, va proposar una nova conceptualització mecanicista del cos. El lligam entre el liberalisme i el capitalisme està associat a l’aparició de la ciència del treball i, amb ella, al pressupost d’un cos reduït a eina i mecanitzat, operació filosòfica fonamental i necessària per justificar la submissió de l’individu al poder de l’Estat ia les formes disciplinars del treball capitalista.
La nostra època, consideren els liberals, està assistint al sorgiment d’un canvi de paradigma moral, una inquisició digital, una vocació pastoral i puritana, una moixigeria i meticulositat moral, un esperit d’època censor marcat per la interiorització de l’autocensura moralista imposada i autoproclamada per les noves minories i les lluites de gènere, racials o LGTBi. Es tracta de la imposició d’un sol tipus de moral, una moralitat restrictiva que remet a un món orwellià. L’esquerra ens diu què dir i què pensar en una època de criminalització permanent. La major part de les polítiques a favor de les minories i les intervencions sobre formes històriques de dominació reben el nom d’“agenda política tòxica”. A aquest món orwellià es va referir George H. W. Bush quan el 1991, en un discurs a la Universitat de Michigan, va dir: «de manera orwelliana, les croades que demanen un comportament correcte destrossen la diversitat en nom de la diversitat». Les polítiques de la identitat serien una reactualització de la caça de bruixes, una moral aclaparadora que ens fa patir la por al desterrament, al silenci intern, a la repetició infinita del mateix.
Ja no es pot dir res seria el lament d’època de la gent normal i corrent. Macarena Olona, candidata de Vox a les eleccions del Parlament d’Andalusia el 2022, va dir trobar a faltar rebre floretes jocoses dels obrers pujats a les bastides. Es descriu un home blanc heterosexual angoixat per no saber si la pronunciació d’una frase, una expressió, una mera paraula o, fins i tot, una lleu mirada, li pogués portar una terrible sanció social atesa l’ortodòxia asfixiant i histèria moral creada per l’esquerra hipersensible , policies del pensament, guardians de la puresa, fiscals morals: «des de la nostra recent descoberta sensibilitat que decreta que els únics herois possibles són les víctimes, l’home blanc americà també comença a reclamar el seu estatus de víctima».
En aquest context, l’esquerra progressista hauria esdevingut refugi de les essències puritanes, preocupada per la seva integritat ètica al voltant d’una nova constel·lació d’exigències morals. Una hipocondria moral de tiquismiquis i hiperventilats: «volem crear una mena de Lourdes lingüístic, on la maldat i la desgràcia desapareixeran amb un bany a les aigües de l’eufemisme». El que s’ha anomenat «allò políticament correcte» és psicologitzat i assenyalat com allò propi d’una cultura neuròtica, d’una hipersensibilització egocèntrica, com si fos una cultura terapèutica, que vol protegir les minories del trauma fetitxitzant la seva posició. «Fer-se la víctima» seria la manera de sol·licitar reparació i rebre compensacions. La CC, doncs, com allò propi d’una actitud moralitzant els valors de la qual han assolit l’estatus de dogmes inqüestionables. Aquesta tirania de les minories tindria com a conseqüència l’hostilitat envers la llibertat, en el marc d’una cultura moral nova contrària al dret d’expressió. Semblava, doncs, que les coercions a la llibertat d’expressió ja no són patrimoni de l’autoritarisme conservador sinó de les exigències de correcció política dels progressistes. Una sensibilitat moral extrema similar a les cultures d’honor del passat.
Els liberals consideren, doncs, que la CC dóna compte d’expressions restringides, estratègies diabòliques, minories enardides, puritanismes teatralitzats, moviments espontanis d’estampida, persecucions concertades, infantilització generalitzada, classificacions maniquees, introspecció de la por que ens porta a l’autocensura, que ens aguaita, desterrament, suspensió de la veu, silenci, aniquilació, control moral, execució dels impurs, tribus ploraneres, botxins doctrinaris, religió obligatòria, judicis sumaríssims, il·luminats de veritat única, cures postmoderns, nous credos, histerisme victorià, fúria descontrolada, liberticides, bandes justicieres, vanitosos vigilants, militàncies obsessives, dogmes cools, ritus de càstig, autoritarismes disfressats, leviatan suavitzat, psicosi col·lectiva, narcisos censors, punyals digitals, allò irracional, allò histèric, multitud ressentida a priori, ostracismes, control hermenèutic sobre les representacions i el llenguatge, control sobre la recepció dels productes culturals, diàlegs asfixiats per la permanent atenció a les noves sensibilitats i ofenses, elaboració de llistes negres, clima de purificació, noves formes d’intimidació pública , personificació del boicot, escarnis públics, empresonaments algorísmics, odi virtual, macartisme d’esquerres, nou catecisme, oficines digitals permanents de denúncia, patrons socials de submissió, dictadura woke, demagogs oportunistes, supremacia de sensibilitats particulars, hipertròfia del jo, moral intransigent, susceptibilitats empobridores, fangs post-alfa, clixés fantasmals, caça de bruixes digitals, punitivisme plebiscitari, activisme lliberticida, rebequeries terapèutiques, puritans sense frontera, maniqueisme progre, educadors ortodoxos, minories mojigates, hinories mojigates, hostilitats identitàries i intel·lectuals calenturients, que busquen cancel·lar posicions incòmodes i anul·lar moralment l’altre assenyalant, desprestigiant i atacant.
Des de posicions liberals es diu que la CC ha erosionat i fragmentat l’esfera pública, la conseqüència més immediata de la qual és la ruptura de la cohesió social. El lament liberal posa a la diana l’actual digitalització de l’esfera pública que ha fet fallida el monopoli relatiu sobre l’opinió que detentaven els mitjans tradicionals en la seva funció moderadora: «aquesta fragmentació creixent de la conversa pública dóna lloc a un pluralisme massa agut […] ] el desordre conversacional derivat de la digitalització potser no compensi el guany en llibertat d’expressió i en accés a la informació». Es descriuen subjectes narcisistes, encantats de conèixer-se a si mateixos en emetre les seves opinions; una fetitxització del lloc d’enunciació com a manifestació i representació de «l’irracional». Del que es tracta, aleshores, és de tornar a monopolitzar l’espai públic bloquejant per dalt les irrupcions plebees per sota.
Es proposa, doncs, un retorn nostàlgic a aquella esfera pública sense tensions i antagonismes, sense sorolls ni estridències, és a dir, una tornada a aquest silenci que apartava les dones de l’espai públic i on ningú elevava la veu per haver estat agredida sexualment . Igualment, alguna vegada van existir espais tranquils de deliberació on no es plantejaven debats sobre la raça perquè era considerat un tema menor. Als qui enyoren una esfera pública no claustrofòbica, caldria preguntar-los per a qui no resultava asfixiant. La República de Plató, per exemple, no era asfixiat, era calma i serena, cadascú al lloc que li corresponia. Mentre l’esclau fos esclau, la República seria justa.
El liberalisme entén l’esfera pública com a «isegoria», la possibilitat de la comunicació política justament distribuïda. Es defineix com un espai de discussió i deliberació col·lectiva sobre qüestions d’interès general; la recerca del consens és l’objectiu fonamental de les perspectives democràtic/deliberatives. Per això la preocupació per la qualitat de la conversa pública, per un sistema de comunicació racional i un llenguatge públic, transparent i compartit. A través de l’intercanvi de raons amb els altres, guiats per la força no forçada del millor argument, mirem de trobar el millor argument públic. Des d’una comprensió idealista de la comunicació humana, s’hi assenyala el caràcter virtuós dels procediments deliberatius. És possible assolir un llenguatge de significats compartits i lliure d’elements coercitius. Per això la univocitat és la precondició de la comunicació pública. A través seu els subjectes forgen el consens sobre les estructures del món i busquen una societat justa i ideal.
Aquesta concepció de l‟esfera pública i del llenguatge conté implícita una antropologia i una metodologia: l‟individualisme metodològic. Considera a l’individu l’actor polític fonamental, el punt de partida del que és polític, un subjecte dotat de racionalitat que li permet assolir acords. La mirada liberal no atén els processos de subjectivació, és a dir, de construcció dels subjectes, ja que els subjectes ja són individus amb racionalitat. Per això és possible un diàleg intersubjectiu entre ciutadans lliures, a través d’una argumentació racional, entre individus amb una competència política-moral igual. Aquesta concepció de lʻesfera pública pivota sobre la legitimació procedimental que atorga una forma col·lectiva a la presa de decisions. I les institucions públic/discursives són les garants d’una isegoria reduïda a procediment com a fonament de les democràcies representatives.
Pensar l’esfera pública com un procediment abstracte, ideal i formal on qualsevol conflicte social queda subsumit dins d’un equilibri estable; com el lloc de trobada dels individus i els seus interessos privats; i com a espai on no hi ha relacions de força ni de dominació com a manera d’organitzar la societat, és una visió limitada i esbiaixada. Una concepció plebea de l’esfera pública ha de sotmetre a sospita l’èmfasi liberal en la deliberació pública, criticar la legitimitat de les mediacions que es proposen i fer fallida l’objectiu velat que s’amaga aquí: aconseguir la impunitat il·locucionària i la salvaguarda de l’autoritat i les credencials epistèmiques dels llocs d’enunciació privilegiats que s’ocupen.
Catalunya Plural, 2024 
