Dominga és una senyora d’edat avançada, vídua, reflexiva, amb caràcter, independent, que viu sola, i que triomfa a les xarxes socials, especialment a Instagram, on desenes de milers de persones segueixen els seus aforismes que ens interpel·len sobre aspectes vitals que ens convida a sospesar. Li preocupen algunes coses, medita sobre el pas del temps i proclama contundentment els avantatges i els inconvenients de la soledat. Dominga no és real, és un personatge creat per la il·lustradora Elisabeth Justicia. Tampoc no és la seva àvia, ni és ella mateixa, és una mica de tot i de totes, i és, sobretot, una manera de veure la vida amb humor.
Justícia és una autora especialitzada en l’àmbit de la il·lustració tradicional i digital, amb contes il·lustrats publicats, curts d’animació, treballs de disseny gràfic i amb diverses exposicions. Dominga és el seu personatge més mediàtic, amb compte propi a Twitter i Instagram, del qual el segell Aguilar Libros ha publicat Dominga habla sola. Mejor hablar sola que callar acompañada (2023), que inclou una recopilació i ampliació de les imatges virtuals prèvies, ara amb textos de l’autora que contextualitzen els tres grans temes universals que aborda: la por, el pas del temps i la solitud.
El recurs estilístic utilitzat per l’autora és hereu de la pròpia idiosincràsia de la xarxa social basada en imatges, que promociona un format quadrat on destaqui un dibuix sintètic i expressiu, amb sentències curtes que acompanyin la imatge amb una intenció determinada. El potencial de veure l’obra publicada en paper dota de més possibilitats la creadora, intercalant text d’acompanyament, introduccions més elaborades a cada part i reordenant les imatges per àmbit temàtic més enllà del cronològic que pogués tenir en un inici. I el pilar amb què comença el llibre és demolidor: l’impacte que suposa un model de societat creat durant dècades, especialment a les grans ciutats, que contribueix a fomentar la soledat en les persones grans que viuen soles, que s’acarnissa intensament a les vídues (o separades) que tenen una vida independent però que no sempre triarien de forma voluntària la solitud amb què conviuen gran part de les setmanes de l’any.
«La soledat imposada és un desequilibri» s’afirma en una de les pàgines, un desequilibri que es percep a nivell personal i social, i que té un impacte en la salut mental de les persones implicades. L’entorn social de Dominga és fruit de l’esdevenir de les famílies durant dècades. Vivim en una societat on era important comprar un pis on veure créixer la teva família, i ho feies a un barri d’edificis nous, envoltats de persones amb inquietuds similars i igual nivell de renda. Amb el temps, la descendència realitza un procés semblant, de vegades amb més complexitat, ja que pots acabar vivint a una gran distància dels teus progenitors per diferents motius personals i familiars. La majoria dels teus veïns originals ja no hi són o no hi són ni vius. La solitud en una gran ciutat es manifesta com una condemna.
La qüestió és que la situació de Dominga no és inèdita. De fet, a diferents pàgines la veiem parlant amb la seva amiga Alpargata, que intuïm, quan parla, que es troba en una situació semblant. Però és la seva amiga i es fan companyia. Dominga exclama en una de les pàgines un dels seus pesars: «Em fa por pensar que algun dia serà el nostre darrer sopar». Entre els molts temors manifestos, un és la pèrdua de les persones estimades, singularment el de les persones coetànies. I també la pèrdua de la identitat per la disminució de facultats físiques i mentals. Un dels grans tresors que reconeix són, precisament, els records, què passarà quan tingui dificultats per recordar?
Al llarg de les pàgines contemplem les fortaleses i les vulnerabilitats de Dominga, plasmades en la seva quotidianitat, coberta d’una pàtina de nostàlgia i de realitat. «A vegades em trobo a faltar» o «Ningú ens avisa que envelleix el cos, però no l’ànima» són sentències que ens mostren la percepció del pas del temps, de la reinterpretació de les seves pròpies vivències i de la seva adaptació a l’entorn que li ha tocat de viure. És per això que, alguns dels aforismes, destil·len un missatge positiu: «Un clar acte de valentia és deixar enrere el mal conegut i apostar pel bo per conèixer», … potser, en ocasions, és millor estar sola que mal acompanyada: «A vegades cal fer coses complicades perquè la vida es torni senzilla».
El dibuix i el text d’Elisabeth Justicia traspua una crítica a la forma accelerada amb què vivim actualment. Des de la revolució industrial, el món és atrapat en una espiral d’acceleració sense precedents, resultat de la combinació d’acceleracions demogràfiques, econòmiques, tecnològiques i socials. L’increment de la productivitat, gràcies als avenços tecnològics, ha transformat la societat des de dins, i ha alterat els processos relacionats amb el transport, la comunicació i la producció. L’impacte sobre les persones ha estat demolidor, amb un declivi progressiu de l’estabilitat i de la perdurabilitat (percepció que tot és efímers al nostre voltant).
L’acceleració del ritme de vida s’acarnissa especialment en les persones grans, aliens a allò que sembla una necessitat imperiosa d’incrementar la necessitat de viure episodis rellevants per unitat de temps, perquè el puguem exposar a les xarxes socials per alimentar el nostre postureig narcisista. Dominga no té aquesta intenció, ni tan sols a les seves pròpies xarxes socials. Dominga ens convida a la reflexió i ho fa amb sentit de l’humor, cosa que li agraïm enormement a la seva autora. Elisabeth Justicia defensa la necessitat de canviar la societat actual, però, per això, «necessitaríem construir una col·lectivitat solidària on escoltar activament les pors de l’altre i dedicar-los temps de qualitat». I vosaltres, com aneu de temps?
Catalunya Plural, 2024 
