Dues Catalunyes

Hi ha moltes catalunyes: la rica i la pobra; la rural i l’urbanita; la de la costa i la d’interior; la d’aquells que es diuen independentistes i la d’aquells que no se’n senten.  I ara, per culpa de la sequera, ens adonem que hi ha la Catalunya de les conques internes  i la de les conques catalanes de l’Ebre.  Avui dia, a les conques internes, només hi queda un 26% de la capacitat nominal d’embassament (uns 700 hectòmetres cúbics) mentre que els embassaments de rius que moren a l’Ebre, la reserva és un 38%  del total (1.854 hectòmetres cúbics). I en el conjunt de tota la Confederació de l’Ebre, l’aigua embalçada és un 57% d’una capacitat total de quasi  8.000 hectòmetres cúbics.  En situació de normalitat hídrica, Catalunya ve a consumir de l’ordre d’1 hectòmetre cúbic al dia. 

Estem davant d’un greu problema, que serà molt greu si no plou molt aquesta primavera,  i ja s’han començat a prohibir coses (com regar jardins i omplir piscines particulars, que són molestes però no essencials) i reduir d’altres (com restriccions a alguns municipis i fins i tot reduir l’aigua de reg, cosa realment afecta a un tema nuclear del nostre país com és l’agricultura). El gran ensurt de la sequera de 2008 va servir perquè els ciutadans féssim els deures ja que es va reduir significativament l’ús de l’aigua de boca, fins uns límits difícils d’estrènyer encara més. En canvi, la Generalitat no ha fet res significatiu en tots aquests anys, més enllà de la posada en marxa de la dessalinitzadora del Prat, insuficient per a solucionar el problema actual, més enllà del seu cost energètic insostenible. Quinze anys perduts, sense obra hidràulica important nova i cap esforç per la reutilització de les aigües depurades.  

Les sequeres són com els incendis forestals. Quan un bosc crema, no val lamentar tot allò que s’hagués pogut fer i que no s’ha fet: que si netejar els boscos, que si posar cabres, que si limitar els visitants, que si dotar amb més mitjans als bombers…Totes aquestes lamentacions estan molt bé si després se solucionen, però no serveixen per apagar el foc. Per tant, primer acabem amb les flames, de la manera més eficaç possible, i mirem de posar-nos en les millors condicions pel futur. Perquè els incendis, com les sequeres, són recurrents.

Ara que tenim al problema damunt, les solucions que no són immediates no formen part de la solució. Parlar ara de modificació dels sistemes de reg (cal no oblidar que dues terceres parts del consum d’aigua és per l’agricultura) o aprofitar les aigües depurades de la conca del Besòs o construir més dessalinitzadores a la costa, pot servir per a la propera sequera (si sortim d’aquesta) sempre que aquestes noves polítiques  de l’aigua tinguin finançament suficient als pressupostos. Són solucions a llarg termini, que caldrien tenir un ampli compromís social, ja que tot apunta que això del canvi climàtic va de debò. Els boscos no s’apaguen dient que l’any que ve es retirarà tota la fusta morta acumulada. Tampoc Sau s’omplirà ara a base de cabòries que requereixen anys d’implementació.

He començat parlant de dues catalunyes, una amb més recursos hídrics que l’altre, conseqüència d’una major capacitat d’embassament i també amb rius de major cabal. Semblaria lògic connectar l’una amb l’altra, almenys per a situacions d’emergència com la que estem vivint. Segons per on es fes, seria una obra relativament barata i ràpida d’executar. Però això és un transvasament, quelcom abominable en la mística de segons quina mena d’ecologistes i de polítics, no ja de fer sinó tan sols de plantejar. El nostre és un país curiós: es pot parlar de tot, fins i tot d’independència, però ni una paraula de portar aigües de les conques de l’Ebre a les conques internes, on rau gran part del consum domèstic.

No voler obrir un debat serè, objectiu, i veure de veritat quins serien els impactes ambientals d’una interconnexió entre conques, no sembla massa intel·ligent. Sobretot quan altres barrabassades que es fan sobre el territori (com la manera de desplegar les energies renovables, tant terrestres com marines, amb un impacte negatiu prou reconegut) les admet la mateixa administració, molt remirada quan es tracta de porta aigua per canonades. I que quedi clar que no en soc favorable “a priori”; simplement dic per què no es pot plantejar? 

Si persisteix la manca de pluges i si aquest estiu està en perill poder obrir l’aixeta de casa i que surti aigua, veurem solucions d’emergència molt més forassenyades, cares i absurdes que la que plantejo des d’un punt de vista teòric. I sobretot, si superem aquesta sequera,  no perdem altres quinze anys fins que la següent ens torni a agafar desprevinguts.  Governar hauria de ser també evitar patiments als ciutadans.