Aquestes Barcelones són, entre d’altres coses, pur servei públic, no tan sols per l’estudi setmanal sobre la capital catalana, més aviat per treballar des del periodisme per a la ciutadania, i ciutadania, com podria dir Brutus a la seva oració shakespeariana, també és l’Ajuntament, honrat com sempre de llegir aquestes pàgines.
Com sóc del Guinardó, conec molt bé com els consistoris han muntat una estrany xiringuito amb els solars, no tants, reconvertits en plaça. Quan això passa, el lloc roman sense batejar durant molts anys, potser pels segles dels segles, amén.
El Guinardó tingué, té i tindrà infinitud d’aquestes extensions innominades fins a la urgència electoral. No estic d’acord amb la majoria de decisions de l’actual govern municipal en polítiques de memòria. Amb els antecessors cada cop hi ha més concomitàncies, no tan sols per la mentalitat, emmascarada per la vestimenta, sinó també des de l’herència de polititzar el nomenclàtor dels marges per a fer allò contrari al centre, sempre més sedat per a major glòria dels turistes.
Al Guinardó, quelcom gairebé miraculós, la imminència de la campanya electoral ha suposat la inauguració d’un parell d’aquests espais. El primer, situat entre Renaixença i la ronda del Guinardó, fou un Ateneu Catalanista, una fàbrica cinematogràfica i una de tantes okupacions quan queia el segle XX. El segon sorgí tal com el veiem per quelcom poc mencionat i vital per a comprendre aquest sector d’un barri immens. La modificació del mercat i els seus alentorns determinà variacions pràctiques pel veïnat per l’agregació de les antigues parades amb el súper d’una franquícia francesa, unides en el mateix complex, completat per un CAP molt eficient a la Pandèmia.
La designació de Ramona Fossas i Rosa Galobardes conjuga l’oportunisme de l’emocionalitat amb l’encert d’apostar per dones implicades amb l’activisme a un dels epicentres del Guinardó, El Centre Cultural Popular Montserrat.
Així per criticar, des d’un Barcelona útil com la lletja de Permanyr, diria als responsables de posar les plaques una mica menys de timidesa. Al Camp de l’Arpa, això de la placeta de l’Oca és molt bonic, sí, però aquesta fixació de l’animal per a la posteritat s’assembla a un cartell de no juguis a pilota, sempre amanit a posteriori amb un taxatiu doncs ens droguem. No volem això per a tan entranyable au, com no sé vull més definició a un altre enclavament muritu, al limbe per no haver.se banyat a la pila baptismal del nomenclàtor.
Es tracta d’un triangle, delimitat pel bellíssim debut del carrer de les Acàcies des de passeig Maragall, la continuació d’aquest darrer cap a Horta i el final, o l’inici, de la carretera d’Horta a la Sagrera, el nostre Garcilaso, sense de la Vega.
El rovell de l’ou, curiosament mig apartat i ombrívol per una plètora de fulles, és el monument al Doctor Ferran, amb una efígie d’aquest il·lustre personatge, molt disminuïda en comparació amb la mort i el cavall abatut per les vacunes.
La peça de Josep Cañas i Cañàs hi és des de 1972, un any abans de la conclusió de les activitats del Laboratori del Doctor Ferran, després de la seva mort el novembre de 1929 més enfocat a la hidrofòbia, no per terres i torrents propers, sino per la ràbia, romanent al record de molts aborígens la imatge dels nens enfilats envers la providencial injecció.
Al lliurament del passat dijous vaig tancar les estel·lars aparicions de Maria Escoté, vídua de Pantxo Subirats. La cirereta fou un xic agredolça. Podia dominar diverses parcel·les dels Indians, però els seus oponents de la rodalia eren imbatibles. Can Ros vetava l’avenç envers el futur barri de la Jota, mentre els Laboratoris del Doctor Ferran retrataven a aquests propietaris per ser els reis del mambo al seu Far West, nascut rere el torrent de la Guineu. Els deixaven en evidència perquè la seva ambició era arquetípica a qualsevol generació humana, mentre allò realitzat pel Doctor Ferran hauria de conferir-li més honors que el triangle amb el seu nom gravat a la pedra.
El Doctor Ferran s’engloba entre aquells catalans poc reconeguts entre els seus des de l’oblit de les institucions Les meves associacions mentals, sempre per afinitat, em condueixen a Carlos Barral i a Francesc Ferrer i Guàrdia, però l’impulsor dels laboratoris entre Garcilaso, Acàcies, un limbe i Manigua era de la mateixa estirp, resultant-me incomprensible com s’ignora el seu paper al camp de les vacunes. Millorà l’antirràbica de Louis Pasteur, desenvolupà la del Còlera i administrà la del Tifus als treballadors barcelonins.
Aleshores, vora 1887, era el director del Laboratori Microbiològic Municipal, càrrec enginyat per l’alcalde Rius i Taulet. El 1905, a un dels casos tòpics de l’odi nacional cap a lliberals amb talent, fou cessat i potser per a aplicar allò de más vale prevenir qu curar havia resolt dos anys abans adquirir uns terrenys sensacionals, a un no res de la masia de Can Sabadell, indici inequívoc de l’aigua, tan essencial per a aquestes empreses durant aquells anys a la seqüència d’esplendors industrials.
Després de la seva mort, Ferran tingué entre els seus successors al laboratori al Doctor Roux, amb un carrer a vessar d’arquitectures a destacar de varis estils. Durant el seu mandat, el centre aprengué l’extinció d’aquell limbe, esdevingut el passatge de Salvador Riera a pas de tortuga en el seu ajuntar totes les parts del seu itinerari, com pot comprovar-se a un mapa de 1943.
L’enderroc dels laboratoris Ferran el 1973 era un preàmbul per a alçar blocs i aparcaments. La resistència veïnal girà la truita per a guanyar l’escola Ferran i Clua i l’Institut L’Alzina, ocupant d’aquest vell forat, porta mitjançant el passatge de l’Ordi envers els segons Indians, independents dels pares fundadors, amb els seus deliris de grandesa acorralats per l’hegemonia d’autèntics prohoms, i desdibuixats per l’estructura del Congrés, omnipresent pel carrer d’Alexandre Galí, irrompible al pla comtal, més que les poques restes supervivents dels laboratoris, salvats per la campana quan la piqueta volia desenvolupar amb clàssic esmerç la seva espiral destructiva, mostrant-nos com la demolició des de la desmemoria és molt més punyent que tota la trajectòria d’un vacunòleg desterrat en tots els sentits.
Catalunya Plural, 2024 
