Les inquietuds que es desperten al voltant de la intel·ligència artificial són un bon símptoma. Indiquen que l’ésser humà encara té l’orella atenta al què pugui amenaçar la seva condició essencial i, per bé que sigui de manera rudimentària, continua essent capaç de revoltar-se contra la deshumanització. Això és especialment rellevant en un moment en què allò que anomenem neocapitalisme ultraliberal aspira a afavorir un transhumanisme que és un nou projecte de dominació integral sota l’aspecte dels beneficis de la tecnociència. I aquest transhumanisme pretén, a la vegada, deixar enrere els problemes de la humanitat pel simple fet d’el·liminar precisament allò que ens fa humans.
No és cosa nova, i es basa en la vella dita de “mort el gos s’ha acabat la ràbia”. Ja hi va haver un projecte semblant que es va dir nazisme. Els camps d’extermini van ser la mostra més aberrant i cridanera del què va ser aquell intent de transhumanisme. El nazisme fou un projecte bàsicament científic basat en un a priori clarament racional. L’eliminació massiva d’éssers humans en els läger era l’aplicació eficient del projecte transhumanista en clau de taylorisme, un mètode d’optimització del treball en clau de productivitat, la divisió de funcions i la producció en sèrie. Aquesta era la característica essencial i tecnocientífica de l’extermini nazi: per primera vegada a la història l’eliminació massiva d’éssers humans en genocidi no es practicava a partir de la simple brutalitat, sinó en base a una planificació que pretenia basar-se en una antropologia, genètica i medicina cultivades al llarg del segle XIX i part del XX. Quan alguns cientifistes entusiastes pretenen denunciar les pseudociències acusant a determinades pràctiques naturistes o psicoterapèutiques, jo recomano girar la vista cap al doctor Mengele per a comprendre la dimensió real de la qüestió.
La modernitat ens ha donat raons suficients per a desconfiar del maquinisme. Però la relació home-màquina ha estat suficientment complexa com per adonar-se que la qüestió supera el mer ludisme. Si un mecanisme pot substituïr un lloc de treball, aquesta llei de ferro no té marxa enrere. La cosa va molt més enllà: si aquesta substitució pot abarcar la totalitat de l’expressió de l’existència, és a dir, l’adveniment d’un món de màquines que gestiona la convivència entre màquines que toleren la vida humana com a element mínim que permet fer funcionar la reproducció de les màquines entre elles. A aquesta distopia definitiva apunta cert recel davant l’abast civilitzacional de la màquina. I d’aquesta perspectiva apareix el repunt d’aquesta por antiga amb el recel davant la intel·ligència artificial.
No cal confondre l’esperit crític amb considerar l’avenç de la tecnologia amb l’emoció supersticiosa que sorgeix d’una constatació d’Arthur C. Clarke (“2001, odissea de l’espai”): “Qualsevol tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia”. La dificultat per distingir entre màgia i tecnologia ha acompanyat tot el desenvolupament avançat de la tècnica, i s’ha situat en el centre de la recepció de les innovacions. Això torna ara que la comunicació s’alça com a ciència articuladora de la postmodernitat, amb l’aspiració de fer pivotar al seu voltant la resta de les ciències socials. I amb això, la reaparició d’un vell temor: la “manipulació de les conciències”. La batuda en retirada de la idea de progrés fa la resta, amb les propostes de decreixement per bandera, o el resorgiment del culte a lo “natural” com a distintius d’allò pretesament progressista.
“Intel·ligència artificial” és un concepte prou provocatiu com per a remoure un altre cop el fons de l’olla de cigrons. En realitat, no és ni una cosa ni l’altra; no és intel·ligència, perquè és mer càlcul mecànic, i no és artificial perquè és absent d’ella un ingredient fonamental de tot acte específicament humà, és a dir el que resulta de l’opció en una disjunctiva moral, i per tant aquí no hi ha res d’“artificial”, és a dir, expressió intel·ligent del creat per l’enginy humà, sino mer mecanisme altament depurat sorgit de la simple lògica mecànica i maquinal. Va ser, un cop més, Mary Shelley qui va comprendre en profunditat l’abast del problema de la modernitat amb la seva història del monstre de Frankenstein: un ésser mecànic biològic (un cyborg avant la lettre) que reclama per a ell mateix el dret a viure com a humà, a partir d’un acte de la conciència. Allò de Frankenstein sí que era intel·ligència artificial, i no aquesta botiga de joguines cibernètica.
En realitat, els riscos en aquesta qüestió no procedeixen del rebuig a les màquines, sinó de l’atracció que susciten. En la base del progrés tecnocientífic rau el culte a la màquina, i tot rebuig o recel posterior és precedit per la seva fascinació, que no és tecnològica sinó filosòfica.
El culte a la màquina és una perversió: un fetitxisme que projecta en el món material la perfecció imaginària del món de les idees pures. Respon a una passió de control, una neurosi que desitja veure la perfecció realitzada en un món aparentment imperfecte. No s’adona que la perfecció rau, precisament, en aquesta imperfecció paradoxal, porta de la llibertat i finestra de l’infinit.
El culte a la màquina és el somni delirant de la màquina perfecta. El desig de construïr un mecanisme que ens alliberi de les enutjoses imperfeccions que la vida humana comporta necessàriament. L’adveniment de la resposta total a la paradoxa final: viure significa necessàriament morir. Aquesta és la rebelió definitiva del monstre de Frankenstein com a “modern Prometeu”, tal com el definia Shelley.
El culte a la màquina amaga el culte a aquest rebuig del món aparentment imperfecte. És el desig perquè les coses siguin com “caldria que fossin”, segons la ment idealitzant i el rebuig de la imperfecció paradoxal a partir de la tecnociència, en tant que pràctica de la ciència com a sistema de dominació i no com a art de l’alliberament. La porta de la llibertat ha de romandre sempre oberta, i la finestra de l’infinit, de bat a bat, tot donant pas a la imperfecció paradoxal; si no, el nazisme ja és aquí acompanyat de la més gran manipulació de les conciències mai concebuda, que és l’angoixa pel desig del perfecte.
Dr. Gabriel Jaraba
Doctor en Comunicació i Periodisme por la Universitat Autònoma de Barcelona.
Catalunya Plural, 2024 
