“Gazte Koordinadora Sozialista” (GKS), “Horitzó Socialista” o “Encuentro por el Proceso Socialista” són algunes de les organitzacions que han sorgit en els últims anys al voltant d’una nova gramàtica política: una decidida estratègia socialista per a “les classes treballadores”. En algun sentit, tornen sobre una categoria, “classe obrera”, que com a categoria heurística va tenir la capacitat analítica d’organitzar l’evidència històrica de la societat industrial des del segle XIX fins a mitjans del XX, al voltant de les fàbriques, les institucions de classe, la cultura de classe, els partits i els sindicats. Les classes socials es van convertir en un fet social total, una visió col·lectiva del món, el “punt de vista històric”, una manera específica de llegir allò social i d’estructurar les formes de representació política al voltant dels conflictes de classe.
És evident que durant les darreres dècades s’ha frenat i desdibuixat la lluita de classes al voltant de la classe treballadora com a subjecte del canvi, però això no vol dir que la lluita de classes hagi desaparegut, sinó que els efectes de les relacions de classe, que continuen existint, s’expressen sense la primacia de la identitat “classe obrera”. La meva diferència amb els plantejaments polítics de les organitzacions abans esmentades és que avui la totalitat social ja no pot ser compresa des de l’obrer, el seu sentit operatiu ha desaparegut. Una cosa és que la classe continuï tenint una funció explicativa (i en té) i una altra que pugui operar com a eix d’identitat per a la mobilització política. Del fet evident que hi ha desigualtats de classe no segueix que al voltant de la classe treballadora hi hagi condicions per generar una base política per a l’acció. I això no vol dir que les desigualtats de classe no es puguin posar al centre de l’acció política. Però aquestes desigualtats seran polititzades des d’altres indrets, des d’altres figuracions. De la regularitat estructural de la desigualtat en funció de la classe no segueix que la classe tingui un renovat estatut hegemònic. També és evident, diguem-ne, que la societat no es reconeix en la polarització social entre classe treballadora i capitalistes.
Tan obvi és que la classe treballadora no ha desaparegut, com és evident que han entrat en crisi els seus referents culturals. Hi ha un esgotament cultural de la prioritat política de la identitat obrera. El paradigma de la classe obrera com a subjecte social i econòmic, protagonista de l’emancipació social, va acabar. Ja no és un instrument privilegiat per a comprendre la disposició de les forces socials i els nous antagonismes; i li manca capacitat i força per polaritzar el camp històric i polític present. La inexistència d’una formació imaginària que faci visible una identitat de classe fa entreveure una manca de capacitat hegemònica. No tindrà èxit com a classe governant, no exercirà una primacia social, una influència cultural ni una direcció política; no formarà al seu voltant un univers, un horitzó polític. I això no és una dificultat conjuntural, sinó una conclusió estructural.
Crec entendre el per què aquestes organitzacions situen la identitat de “classe treballadora” al centre. Ho fan amb el convenciment que es tracta de la posició més radical. Li atorguen al concepte “classe treballadora” una qualitat metafísica, com si a partir d’ella poguéssim donar una direcció precisa a la història per enderrocar el capitalisme. El lloc d’enunciació de la classe obrera és presentat com el lloc de la igualtat, de l’objectivitat i de la universalitat. Però la classe obrera no té una consistència ontològica, ja que és un concepte vectorial. No és un objecte passiu a l’albur de l’evolució històrica del capitalisme. La “classe obrera” és un sintagma contingent atravessat per una pluralitat de pràctiques discursives. Si ho neguem, aleshores la “classe obrera” és concebuda, des de posicions deterministes i economicistes, un essencialisme metafísic que proposa l’economia com a fonament últim de la societat, remetent les relacions de poder a la seva determinació històrica. Reduccionisme que impedeix pensar l’heterogeneïtat de les posicions socials a les lluites emancipatòries.
És clar que hi ha referents materials dels i de les treballadors/-es, però no com a instàncies objectives. La classe treballadora és una mediació categorial, un imaginari social. La classe no és això que ja hi és, ha de ser produïda. No és un concepte passiu que explica una realitat que li precedeix. Però, alerta, no és que en les darreres dècades els nous canvis socials i transformacions productives hagin provocat canvis a les anàlisis de classe. Abans i ara la classe va ser sempre una identitat, un nexe de relacions, de pràctiques i significats; una producció de subjectivitat, la construcció d’un imaginari social, una dinàmica d’identificació. I aquí em sembla que hi ha un dels embolics de l’època: “la identitat” no és una categoria amb què contradir o substituir “la classe”, més aviat, l’explica. El que es posa en dubte, quan dic que la classe és una identitat, no és l’existència del dolor, l’explotació o la fam, sinó la gènesi entre la materialitat de la classe obrera i la seva expansió política, les mediacions que hi intervenen.
I aquí tindríem la qüestió política fonamental. Quan apel·len a les classes treballadores no estan designant un concepte que es refereixi a una essència comuna objectiva que ens inclou a totes i tots. És una figuració determinada, una identitat i utopia disponible. La funció política de la classe obrera no va ser reflectir una realitat existent, sinó crear-la. En aquest sentit, el quà aquestes noves organitzacions no han explicat és com pretenen crear, des d’un exterior discursiu, una imatge que interpel·li la classe treballadora i que aquesta se senti interpel·lada; i com restauraran la pèrdua de la primacia epistemològica de la classe obrera per ordenar la batalla política emancipatòria.
Si no, crec que estaríem davant d’un clam més a favor de la unitat de la classe treballadora sorgit de la desesperació per no poder controlar i subordinar els nous antagonismes. Diuen “unitat”, però en realitat diuen “difondre doctrina”; adoptar avui el punt de vista de la identitat obrera no produeix ideologia, sinó fe; apel·len a la unitat, però s’omet que allò que “ens uneix” és l’imaginari de qui ho proposa. Per això la unitat de la classe treballadora que proclamen no potència ni mobilitza, sinó contreu i bloqueja. Al contrari del que se sol dir sobre aquest tipus de plantejaments, no és que redueixin allò que és polític a un economicisme vulgar i essencialista, sinó que procedeixen de manera idealista. No és un materialisme ordinari sinó probablement un repertori simbòlic erroni.
Catalunya Plural, 2024 
