A ningú li ha importat el més mínim el que passava en les propietats ocupades en el barri de la Bonanova de Barcelona fins fa quatre dies. El Kubo va ser ocupada l’any 2016, i La Ruina ho va ser l’any 2019. Declaracions dels veïns de la zona constaten que en tots aquests anys no hi ha hagut conflictes de cap mena amb els malvats ocupants del barri de Sant Gervasi de Barcelona, cor burgès de la ciutat.
El terme “okupa”, presentat com es presenta pels principals mitjans de comunicació del país, parteix d’una estratègia deshumanitzadora similar a la utilitzada amb concepte dels “menas” per a referir-se als menors no acompanyats. Evidenment que l’actual presència mediàtica respon a un interès electoral. Però no només això: els aliats d’aquest discurs cotitzen a borsa. Darrere de la demonització dels “okupes” hi ha una indústria immobiliària especulativa que ofega cada dia més als ciutadans de la ciutat i que intenta alçar el principi de propietat privada per damunt del dret —constitucional— a l’habitatge.
Es demonitza l’okupa i es blanqueja a Desokupa, una empresa que, literalment, compta amb neonazis a les seves files. Un d’aquests personatges es diu Ernesto Navas, conegut com a “Perro de Pelea”. Navas llueix una esvàstica tatuada al braç i el nom de “Rudolph Hess” a la panxa. Un altre integrant d’aquest col·lectiu (per dir-li d’alguna manera) és Jikvo Ivanov, que, segons publicava El Salto, és militant del grup paramilitar búlgar Alba Ortodoxa i simpatitzant del moviment islamòfob Stop Islamisation of Europe (SIOE). Desokupa ja ha estat sentenciada per l’Audiència Provincial de Madrid per un cas d’intimidacions i agressió lleu en una de les seves actuacions.
Si ens guiem pels titulars de La Vanguardia o per les tertúlies de l’Ana Rosa, semblaria que el sentiment comú dels barcelonins i barcelonines és el que es dicta des d’aquests mitjans. Per sort, la realitat camina per una altra banda. La realitat: VOX, PP, Ciutadans i Valents — els principals partits que empenyen aquest discurs —són insignificants a la ciutat de Barcelona. La seva representació al consistori serà mínima, si és que existeix.
Més realitat: la creixent sensació d’alarma no es correspon a les dades. Si ens atenem ocupacions a Catalunya i a Barcelona, aquestes han disminuït un 6% respecte a l’any anterior. Encara més realitat: el baròmetre municipal de Barcelona recull sistemàticament dades sobre les principals preocupacions ciutadanes. La darrera enquesta (desembre 2022) situava la por de l’ocupació d’habitatges en una flamant 22a posició. Només un 0,8% dels enquestats ho valora com el problema principal de la ciutat.
Això no implica que el blanquejament de Desokupa i el martelleig constant el qual estem exposats no sigui perillós, ja que com més es parla dels perills de l’okupació, menys es parla del que sí que és un problema de ciutat. El tercer, concretament: l’accés a l’habitatge. Els preus dels lloguers, que ja se situen al nivell del salari mitjà dels barcelonins, expulsen els ciutadans de la seva ciutat. El procés de gentrificació avança, i ho fa de la mà del turisme de masses i de l’especulació financera. La denúncia d’aquesta deriva és, per cert, la raó per la qual van néixer els moviments d’okupació.
Per sort — i també per acabar en una nota positiva —, sembla que la sensibilitat (d’alguns) partits respecte a les polítiques d’habitatge està virant. Inclús Jaume Collboni renega de la política que es va dur a terme a la ciutat de Barcelona durant els anys d’hegemonia socialista. Llavors, es construïen habitatges públics en règim de propietat. Avui, aquesta idea està obsoleta. L’habitatge públic és un bé públic que, com a tal, ha de romandre en mans de l’estat. Aquest és el sentiment majoritari dels habitants de la ciutat, per molt que els hi dolgui a La Vanguardia, a l’Ana Rosa, i a Desokupa.
Catalunya Plural, 2024 
