Francesc Cambó, una de les personalitats més influents de la vida política catalana i espanyola del primer terç del segle XX, va patir al començament de la seva llarga i contradictòria carrera els mateixos ardits de la baixa política que l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Més d’un segle després, i tot i trobar-se en les antípodes ideològiques, ambdós polítics van ser víctimes de l’anomenada guerra judicial, pràctica més coneguda en els darrers temps per la seva denominació anglosaxona lawfare i que han estat desenvolupant sense treva en els darrers anys a Barcelona diverses empreses i lobbies que veuen amenaçats els seus interessos arran de les transformacions progressistes que ha estat duent a terme el govern de coalició municipal encapçalada per Colau. Es tracta d’usar la llei i els jutges per boicotejar i, si cal, enderrocar i empresonar, els polítics que qüestionen els sistemes extractivistes del neoliberalisme. Ho exposa amb tot detall i claredat el catedràtic d’Arquitectura i exregidor Josep Maria Montaner al seu interessant llibre Lawfare urbano (Icaria).
En la seva recomanable biografia Francesc Cambó, l’últim retrat (Edicions 62), l’historiador Borja de Riquer explica que el dirigent de la Lliga, durant els seus temps de regidor de l’Ajuntament de Barcelona, a començaments del segle XX, va participar en una campanya destinada a lluitar contra la corrupció al si del consistori, arran del debat sobre el subministrament de gas a la ciutat. Dues empreses, la Catalana de Gas i Electricitat i la Companyia de Gas Lebón, tenien la concessió per a tot el municipi. El seu principal client era el mateix ajuntament per l’enllumenat públic. Quan van decidir apujar el preu del combustible al 1900, l’Ajuntament va decidir convocar un concurs públic. Curiosament, només s’hi va presentar un aspirant, la Companyia Internacional del Gas d’Aigua, propietat del doctor Strache de Viena. Aquest sistema d’obtenir gas a través de l’aigua obligava a fer unes reformes caríssimes en les velles instal·lacions de gas. Els regidors catalanistes eren partidaris de la municipalització del servei, però van començar a sospitar que darrera de la proposta de Strache hi havia interessos poc confessables. Cambó es va oposar a la concessió perquè les condicions econòmiques exigides llastarien en excés el pressupost municipal, tot i que els tècnics del consistori i alguns diaris abonaven la proposta austríaca. No van trigar a haver-hi pressions sobre els regidors catalanistes, mentre s’evidenciava que alguns edils republicans estaven vinculats a l’empresa Strache, i que aquesta pagava una part de la premsa barcelonina (més d’un segle després, hi ha moltes sospites similars sobre alguns mitjans). Als responsables de la Lliga els va arribar que la companyia estava disposada a repartir un milió de pessetes en suborns entre regidors i funcionaris.
Quan es va posar la proposta de Strache a votació del plenari, va guanyar gràcies al suport dels regidors dinàstics i els republicans. Tanmateix, el lletrats de l’ajuntament van aturar l’acord al trobar nombroses irregularitats en l’adjudicació. La segona fase de l’ofensiva va començar primer amb un intent de suborn a Cambó; després, amb diverses amenaces, i finalment a través d’una querella judicial per “injúries”, que va ser presentada per l’exregidor Josep Samsó (sempre persones interposades, com ara). El jutge encarregat de la querella va suspendre Cambó, i dos regidors republicans van aprofitar a mitjans d’agost que molts regidors eren de vacances -i Cambó fora de joc- per tornar a plantejar al plenari una nova proposta a favor de Strache, que va tornar a guanyar amb molt pocs regidors presents.
Cambó va visitar de seguida el governador civil per denunciar les maniobres corruptes. La gestió va fructificar. Un nou decret judicial va deixar sense efecte la suspensió de Cambó. La majoria dels regidors republicans van censurar les corrupteles dels seus companys de grup. Un nou plenari municipal va refusar la concessió a Strache. I, finalment, va ser Gas Lebón qui va aconseguir el contracte, i en unes condicions molt favorables per a l’entitat.
S’ha d’afegir que, com assenyala també el llibre de De Riquer, mesos després, Lebón va finançar indirectament la Lliga Regionalista al fer-se accionista del seu òrgan d’expressió, La Veu de Catalunya. I Cambó va consolidar-se com una de les joves promeses del catalanisme conservador.
Catalunya Plural, 2024 
