D’entrada, la primera pujada de la catifa vermella el 16 de maig es fa com a film d’obertura, però fora de competició, amb la cinta d’època Jeanne du Barry, i on la realitzadora francesa Maïwenn encarna alhora la protagonista cortesana de Lluís XV a Versalles. I en què el rei no és altre que Johnny Deep, l’actor nord-americà que fa un any va ser al centre d’un sonat judici per violències contra la seva exdona Amber Heard però en el que van ser condemnats ambdós. Ja veurem si Depp desfila per la catifa, però el que sí és segur és que la inauguració del festival i el llargmetratge es transmeten en directe des de nombrosos cinemes de França perquè, a més, la pel·lícula s’estrena simultàniament a tot el país. L’actor estatunidenc Michael Douglas, d’altra banda, rep una Palma d’Or honorífica.
“El cas Corsini”
De totes maneres, el que ha centrat més els focus per les conseqüències que podia tenir la seva inclusió dins de la competició oficial són les circumstàncies en què es va rodar Le Retour, de Corsini. Es va fer a la tardor passada a Còrsega i, tot i que no hi hagut cap denúncia formal, sí que s’han formulat diferents queixes anònimes del comportament autoritari de la seva realitzadora i d’episodis d’assetjament sexual per part de tècnics contra actrius menors d’edat. Fins i tot Esther Gohourou, de 15 anys, va haver de fer una escena de masturbació que no s’havia comunicat a la Comissió d’Infants de l’Espectacle. Malgrat que aquesta escena no surt al muntatge final, el Centre Nacional del Cinema i la Imatge Animada (CNC) va retirar la subvenció acordada al film.
El delegat general del festival, Thierry Frémaux, va arribar a comunicar el 12 d’abril al vespre a Corsini que formaria part de la competició. Però l’endemà, a la roda de premsa de presentació de la selecció oficial, aquesta pel·lícula no es va citar perquè el consell d’administració va suspendre la decisió enmig de tot l’enrenou. Durant dues setmanes, es va mantenir la incògnita mentre la Societat de Realitzadors i Realitzadores de Films (SRF) debatia el contenciós, tenint en compte que Corsini en va ser una de les copresidentes. Com a defensa, la realitzadora va anar a buscar testimonis al seu favor, com el de l’actor present a la cinta Denis Podalydès. Finalment, i després d’una bel·licosa discussió a la SFR, l’entitat va comunicar que no podia entrar en el fons del tema perquè no hi havia hagut denúncies formals arrel del rodatge. I el 24 d’abril es va anunciar que Le Retour se sumava als films en competició. Una inclusió de la que se seguirà parlant quan es projecti la pel·lícula, en aquesta història sobre una dona que se’n va a l’illa corsa a cuidar-se dels fills d’una família burgesa parisenca però que també aprofita per a retrobar-se amb les seves pròpies filles. Corsini, que complirà 67 anys aquests mateixos dies, hi mostra les diferències de classe i racials, però no es lliura que es posi en dubte els seus mètodes en un moment que es qüestiona el rol tot poderós dels cineastes respecte als seus equips.
L’adeu polític d’Adèle Haenel
De fet, és el que vol fer saltar pels aires l’actriu Adèle Haenel (120 pulsaciones por minuto, Retrato de una mujer en llamas) en la seva sorollosa retirada del cinema. A més, escollint de fer-ho el 9 de maig, en vigílies de la cita de Canes, en una carta al setmanari Télérama, en què diu “denunciar la complaença generalitzada de la professió respecte als agressors sexuals i, més generalment, la manera amb la qual aquest circuit col·labora amb l’ordre mortífer ecocida racista del món”. Haenel ja s’havia destacat per anunciar en les cerimònies dels premis César la seva condició de lesbiana o aixecar-se i marxar quan Roman Polanski, amb un llarg historial de denúncies per agressions sexuals, va rebre el César a millor realitzador per El oficial y el espía (J’accuse). I, sobretot, per denunciar el 2019 haver estat objecte d’assetjament sexual per part del director Christophe Ruggia, entre els dotze i els quinze anys, a principis dels anys 2000. Un Ruggia que va ser expulsat de la SFR, precisament, per això quan Corsini n’era una de les copresidentes.
La diatriba de Haenel en la seva carta té ara també un to anticapitalista. “Digue-m’ho clarament: quan la biodiversitat s’enfonsa, quan la militarització d’Europa s’embala, quan la fam i la misèria no paren d’estendre’s, quina és aquesta obsessió del món del cinema -col·legialment reunit als César- per promocionar les seves pel·lícules, de voler seguir sent lleugers? De no fer res?”. I, en aquest sentit, no és estrany que al març se la veiés en una refineria de TotalEnergies de Normandia, a Gonfreville-l’Orcher, al costat dels treballadors de la CGT en vaga contra la reforma de les pensions que ha fet pujar l’edat mínima de jubilació a França dels 62 als 64 anys. Les reaccions a aquesta retirada tan inflamatòria de la professió ha dividit el cinema d’autor francès, però no és gens lluny del clima de tensió que viu el país, fracturat per la manera com Macron ha imposat per decret la llei de les pensions.
No en va, al consell d’administració del Festival de Canes hi ha un representant de la CGT-Espectacles, Denis Gravouil. I aquest sindicat ha prodigat des del gener passat talls selectius d’electricitat en municipis amb diputats macronistes o en visites de ministres o, fins i tot, del mateix president. I, ara, també ho deixa caure en el cas del Palau de Festivals de Canes. El prefecte de policia del departament ha prohibit les manifestacions als voltants del palau, com és norma des que han anat en augment les cassolades anti-Macron. Però, tot i així, el 19 de maig s’ha convocat una concentració a l’atri de l’hotel Carlton, que és zona privada, per part de la CGT-Restauració i, el 21, una altra al bulevard Carnot, fora del perímetre prohibit, per defensar el règim social dels intermitents de l’espectacle. I, aquest mateix dia, es projectarà a l’interior del palau el documental colombià Amor, mujeres y flores, a iniciativa de col·lectius ce cineastes feministes per sensibilitzar sobre els temes de gènere.
EN COMPETICIÓ
Karim Aïnouz (Brasil/Regne Unit), Firebrand
Wes Anderson (EEUU), Asteroid City
Marco Bellochio (Itàlia), Rapito (El segrest)
Kaouther Ben Hania (Tunísia), Les Filles d’Olfa (Les filles d’Olfa)
Nuri Bilge Ceylan (Turquia), Kuru Otlar Üstüne (Les herbes seques)
Wang Bing (Xina), Quingchun (Joventut)(documental)
Catherine Breillat (França), L’Été dernier (L’estiu passat)
Catherine Corsini (França) Le Retour (El retorn)
Jonathan Glazer (Regne Unit/Alemanya), The Zone of Interest
Jessica Hausner (Àustria/Regne Unit), Club Zéro
Todd Haynes (EEUU), May December
Trần Anh Hùng (França), La Passion de Dodin Bouffant (La Passió de Dodin Bouffant)
Aki Kaurismaki (Finlàndia), Kuolleet lehdet (Fallen Leaves)
Hirozaku Kore-eda (Japó), Kaibutsu (Monster)
Ken Loach (Regne Unit), The Old Oak
Nanni Moretti (Itàlia), Il sol dell’avvenire (Cap a un futur radiós)
Alice Rohrwacher (Itàlia), La chimera (La quimera)
Jean-Stéphane Sauvaire (França/EEUU), Black Flies
Ramata-Toulaye Sy (Senegal), Banel et Adama (Balma i Adama) (1er film)
Justine Triet (França), Anatomie d’une chute (Anatomia d’una caiguda)
Wim Wenders (Alemanya/Japó), Perfect Days
Text complet a París/BCN.
Catalunya Plural, 2024 
