No gaire lluny de la rambla de Badal podem passejar pel carrer de Feliu Casanova, dedicat a l’amo dels terrenys junt a sa mare, la senyora Casteràs. Feliu comparteix honors varis amb Salvador Riera, com per exemple tenir dos indrets al seu nom, doncs també té un carrer curvilini junt a la plaça del seu sogre, al rovell de l’ou de la primera urbanització del Guinardó.
Salvador Riera morí el 1916, poc abans d’aprovar-se la urbanització dels mal anomenats Segons Indians. Aquesta es possibilità per la cessió de terrenys efectuada pel diputat conservador Ramón Albó, qui bé pogué ser amb Feliu Casanova un dels gestors a l’hora de teixir el nou barri, una H com a limbe de limbes format per tres carrers essencials: Acàcies, Ramón Albó i Prats i Roqué, aquesta darrera creuant les dues primeres cap a la carretera d’Horta a Sant Martí, ara substituïda amb serena brusquedat pel carrer d’Alexandre Galí.
La meva indefinició a l’hora de batejar la barriada dels Segons Indians/ Salvador Riera és normal. Ramón Albó tingué una de les seves més notòries propietats a un dels seus ingressos, on el seu carrer conflueix amb el passeig de Maragall i Garcilaso.
Al costat hi havia el número 2 de la nostra protagonista d’avui, al capdavant d’una parella de cases barates molt lluïdes, obra de Domènech Mansana, promocionades per una caixa d’estalvis. En aquest edifici, per desgràcia desaparegut, es reunia la junta de propietaris de Santa Eulàlia de Vilapicina, quelcom significatiu pel que fa a la identitat volguda pels habitants de l’entorn, en absolut desitjosos d’ajuntar-se amb els indians originals de més avall i conscients de no pertànyer a la zona més amunt del passeig de Maragall.
Aquesta elecció per la preciosa Vilapicina tenia quelcom de somni frustrat, doncs durant decennis, almenys fins a la fi dels cinquanta, el carrer de Ramón Albó no complí la seva funció de nexe envers el passeig de Fabra i Puig, vell enllaç entre Sant Andreu i Horta. El topall per a les seves aspiracions foren les cotxeres de tramvies i autobusos, causa de l’expropiació el 1900 de vàries hectàrees a la masia de Can Xiringoi.
Les dimensions de les cotxeres, on vaig jugar a futbol, eren d’una immensitat sense previsió de futur, vet aquí el perquè del seu mur amb Ramón Albó, tan sols cancel·lat amb l’obertura de Felip II. Aquesta victòria de la modernitat, simbolitzada pel disseny i concepció de les vivendes del Congrés Eucarístic, té un rastre quan gairebé mor Ramón Albó. El bloc harmònic cap a Felip II i el de l’altre cantó del carrer, conjugat amb la misteriosa Alexandre Galí, són fruit d’urbanitzar tota aquesta extensió, fins aleshores mig rural, quelcom fulminat amb cops punyents i bestials.
Aquesta Arcàdia deixa de ser-ho quan s’hi instal·laren les cotxeres, sense dubtar ni un moment sobre la hipòtesi d’una envers els seus dominis. Aquest límit fou un drama per Ramón Albó, damnificat a la seva importància, només adquirida amb plenitud des de la seva connexió d’aneguet lleig amb la ronda del Guinardó.
La sensació de marge absolut transmès per les cotxeres també es reproduí a la petita Història del carrer amb pretensions d’avinguda menor. Durant els anys vint i trenta, amb una lleu coda durant la Dictadura, eren més o menys freqüents els robatoris de joies als immobles, com el sofert per la pobre Bienvenida Carbonell Bermejo, el juliol de 1926, fent-se els lladres amb cadenetes de metall i dues-mil pessetes amagades a un canut de plata.
Antonio Bonilla fou detingut el 1931 després de fer-se amb joies a una torre de Ramón Albó. L’opulència d’aquests finques tenia un doble pes, doncs d’una banda era un focus d’atracció pels delinqüents, més tranquils per la calma de la perifèria, transcendental com a camuflatge per a líders polítics perseguits per l’Estat.
Fou el cas d’Eusebi Carbó i Carbó, un activista àcrata amb simpaties per causes subversives de tota mena, no en va recolzà Macià al seu intent d’invasió a Prats de Molló. La premsa de gener de 1934 parlava de la seva implicació en la insurrecció anarquista de desembre de 1933, esclatada el dia de la solemne inauguració de les noces corts després de la victòria electoral de la CEDA i els Radicals d’Alejandro Lerroux. La unió d’ambdues formacions suposava una amenaça per a la República, i la cirereta perfecta per a un intent revolucionari de la CNT.
El fracàs del cop obligà a Carbó i Carbó a cercar un refugi recòndit i lliure de tota sospita. El 13 de Ramón Albó, a la cantonada amb Prats i Roqué, anava de meravella, encara més quan s’adequà a les necessitats revolucionàries, amb màquines d’escriure i utensilis de despatx.
La detenció es produí el 9 de gener, gairebé com a espurna de l’explosiu 1934, culminat amb les traques dels fets d’octubre a Astúries, el Principat i Euskadi. Les forces de l’ordre estudiaren amb molt d’esforç el moviment d’alguns homes afins a l’anarquisme, conduint-los fins a un extraradi encara més distant, el del carrer del Nil, encara un oasi enmig de vies més transitades, com el camí de Sant Iscle i Pi i Molist.
En aquest punt, un agent camuflat de missatger preguntà per Carbó i Carbó, responent-li un dubitatiu anglès, qui l’acompanyà fins a la torre de Ramón Albó per a lliurar un sobre.
El dirigent, responsable del secretariat espanyol de la AIT, obrí la porta i el policia es tragué la màscara, efectuant-se la detenció gràcies a l’ajuda de dos companys, escapant-se l’anglès envers un destí indeterminat.
Poc roman d’aquell carrer amb tants obstacles pel seu creixement, tot i així promesa d’una pràctica llunyania malgrat inconvenients com la muralla de les cotxeres o l’absència de voreres més decents fins 1959, quan finalment s’enllaçà amb Arnau d’Oms per a prosseguir fins a un munt d’artèries, totes elles si fa no fa cap a la Meridiana, de Rio de Janeiro a Escòcia.
El seu guanyar múscul dins l’entramat urbà suposa la defunció d’aquella pau encaixonada, rematada amb la ronda fins a convertir Ramón Albó en una terra de ningú pel seu contrast amb la quietud d’Acàcies, una resistència inicial de l’aire fundacional del barri de Salvador Riera, qui d’altra banda hagués somrigut per aquesta metamorfosi des de la seva voraç ambició.
Catalunya Plural, 2024 
