La caiguda de Baghouz va cridar l’atenció del món sobre un problema important que fins aleshores havia rebut poca atenció mediàtica: el destí de desenes de milers d’afiliats a l’EI (homes i dones, més els seus fills) que ara es troben a les presons i camps de l’Administració Autònoma del Nord i l’Estat de Síria (AANES). Com ja van avisar les autoritats de l’AANES, amb el temps, aquests camps i presons s’han convertit en un caldo de cultiu ideològic per a un renaixement del grup terrorista. A més, l’assalt als centres de detenció son una de les prioritats de l’EI. Malgrat els esforços de les FDS i el suport dels Estats Units per desarticular les xarxes i cèl·lules operatives de l’EI, la seguretat interna i externa de les instal·lacions segueix sent massa vulnerable. L’assalt i fuga a la presó de Ghweiran, a la ciutat de Heseke, el gener de 2021, va demostrar que l’Estat Islàmic segueix amatent per reconstituir el Califat.
En aquestes circumstàncies, prevenir una major radicalització i encoratjar els antics membres de l’EI a desvincular-se del grup i reintegrar-se a la societat civil constitueix el repte més important. I és que les presons, però especialment els camps de detenció dels membres de l’EI, són el major romanent i el planter de les noves generacions d’aquest terrorisme islàmic.
Centres de detenció sobrepassats
Durant l’operació militar de Baghouz, milers de combatents de l’ISIS i les seves famílies van ser evacuats i portats a presons i camps que no havien estat dissenyats per a un nombre tan elevat de detinguts. Més de 60.000 persones, segons l’agència Rudaw, van ser evacuades de Baghouz des del desembre de 2018 fins al final de la campanya militar. La majoria dels evacuats eren famílies de combatents de l’ISIS, que van ser traslladades a camps de detenció, mentre que els combatents homes es van enviar a centres penitenciaris. Per exemple, en el malauradament famós camp d’al-Hol, en pocs mesos, la població va passar de la seva capacitat original de 10.000 persones el gener de 2019 a més de 73.000 persones al maig. Amb greus problemes de mortalitat infantil el primer any, l’amuntegament i la negativa generalitzada a participar amb els serveis dels campaments per part de dones afiliades radicalitzades de l’EI fan que la situació humanitària actual segueixi sent crítica. Justament, per intentar reduir la població del camp i facilitar la monitorització de la situació humanitària i de seguretat, durant l’any 2020 es van traslladar centenars de nacionals estrangers “menys radicalitzats” des de l’annex del camp d’al-Hol al camp de Roj. Les autoritats dels camps volien d’aquesta manera millorar l’accés a les dones menys radicalitzades en un entorn més tranquil i segur, a més de facilitar-ne possibles repatriacions.
El gener d’enguany, el Rojava Information Center (RIC) comptabilitzava al voltant de 47.000 residents al camp d’al-Hol (la meitat ciutadans d’Iraq), dels quals 7.521 són dones combatents i menors de “tercers països” (és a dir, ni sirianes ni iraquianes) allotjades en un annex del camp. Pel que fa el camp Roj, actualment allotja 2.246 dones combatents i menors de nacionalitat de “tercers països”.
Els homes combatents de l’EI capturats també van inundar les capacitats preexistents de les presons. Algunes escoles es van convertir en presons, i barris tranquils van passar a estar en zones militars. Actualment hi ha 27 presons per a combatents a càrrec de les FDS. Dels aproximadament 10.000 homes adults detinguts en aquestes, uns 5.000 són sirians, 3.000 són iraquians i 2.000 provenen d’altres 60 països.
Les condicions humanitàries en els diversos centres de detenció són precàries, degut principalment a la manca de recursos de la pròpia administració local i de la intermitent assistència d’ONG’s estrangeres, que se suspèn periòdicament degut als atacs directes, a vegades mortals, que pateixen els seus treballadors a mans dels membres més radicalitzats de l’EI. Per una altra banda, deixar els afiliats estrangers de l’EI a les presons i camps no és una bona opció pel que fa a la seguretat, ja que les autoritats dels camps i de les presons estan sobrepassades i les fugides són freqüents.
Atacs des de dins i fora dels camps
S’han produït diverses fugides des dels centres de detenció durant assalts de l’EI o per les operacions militars de Turquia al nord de Síria. Durant la invasió i ocupació turca del territori d’AANES al voltant de les ciutats de Sere Kaniye i Tel Abyad, l’octubre de 2019, els bombardejos turcs als voltants del camp d’Ain Issa van permetre que almenys 750 persones vinculades a l’Estat Islàmic fugissin del campament, ja que molts dels guàrdies i personal van ser cridats al front ells mateixos, van fugir dels bombardejos o van ser aclaparats pels propis presoners durant els disturbis. Tanmateix, l’assalt a la presó de Ghweiran a Heseke durant 11 dies, al gener del 2021, és l’atac coordinat més gran de l’ISIS des de la dissolució definitiva del califat territorial el 2019. Segons les FDS, en aquell moment la presó tenia una població carcerària de 4.000 persones (700 menors), dels quals 100 van fugir i van tornar a ser detinguts, i al voltant de 300 van aconseguir escapar. Des de fora, l’EI comptava amb entre 100 i 300 assaltants. El balanç humà final va ser de 374 membres de l’EI morts, 121 membres de les FDS morts i més de 6.000 civils dels barris consolidants desplaçats durant els combats.
Un altre exemple el trobem durant la darrera operació militar turca sobre territori de l’AANES, ocorreguda el novembre de 2022, quan els drons turcs van atacar fins a tres vegades un punt de control de les forces de seguretat del camp d’al-Hol. Durant l’atac van morir 8 soldats de les FDS, que eren guàrdies del campament. Es va produir llavors un intent de fuga, aprofitant la situació caòtica. Segons les FDS, 6 fugitius, membres de famílies de l’ISIS, van ser capturats i retornats al camp. Davant dels atacs turcs, que semblen voler soscavar els centres de detenció dels combatents dels EI, les reaccions de la comunitat internacional n’han reconegut el perill, però abstenint-se de prendre mesures fermes per prevenir-los en un futur.
Però el perill que suposa una fuga massiva dels centres de detenció de l’Estat islàmic no és fútil, ans el contrari. El comandant de les operacions nord-americanes a l’Orient Mitjà, Michael Kurilla, després d’una visita al campament d’al-Hol ara fa vuit mesos, va afirmar que, “amb aproximadament 80 naixements al camp cada mes, aquest lloc és un caldo de cultiu literal per a la propera generació de l’EI. […] Els joves són vulnerables a la radicalització”. A principis d’aquest any, l’assessor de seguretat nacional iraquià, Qasim Al-Araji, va declarar també que el camp “suposa un perill real per a la regió i el món”. En aquesta línia, les autoritats de l’AANES han declarat reiteradament que la seguretat dels centres de detenció no és un problema intern, sinó internacional. Les FDS van ser les forces de xoc de la Coalició Global durant l’operació especial per derrotar l’EI, i des de llavors continuen essent el mur de contenció que reté els més 69.000 suposats combatents i les seves famílies per evitar la revifada del Califat. Si per un atac extern o intern els presoners i detinguts de l’EI fugissin massivament, seria possiblement el tret de sortida per a una renovada amenaça de la jihad global.
La repatriació dels combatents estrangers de l’EI
Un nombre considerable dels detinguts a presons i camps són estrangers o de “tercers països”. Aquests individus no poden ser jutjats fàcilment sota el sistema judicial instaurat per l’AANES –que ha jutjat milers d’afiliats locals de l’ISIS als seus propis tribunals– i, per tant, plantegen un repte específic al qual cal trobar una solució a llarg termini. El nombre de dones i menors estrangers detinguts al NES (al nord i l’est de Síria) gairebé arriba a les 10.000 persones, a més dels 2.000 sospitosos estrangers de l’EI detinguts a les presons, segons les xifres de l’AANES i organismes internacionals.
Però les crides de l’AANES a la comunitat internacional per repatriar els seus nacionals actualment retinguts han estat constantment ignorades pels països occidentals. Els països repatrien principalment nens orfes o un petit nombre de dones i els seus fills, alhora que s’abstenen de fer el pas generalment impopular de recuperar un gran nombre de lluitadors o dones que s’adhereixen o estaven exposats a la ideologia radicalment islamista i violenta de l’Estat Islàmic. Només un grapat d’estats d’Àsia central han estat més proactius pel que fa a la repatriació i la creació de centres de rehabilitació. Fins al mes de febrer d’enguany, un total de 2,586 estrangers havien estat repatriats dels centres de detenció de l’AANES en els darrers anys. Espanya s’havia negat fins ara a repatriar cap dels seus ciutadans en centres de detenció al NES. Finalment, al gener de 2023, 2 vídues i 13 menors de famílies de l’EI van ser repatriats per primera vegada a Espanya.
Degut a que la comunitat internacional ha deixat sense resposta les peticions de l’AANES per a un mecanisme de justícia internacional per a l’EI, el 2020 l’AANES va anunciar que començaria a jutjar els sospitosos estrangers de l’ISIS a través del seu propi sistema penal, tot i que l’aposta oficial és per un tribunal internacional. Amb tot, fins a dia d’avui no s’ha donat cap pas en aquesta direcció.
La radicalització no s’empresona
Tant a dins dels camps com a les presons, un nombre important dels detinguts segueixen actius i devots a l’Estat Islàmic. Les FDS i l’administració dels camps han advertit constantment a la Coalició Global, i a la comunitat internacional en general, que hi ha una forta presència de l’ISIS especialment al camp d’al-Hol, i que l’activitat de l’EI a dins del camp està habilitada i coordinada amb l’exterior. Per prevenir atacs, les forces de seguretat (Asayish) van dur a terme una campanya anti-ISIS junt amb les FDS dins del camp d’al-Hol l’agost passat, que es va allargar 24 dies. En una declaració final, es van anunciar la detenció de 226 presumptes membres de l’EI, 36 dels quals eren dones. Segons els informes, van trobar un total de 25 túnels/trinxeres, a més de confiscar armament i diverses eines de tortura i dispositius de comunicació.
A més d’això, els Asayish van descobrir materials educatius amb el propòsit de difondre la ideologia de l’EI. Les troballes reafirmen el camp d’al-Hol com un lloc de radicalització, amb nombrosos testimonis de nens reclutats per unir-se als anomenats “Cadells del Califat”. És conegut per les autoritats que al camp, les dones més radicals fan complir la llei de la Sharia als membres menys radicalitzats de la població del camp, i mostren la seva lleialtat a ISIS organitzant marxes i manifestacions pro-ISIS o fins i tot elevant l’estàndard negre vinculat a ISIS. També s’han denunciat abusos sexuals a nois menors per a fecundar dones com a part d’una suposada campanya de l’EI per ”sortir i multiplicar-se”.
Durant els quatre anys de vida del Califat a Síria i Iraq (2014-2019), la societat vivia sota la interpretació salafista de l’islam, amb l’obligació de la població (masculina) d’assistir a la mesquita. L’EI també va estendre àmpliament la seva propaganda violenta als espais públics per tal d’integrar la seva interpretació de l’islam a la vida quotidiana. Els nens eren objectius particulars de l’adoctrinament d’ISIS, per tal de criar la propera generació de combatents. A l’edat escolar, estaven constantment exposats a la ideologia d’ISIS, ja que s’estima que 1.350 escoles de primària i secundària de l’EI van transformar-se en escenaris de reclutament, on el seu currículum ideològic restringit s’impartia a més de 100.000 estudiants, homes i dones. Joves que havien rebut l’entrenament militar – els “Cadells del Califat”- van ser utilitzats de manera destacada per ISIS en propaganda i com a combatents o terroristes suïcides, i van participar en execucions massives.
Contrarestar avui en dia la ideologia de l’Estat Islàmic requereix abordar tots aquests aspectes per abolir la base sobre la qual l’EI justifica i legitima les seves accions. Com recull el RIC en el seu informe Hidden Battlefields: “Tot i que és poc probable que els membres de la línia dura de l’EI es desvinculin de les seves conviccions, aquells que van ser atrets a l’organització sense una comprensió total de les seves tàctiques i objectius, a causa de la manca d’alternatives materials, o a una edat molt jove, poden estar més oberts a un conjunt d’idees diferents si es mostra una alternativa creïble. Passar d’una normalitat autoritària i hiperviolenta cap a un consens social democràtic requereix el desenvolupament d’un marc en el qual es puguin ensenyar i posar en pràctica noves formes de vida col·lectiva i de presa de decisions, en oposició a la rígida jerarquia de dalt a baix de l’Estat Islàmic”.
La transformació dels marcs mentals i les pràctiques quotidianes són crítics per a les generacions més joves, socialitzades sota l’EI durant part de la seva infància. Això, no obstant, és rellevant recalcar que l’EI fomenta la seva legitimitat sobre la base d’una interpretació particular de l’Islam, que s’allunya extremadament de la interpretació majoritària de la comunitat musulmana.
Implicació comunitària i rehabilitació com a única sortida
Per tots aquests motius, les presons i camps de detenció on hi ha homes, dones i nens relacionats amb l’Estat Islàmic romanen com a punts calents per a un potencial renaixement de l’EI que suposa una amenaça per a la seguretat regional i internacional. L’evolució de la mentalitat dels detinguts en els diferents centres continua sent clau per reduir o augmentar el risc que suposen les persones que, en algun moment, han abandonat o abandonaran aquests centres. Malgrat les vàries condicions adverses ja mencionades, s’han posat en marxa diverses iniciatives als camps i presons per evitar la propagació de la ideologia de l’Estat Islàmic i preparar els seus afiliats per a la futura reintegració a la societat.
Per una banda, les polítiques de l’AANES inclouen un programa d’alliberament patrocinat d’individus vinculats a l’EI per al retorn a les seves comunitats d’origen amb la garantia de xeics (els caps de les tribus), i amnisties que cobreixen tant els presoners de baix nivell de l’EI com les dones i famílies no acusades formalment de cap crims. Aquests formen part dels esforços generals per millorar la situació de seguretat a les presons i fomentar connexions més estretes amb les comunitats àrabs, el compromís actiu de les quals és clau per garantir una derrota duradora de la ideologia de l’EI. A més, més enllà dels murs de la presó, s’estan fent esforços per difondre una cultura democràtica i una interpretació democràtica de l’islam, especialment entre aquelles poblacions que van viure més anys sota el domini de l’EI i van estar exposades als seus programes d’adoctrinament. Tanmateix, les pròpies autoritats admeten que les iniciatives han sigut reduïdes i restringides a certs enclavaments més favorables a l’Administració Autònoma (les regions de majoria àrab de Tabqa i Raqqa).
D’altra banda, els programes de rehabilitació han anat prenent forma en els darrers anys. Als camps de Hol i Roj els esforços de rehabilitació els duen a terme ONG locals, centrades en desenvolupar seminaris i altres activitats per adults per tal d’establir un diàleg amb els residents del campament i ensenyar habilitats que facilitin el retorn futur a la societat. També s’han dut a terme programes educatius per a adults a les presons que tenen afiliats a l’ISIS, com la presó de dones de Derik. Però el més urgent són els programes de rehabilitació per a les noves generacions crescudes en els camps d’al-Hol i Roj. Segons fonts locals, hi ha aproximadament 27.000 menors als campaments i centres de rehabilitació, al NES. En els darrers anys l’Administració Autònoma va establir dos centres per rehabilitar nens de l’ISIS (Hori i Halat), també amb participació de les ONG locals, però manquen de personal especialitzat i amb experiència en psicologia infantil. A més, els mètodes utilitzats per les autoritats dels camps i els centres per seleccionar els menors destinats als programes de rehabilitació han rebut recentment crítiques per part de l’oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans i altres organitzacions de defensa del Drets Humans. Tanmateix, és innegable la necessitat de buscar solucions que frenin la radicalització dels menors, així com els greus abusos que alguns pateixen per part de les pròpies famílies i membres radicals de l’Estat Islàmic.
Una responsabilitat local a un problema global
Malgrat que des dels països occidentals es cregui que l’Estat Islàmic va ser derrotat a la batalla de Baghouz el març del 2019, la realitat que enfronta la població del Nord i l’Est de Síria contradiu aquesta tranquil·litat llunyana. Si bé el Califat ja no té un control territorial com aquell que s’estenia des d’Iraq fins a Síria, l’amenaça del seu revifament mai ha arribat a desaparèixer. Els 69.000 combatents de l’EI i les seves famílies en centres de detenció són una realitat impossible d’ometre. D’aquests, 12.000 són de nacionalitat de “tercers països”.
Tot i que encara és d’hora per fer un balanç definitiu de les iniciatives engegades per l’Administració Autònoma amb l’objectiu de reintegrar i rehabilitar els combatents i les famílies de l’EI, el que és innegable són els grans esforços amb minsos recursos acumulats fins ara. Perquè no només es tracta de mantenir i contenir els derrotats de la guerra contra el Califat, sinó de desenvolupar un sistema democràtic que transformi veritablement les causes que van fer possible l’aparició d’aquest. I fer-ho de manera justa.
Però, i si ens preguntem: nosaltres quins esforços hem fet? La gent del NES no dubten a respondre amb claredat: ens sentim abandonats per Europa, aquells que una vegada ens van donar suport per a derrotar l’Estat Islàmic, ara se’n desentenen. Encara més, es pretén que l’assetjada Administració Autònoma ofereixi estàndards occidentals en els centres de detenció a la vegada que s’ha de defensar dels atacs turcs, desviant els esforços militars quan no directament essent les forces de seguretat dels camps els propis objectius dels atacs. L’assalt a la presó de Ghweiran a Heseke i els 121 membres de les FDS morts per contenir una fuga massiva de presoners són difícils d’oblidar.
Així doncs, sense un programa seriós de repatriació dels combatents estrangers i de les famílies de l’Estat Islàmic, ni tampoc un mecanisme de justícia internacional per a l’EI, sembla que la responsabilitat occidental, tret del suport militar que els Estats Units manté a les FDS, sí que entén de fronteres.
Dades de repatriacions i població als centres de detencions del NES proporcionades pel Rojava Information Center.
Catalunya Plural, 2024 
