Que els nivells de pobresa i exclusió a la nostra societat són massa alts per a un país europeu és una cosa que les estadístiques oficials i les institucions de la Unió Europea no paren de recordar-nos. Les mesures preses pel Govern en els darrers anys han tingut un impacte notable en la reducció de la pobresa abans de transferències, que havia crescut com a conseqüència de la pandèmia i la crisi econòmica. Les campanyes electorals haurien de ser una ocasió per a posar al centre de l’agenda problemes com aquest, amb propostes concretes que permetin avançar en la solució. Les comunitats autònomes tenen, en aquest sentit, plenes competències en la lluita contra la pobresa monetària mitjançant rendes mínimes que estableixen un dret subjectiu a uns ingressos; no així els ajuntaments, que només la poden combatre indirectament a través d’ajudes d’emergència, a les quals sovint s’atorga caràcter subvencional. Tot i això, a grans ciutats com Barcelona o Madrid, la combinació d’un gran volum poblacional amb alts preus de l’habitatge hauria de portar a posar la qüestió al centre de les agendes de les candidatures municipals. Per això, han de ser benvingudes propostes com la de Barcelona en Comú de crear una xarxa d’oficines per facilitar la tramitació de la Renda Garantida de Ciutadania i l’Ingrés Mínim Vital a la ciutat.
Què pot fer una corporació municipal per reduir els nivells de pobresa a la ciutat? Tant l’ingrés mínim vital (que depèn de l’administració central) com les rendes mínimes (que depenen de les autonòmiques) solen tenir dues grans insuficiències: intensitat protectora i cobertura. La primera s’ha vist parcialment aminorada per diverses mesures “d’escut social” posades en marxa durant l’últim quadrienni, així com per la pujada del Salari Mínim Interprofessional, la reforma laboral, o l’augment de la quantitat de l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya. No obstant això, a mesura que augmenta la protecció “sobre el paper”, ens trobem també amb més dèficits de cobertura, en el sentit que moltes llars que tindrien dret a prestacions no les sol·liciten, i, per tant, no accedeixen a aquesta protecció: és el conegut fenomen del non-take-up.
Sense anar més lluny, a la ciutat de Barcelona ens enfrontem a unes dades de non-take-up molt preocupants: en una investigació recent realitzada a la UAB (en coautoria amb Emma Álvarez i Àlex Giménez), hem constatat el contrast entre uns 5.500 expedients vigents d’Ingrés Mínim Vital i els més de 50.000 que complirien els principals requisits segons el Panel de Hogares de Renta y Patrimonio; particularment, costa acceptar que només unes 2.700 llars hagin accedit al complement per fills, atès que aquest té uns llindars de renda que tripliquen els de l’Ingrés Mínim Vital i, per tant, van força més enllà del llindar de la pobresa. Encara que la Renda Garantida de Ciutadania de la Generalitat té un non-take-up menor, tampoc és per llençar coets, ja que menys de la meitat de les 50.000 llars elegibles serien beneficiàries.
Aquesta situació afecta greument l’equitat i l’eficàcia d’aquests programes: no garanteixen drets iguals als que estan en una situació de vulnerabilitat; no redistribueixen els recursos adequadament; i no permeten executar el pressupost disponible per a la lluita contra la pobresa. Contra allò que certs discursos busquen transmetre, el non-take-up no és inevitable ni està escrit a la naturalesa de les prestacions, com ho mostra la seva pràctica inexistència en altres programes (llegiu les prestacions per desocupació o les pensions), o la seva molta menor extensió en altres rendes mínimes, com la del País Basc.
Des d’un punt de vista municipal, sense competències reguladores i pressupostàries directes sobre ingressos mínims, i atès que els recursos locals són limitats, s’imposa un cert dilema a curt termini: què és millor, continuar amb una proliferació d’ajudes d’urgència que no arriben a la majoria dels beneficiaris potencials i/o complementen els ingressos dels qui ja accedeixen a les prestacions, o intentar optimitzar el baix take-up de les prestacions existents? Encara que sens dubte les dues coses no són incompatibles, el segon té avantatges evidents: en primer lloc, el marge per a l’ampliació de cobertura, com hem vist, és molt ampli sense canviar una coma de la legislació vigent; en segon lloc, el gruix del cost econòmic d’aquesta ampliació l’hauran d’assumir les administracions central i autonòmica, que són les responsables de les prestacions d’ingressos mínims, atès que són un dret subjectiu per a qualsevol persona elegible.
En aquest sentit, davant d’una certa subhasta electoral d’ajudes municipals d’incert disseny i implementació més incerta, propostes com la de Barcelona en Comú d’obrir 30 oficines d’acompanyament per a la tramitació de l’Ingrés Mínim Vital i la Renda Garantida de Ciutadania semblen una estratègia més prometedora; aquestes oficines, convenientment dotades de personal format, podrien tenir un rol proactiu a l’hora de fer gestions, eliminar barreres digitals, aconseguir documents, generar certificats, i centralitzar així demandes i sol·licituds en una finestreta única, de manera que milers de ciutadans vulnerables puguin exercir el dret a disposar d’un ingrés mínim. Una administració petita i propera com és la municipal podria, així, tenir un impacte substancial en la reducció de la taxa de pobresa de la seva ciutat, amb el conseqüent guany en igualtat d’oportunitats, cohesió i justícia social.
Catalunya Plural, 2024 
