Fa aproximadament un any van començar els preparatius pel que succeirà diumenge. Les campanyes electorals duren unes setmanes, però es cuinen durant tot un any. Llavors, el millor posicionat per a guanyar les eleccions era Ernest Maragall, qui ja havia quedat al capdavant en les eleccions del 2019. Collboni el seguia de prop, i Colau quedava en un discret tercer lloc. Els comuns desitjaven l’entrada de Trias en campanya. La necessitaven, de fet. Era la seva única salvació. Trias faria un forat tant en l’electoral d’ERC com en el del PSC i contribuiria a situar la campanya com una cosa de dos. A principi d’any — poc després que oficialitzés la seva entrada en la campanya electoral —Trias i Colau celebraven un dinar de cara a la galeria per a reforçar un relat que, llavors, els convenia a ambdós. No estaven equivocats. Tant Colau com Trias arriben en condicions de guanyar les eleccions.
Collboni no s’ha deixat vèncer. El PSC és el Real Madrid dels partits polítics: siempre vuelve. La campanya de Collboni té un mèrit descomunal si ho mirem fredament, des del prisma d’un assessor. Han aconseguit resoldre la quadratura del cercle, un problema irresolt des dels temps Pitàgores. L’etern candidat ha pogut articular un discurs crític amb el govern de Colau tot i haver-hi estat dins durant quatre anys. S’ha reivindicat com a moderat i com a progressista. Ha recavat els suports de figures pròpies de l’extrema dreta com Ana Rosa Quintana o Salvador Sostres, però ha integrat en les seves llistes a personatges com Lluís Rabell, abans a En Comú Podem. A la missa, repicant. Ordre i aventura, com diria Mishima.
Colau és un animal polític, la guanyadora inequívoca de tots els debats electorals. Intel·ligent, ràpida, i sobretot convençuda. No s’estila, en l’era del polític-publicista, els candidats que fan el que creuen i que es creuen el que diuen. Els seus mèrits s’identifiquen en la força i ràbia dels seus enemics: lobby d’habitatge, lobby d’aigua, lobby de cotxe. I querella que li presenten, querella que guanya. Colau és tot el que pot aspirar l’esquerra institucional del segle XXI: reformista, ecologista i socialdemòcrata en les polítiques públiques, però d’esquerra-esquerra en el discurs. Chomsky, Butler i Harvey — autèntiques bèsties divines de l’esquerra marxista i postmarxista—, li donen suport.
Trias també pot guanyar. Sense un programa real, sense aportar cap proposta. El candidat de Junts s’ha passejat pels debats dient vaguetats, mitges mentides, i mentides senceres. Tant se val. La seva força es deu a dos factors gairebé indestructibles: la nostàlgia i el gen convergent. Perquè els socialistes sempre tornen, però el gen convergent no mor mai. Barcelona és una ciutat rica comparada amb el seu entorn, i el vot conservador és estructural allà on la burgesia i les classes altes conviuen amb les classes mitjanes i treballadores. Trias no molesta als poderosos, a qui ja els hi prepara la catifa, però tampoc insulta els pobres, encara que no acabi d’entendre ben bé com s’ho fan per sobreviure amb 3.000 € al mes.
Trias, Collboni, Colau. Un dels tres serà el proper alcalde o alcaldessa de Barcelona. Les enquestes estan tan ajustades que, literalment, cada vot compta. Perquè, recordem: a les eleccions municipals, si no hi ha un acord de govern, és la llista més votada qui aconsegueix l’alcaldia. Colau i Trias només seran alcaldes si guanyen les eleccions. Collboni, en haver aconseguit la quadratura del cercle, potser tindrà opcions de governar tot quedant segon. No són bons temps pels indecisos.
Catalunya Plural, 2024 
