Dràcula
Bram Stoker
Traducció de Xavier Zambrano
Viena editorial, 2022
“Dràcula” (1897), de Bram Stoker (1847-1912) és la novel·la gòtica per excel·ència, per la seva complexitat i la seva profunditat. Literàriament és presenta com una narració epistol·lar. Hi ha una gran varietat d’oferta per al lector: Molts personatges, moltes situacions, moltes alternàncies argumentals i una bona història. Per cert, inventada pràcticament de cap a peus a partir d’antigues llegendes transsilvanes. Els romanesos, actualment, aprofiten el feble lligam de la novel·la amb el seu famós compatriota medieval Vlad l’Empalador per guanyar turisme. Fan ben fet. Però tota la parafernàlia relacionada amb Dràcula, com ara la qüestió dels alls i el crucifix per foragitar-lo, l’estaca que cal clavar-li al cor per destruir-lo (a ell i als no morts vampiritzats), la possibilitat de convertir-se en qualsevol animal (particularment en llop o ratpenat), la sexualització (és el príncep de les tenebres, atractiu, amb força gairebé hipnòtica, envoltat de nimfes vampiritzades extremament sensuals), etc. són fruit de la imaginació de l’autor, que va encertar-la de ple. Posteriorment, les riquíssimes versions cinematogràfiques van contribuir a fixar aquestes característiques (tret del fet, poc indicat per a l’espectador mitjà de cinema, d’haver, també, de tallar els caps per acabar de destruir els vampirs).
Dràcula és una novel·la gairebé d’aventures, amb bons i dolents, i que a l’Anglaterra victoriana devia provocar més d’una hipòcrita morbositat, sobretot pel que feia als somnis eròtics de dames que ja es veien penetrades… dentalment. La llegenda original es basa en la magnificació secular de l’existència de la porfíria, la malaltia que encara avui en dia, empeny qui la pateix, a beure sang per alimentar-se (i que per cert, implica la sensibilitat a la llum, com li passa a Dràcula). D’aquí a l’elaboració antiquíssima de contes paorosos de la vora del foc només hi ha un pas molt menut, com en tantes llegendes esgarrifoses del tresor cultural europeu que es repeteixen arreu amb diferents intensitats. El mite de l’home llop és molt semblant al de Dràcula, per la creació, i la posterior popularització gràcies al cinema (cal recordar que a casa nostra també tenim la pròpia llegenda sobre llops? Vagin-se’n a la vila de Pratdip i preguntin per què tenen un llop a l’escut). De tota manera, a “Dràcula“, de Bram Stoker, guanyen els bons, tal com s’espera, encara que la victòria sigui a un preu considerable. “Dràcula“, a diferència de “Frankenstein“, sorgeix del tresor popular, de les supersticions, és fruit de la comunitat. Per contra, a “Frankenstein” trobem l’ambició egòlatra desmesurada de l’home de reptar Déu tot creant vida. A “Dràcula“, no: L’home s’hi uneix per combatre el mal provinent de la nit dels temps i que trenca l’ordre diví. “Frankenstein” és exactament el contrari, molt més perillós, doncs: No és cap llegenda mil·lenària, és l’home, en un moment donat, gràcies a la pròpia evolució, que decideix esdevenir Déu.
En qualsevol cas, “Dràcula” de Bram Stoker és una novel·la complexa, interessant, atractiva, que cal llegir amb calma. No n’expliquem l’argument. Només en direm que comença amb un jove advocat anglès que es trasllada a Transsilvània per fer unes gestions a càrrec d’un client molt especial que vol comprar unes finques a Anglaterra. A partir d’aquí, milers de coses. “Dràcula” provoca més esgarrifança que no pas por, però agafin-s’ho com la primera vegada que el protagonista s’adona que el comte Dràcula no es reflecteix al mirall: No ho acaba d’entendre, però continua vivint.
Catalunya Plural, 2024 
