L’any 1988 va ser un gran any per Bobby McFerrin, la seva cançó “Don’t worry, be happy” va arribar a ser número 1 en algunes llistes d’èxits musicals, essent la primera cançó a capella que assolia aquesta posició. La seva melodia, altament contagiosa, ha estat taral·lejada en nombrosos esdeveniments festius, i la frase, atribuïda a Meher Baba, s’ha utilitzat en diversos contextos. Ara bé, poques vegades ens hem aturat a escoltar la lletra amb atenció: no tens diners, no tens a ningú, no pots pagar el lloguer… Don’t worry, be happy.
Aquesta felicitat edulcorada que pot fins i tot ignorar les condicions més precàries amb un somriure troba també el seu sentit en l’anomenat gènere de l’autoajuda, que va créixer de manera espectacular durant el segle XX.
Si ens endinsem en una arqueologia sociològica del que suposa aquest corrent veurem com alguns dels autors/es reivindiquen la seva existència al llarg de tota la història. Així, citen Hesíode i la seva obra “Els treballs i els dies” com un clar antecedent, i també consideren d’importància l’obra de Marc Aureli. D’altres situen els antecedents en la pròpia religió i ens parlen de la Bíblia, del budisme o del Tao Te Xing. Aquesta associació entre referència i religió, que no desenvoluparem aquí, ens parla ja de certa il·lusió màgica que es respira en aquests llibres i que, de manera més o menys clara, ens responsabilitza de tot allò que esdevé en les nostres vides. La posició que adoptem davant dels diversos fets, el llenguatge que utilitzem per parlar sobre nosaltres mateixos i les nostres relacions, les afirmacions que fem al voltant del futur… tots aquests aspectes, vinculats amb la nostra responsabilitat individual, són els que determinen o condicionen la nostra realitat. A partir d’aquí, la poesia i habilitat de cada autor/a ens parlarà del nen/a interior, del cos com a llenguatge, de les persones tòxiques i/o de les persones vitamina… Tot un univers referencial de fàcil accés que ens obre la porta a ser nosaltres mateixos i decidir qui volem ser. És només qüestió d’actitud, de determinació, de resiliència. La música sona d’allò més bé, harmònica i suggeridora. Si parem l’orella però quelcom desentona, especialment en moments de dificultat com l’adveniment d’una malaltia. El vocabulari èpic, de lluita i superació, presenta un revers més que qüestionable, situant el suposat poder de curació en la persona i en la manera de viure el tractament i el diagnòstic.
Aquesta omnipotència emocional ens allunya alhora d’apropaments racionals i reflexius. El capitalisme emocional no és només una indústria cultural, l’imperatiu siguin feliços opera també com a mecanisme de control social i entronca de manera gairebé perfecta amb el discurs de la meritocràcia. Happycràcia i meritocràcia. Una associació que contribueix a diluir situacions de desigualtat en el punt de partida de les nostres vides, en les condicions socio-econòmiques i també en altres factors que incideixen de manera clara en el nostre benestar.
En aquest escenari, observem també com la felicitat passa a formar part de l’agenda institucional. L’any 2012 l’Assemblea General de l’ONU va decidir establir el 20 de març com a dia internacional de la Felicitat, per tal de reconèixer la seva importància en les nostres vides. A aquest esdeveniment se li ha d’afegir la primera publicació de l’Informe mundial, un interessant document que aprofundeix en el concepte i planteja qüestions per a la reflexió. La importància d’un apropament col·lectiu a la noció de felicitat, l’anàlisi de la seva distribució (i no només el de la mitjana aritmètica), la incidència en la confiança, la importància dels vincles i la comunitat, la sostenibilitat i cura del planeta i la necessitat d’adoptar un enfocament inclusiu i equitatiu en el creixement econòmic són alguns dels aspectes més destacables.
D’altra banda, l’informe destaca com a factors clau per explicar les diferències a nivell intern i entre països la salut física i mental, les relacions humanes (família, treball i comunitat), els ingressos i la ocupació, les “virtuts de caràcter” com la sociabilitat i la confiança, el suport social, la llibertat personal, l’absència de corrupció i el govern efectiu. Es tracta doncs d’un esforç per situar elements determinants (o com a mínim condicionants) que tenen una clara incidència en el benestar de les persones i les comunitats, i que guarden una estreta relació també amb les polítiques i no tant amb la subjectivitat.
I és aquí on creiem que s’obren possibilitats, menys màgiques i més vinculades a la construcció col·lectiva. Una d’elles és sense dubte la proposta d’una renda bàsica, una assignació monetària incondicional que ens obre la possibilitat d’elecció i ens atorga un marge de llibertat. Sortim del pensament màgic i entrem en l’esfera de la responsabilitat pública que tenim per generar unes millors condicions pel conjunt de la societat.
I sí, hem parlat molt de la renda bàsica com element fonamental per atorgar autonomia, per restablir unes mínimes condicions que ens permetin un marge d’elecció (o capacitat de negociació) i per superar un paradigma assistencial que s’ha revelat clarament insuficient pel que fa a l’abordatge de la pobresa i l’exclusió.
Però resulta també que és des de la perspectiva de la felicitat que la proposta obté bons resultats. En el cas de Finlàndia, el projecte, que va durar dos anys i es va adreçar exclusivament a persones a l’atur (en sentit estricte no seria per tant una modalitat de renda bàsica), demostrava de manera clara l’impacte en el benestar de les persones. La satisfacció personal amb la seva pròpia vida, la confiança en la comunitat i en les institucions, i la millora de la salut mental milloraven de manera clara.
En clau local, el projecte B-Mincome, impulsat l’any 2017 per l’Ajuntament de Barcelona en el marc del projecte europeu Urban Innovative Actions i amb una durada de 36 mesos, presentava conclusions similars pel que fa al benestar subjectiu. La reducció d’una part de la incertesa financera i l’estrès associat a aquesta situació generava un augment significatiu en termes de satisfacció amb la pròpia vida. Aquests factors afavorien alhora una major vinculació a la comunitat, més sentiment de pertinença i un augment de la confiança, especialment en aquells participants vinculats a la línia de treball del projecte que afegia política social comunitària a la percepció de l’ingrés monetari.
Les diferents experiències vinculades a la Renda Bàsica ens revelen la importància vital de la seguretat material en la construcció de la nostra felicitat. Els canvis en els hàbits de vida, formes de pensar o els canvis d’actitud poden influir positivament en la nostra visió del món i la percepció de nosaltres mateixos, però aquesta transformació és clarament insuficient si no estem en condicions de satisfer les nostres necessitats bàsiques. Les propostes individualistes, que es recullen en molts llibres d’autoajuda, sovint passen per alt aquesta realitat tangible, i la responsabilització individual (presentada sovint com empoderant) pot facilitar que l’incompliment de les expectatives de millora psicològica i vital es transformin en decepció, ansietat o culpa addicional. La perversió pot ser doncs oferir acompanyament emocional, terapeutitzar la pobresa i, en canvi, no garantir uns ingressos.
Els diversos projectes pilot que han experimentat amb la Renda Bàsica no només mostren com unes bases materials sòlides milloren la nostra qualitat de vida, sinó que també destaquen la importància de la llibertat, l’autonomia i sentiment de benestar que es generen quan es disposa d’aquesta base econòmica segura.
Catalunya Plural, 2024 
