Sóc filla d’obrers industrials. M’he criat amb els laments de la meva mare cada cop que ha tancat una fàbrica i les queixes del meu pare sobre la precarietat laboral, la desocupació crònica i la falta d’oportunitats per als treballadors. Aquest model s’ha perfeccionat amb el temps, i la dominació sembla més perfecta i cruel que mai. A tots ens agradaria acabar amb el que es coneix com a neoliberalisme. En realitat, crisi rere crisi, aquest model, que fa prevaldre les finances i arracona la indústria productiva, que premia els llocs de gestió i penalitza la mà d’obra especialitzada i la feina real de la gent, s’ha vist reforçat. A cada nova ensopegada, a cada nova crisi, ens collen més i més, i la injustícia inherent al sistema és cada vegada més profunda.
El meu pare és la versió espanyola del conservadorisme clinteastwoodià; davant l’enèsim acomiadament massiu de treballadors, davant la mala gestió pública o privada, o cada cop que veu riders repartint, sempre exclama: “¡Qué desarrollo!”. És una expressió irònica, pròpia del poble de Cuenca on va néixer, usada per a referir-se a resultats adversos, mals negocis o decisions equivocades; és a dir, quan es perd més del que es guanya. No se m’acut millor manera de resumir aquesta sensació de derrota per haver perdut alguna cosa que en algun moment vam aconseguir.
La saviesa popular reflecteix a la perfecció l’animadversió que la gent sent cap al progrés i el desenvolupament quan percep que el seu efecte és contradictori i contraproduent. Per a Karl Polanyi, és qüestionable anomenar progrés al canvi que provoca la destrucció dels mitjans tradicionals de vida, de les comunitats i la feina de les persones, substituïdes per nous mètodes de producció o formes d’organització. Polanyi assenyala que quan el preu d’aquest progrés és la dislocació social, els efectes d’aquest pretès desenvolupament són nocius. Amb això no vull justificar l’immobilisme o validar els corrents tradicionalistes que creuen que abans tot anava millor, però hem d’analitzar si les mesures que les elits polítiques i econòmiques diuen aplicar pel nostre bé en realitat aconsegueixen el contrari.
Això em recorda allò que Ferdinand Céline escriu a Viatge al fons de la nit:
Us ho dic, infeliços, deixats de la mà de Déu, vençuts, escorxats, sempre xopats de suor; us aviso: quan els grans d’aquest món comencen a estimar-vos és perquè us convertiran en carn de canó.
Això és tot el que som per a ells, carn que s’interposa en la trajectòria de les seves bales, números que cal ajustar en els seus comptes, treballadors als quals cal acomiadar, o comandes que han d’arribar al seu destí; tota la resta no els importa.
Se suposa que el desenvolupament ha de ser això?
El motor de la història és en aquesta carn de canó i en el seu patiment. És a dir, en tots nosaltres, els explotats i maltractats com a pollastres de granja. Per si no ha quedat prou clar, esmentarem un últim exemple.
En 1769, l’escriptor i inventor hongarès Wolfgang von Kempelen va inventar un autòmat capaç de jugar als escacs i de respondre a qualsevol jugada d’un jugador fins al punt de guanyar la partida. Aquest ninot animat, anomenat El Turc per la seva vestimenta d’aspecte oriental, s’asseia davant un tauler d’escacs col·locat sobre una gran taula. Mitjançant un joc òptic es creava la il·lusió que la taula era transparent i es podia veure el mecanisme; en realitat, en un rerefons s’amagava un nan, un petit mestre d’escacs que movia les peces mitjançant els fils de la mà de l’autòmat. Aquesta història, narrada per Walter Benjamin a Tesis sobre la filosofia de la història, ens ensenya que els trucs més sofisticats de màgia, a més de tenir parany, sempre amaguen una horrible veritat.
El Turc va sobreviure al seu inventor i va passar de mà en mà, va creuar l’Atlàntic, fins que el seu últim propietari el va donar al Museu Peale, de Filadèlfia. Molts sospitaven que era un frau i el presumpte autòmat va ser destruït en un incendi el 1854. Amb la seva desaparició també es perdia la possibilitat de descobrir el secret del seu funcionament. Durant vuitanta-cinc anys va servir a un grapat de firaires sense escrúpols que només tenien dues coses en comú: un darrere l’altre, tots havien mantingut el secret i, un darrere l’altre, tots havien trobat un nan que sabés jugar raonablement bé als escacs. Ningú va dir res, fins i tot després de vendre l’invent. Tampoc després de la seva destrucció.
Quina és l’horrible veritat que s’amaga darrere del discurs neoliberal i les elits econòmiques actuals?
Que el preu a pagar pel progrés som tots nosaltres.
Catalunya Plural, 2024 
