“Mañana jueves 22 corriente L’Osservatore romano publicará noticia Congreso Eucarístico Barcelona en 1952. Montini”.
El futur Papa Pau VI, aleshores secretari de Pius XII, fou l’encarregat de comunicar a la Diocèsi de la Ciutat Comtal el seu nomenament com amfitriona d’un gran esdeveniment, sempre omès al significatiu llistat barceloní, de l’Exposició Universal de 1888 al Fòrum de les Cultures de 2004, si es vol, un mal remake del Congrés Eucarístic, doncs, al cap i a la fi, la seva contribució urbanística, més enllà dels gratacels, és el barri de Diagonal Mar, amb el metre quadrat més car de la ciutat i una antípoda dels seus veïns a l’altra banda de la frontera marcada per l’avinguda.
L’any 1951 es respirava cert aire de canvi a Barcelona després de tota la negror dels quaranta. El gener arribà la Sisena Flota, apoteosi de la Barcelona folklòrica del Franquisme, bressol d’infinites llegendes i símbol d’obertura dels Estats Units.
La designació de la capital com a seu del XXXV Congrés Eucarístic romangué prou eclipsada per l’esclat de la vaga dels tramvies, la major reacció ciutadana de la primera postguerra, regada d’intel·ligència i mètodes propis de la no violència. Al cap i a la fi, res et podien fer per no pujar al tramvia, així com ningú podia multar-te per caminar fins a la feina.
El triomf d’aquella setmana de març derivà en vaga general, catapulta per a dràstiques metamorfosis a la cúpula local. Baeza Alegria, de qui les males llengües rumorejaven un fals idil·li amb la vedet Carmen de Lirio, fou rellevat al Govern Civil per Felipe Acedo Colunga, mentre que a l’alcaldia, el Baró de Terrades fou reemplaçat per Antoni Simarro, qui estigué al capdavant de la Casa Gran fins a l’arribada de Porcioles.
El Franquisme anava ben encaminat a l’hora d’agafar la bona onada internacional. El 1953 rubricaria el Concordat amb la Santa Seu i l’aliança estratègica amb els Estats Units, passaport pel seu ingrés a l’ONU, dos anys després.
El Congrés Eucarístic de 1952, gairebé oblidat per decret, fou una consagració de les formulacions nacional catòliques de la Dictadura. Les peces encaixaven des de la política, per allò de ser la punta de llança anticomunista a Occident, quelcom molt del gust de Pius XII, qui d’altra banda tampoc feia escarafalls a la ideologia emanada pels guanyadors de la Guerra.
Aquell any de glòria i discussió de l’eucaristia cessaren els afusellaments al Camp de la Bota, on més tard s’inventaren el Fòrum. L’esdeveniment del 52 serví, com tots els de la seva estirp, per a encetar reformes urbanístiques. Des del meu punt de vista, més enllà de les Vivendes del Congrés Eucarístic, tres són els seus eixos fonamentals.
El primer correspondria a exhibir mecanismes per aprofitar al màxim els recursos, fos al pla o des d’una vessant psicològica, en aquest cas amb quaranta quilòmetres de garlandes i la il·luminació dels escenaris de la celebració, quelcom que degué activar per a molts el record de la ciutat futurista de 1929, amb un munt de neons i llums avantguardistes a la nocturnitat.
El segon correspondria a la inauguració d’una potent xarxa d’hotels amb el Nou Colón de la Catedral com a referent, sense menysprear en absolut d’altres com el Manila, l’Arycasa i fins i tot el Park d’Antoni de Moragas, conseqüència d’aquesta aposta malgrat divergir en l’estil, ben allunyat dels cànons franquistes.
El tercer aniria envers la destrucció per a generar teatres idonis per a filar la ciutat desitjada i afermar el discurs urbà dels guanyadors. El barri de la Corribia, o si així ho prefereixen, el de la Catedral, fou demolit per a donar major pes i espectacularitat acollidora d’ànimes a la plaça Nova, lliurada del Laberint, a imitació de Sant Pere al Vaticà.
La piqueta tenia la contrapartida de l’elevació. L’entorn de plaça de Catalunya a Passeig de Gràcia amb Gran Via cimentà la seva estètica franquista, una metàfora gens indirecta de com la plasmació de l’espai és poder, amb les reformes de l’edifici Telefònica i el del Banc d’Espanya, inestimables per a completar la trilogia dictatorial de la plaça central de Barcelona, iniciada amb l’Edifici Banesto, abans Colon, després Apple.
A Passeig de Gràcia amb Gran Via es quadrava el cercle, amb la font i les dues moles del Banc Rural i Mediterrani, ocupat avui en dia per una empresa presidida per un gallec, i el Vitalicio, a la seva manera perles del seu instant.
Altres destacats talls de cintes foren els de l’avinguda Infanta Carlota Joaquima, la Tarradellas de l’actualitat, i l’obertura de Príncep d’Astúries, entre la via Augusta i la plaça Lesseps, sense molt llustre perquè poc havia de fer-se, doncs s’havien encarrilat des d’anys enrere.
La cirereta a tot aquest pastís fou la restauració de molts monuments i conjunts del centre, en marxa des de 1946, qui sap si una intuïció d’aquell any cruïlla a la senda envers els fasts del Congrés Eucarístic, també plusquamperfet per a netejar la Diagonal de barraques i propulsar-la més encara a l’imaginari col·lectiu com a la gran via dels guanyadors, els quals des de 1939 l’havien imposat com a meca local, simbòlica i festiva.
El Congrés, successor del de Budapest de 1938, tingué influència, fins i tot després del seu tancament, perquè dóna embranzida cap a un treure’s tot el pes carregat durant els anys de repressió per a molts i victòria per a molts d’altres. El 1955, la ciutat acollí els Jocs Mediterranis i, si avui escric sobre aquestes cinc jornades d’exaltació catòlica, és perquè la seva ressaca impulsà vivenda social. La seva gran consecució foren les del Congrés Eucarístic, avantguardistes entre usos i dissenys.
La festa del nacional catolicisme agermanat amb la Santa Seu reuní a pensadors, ordenà a presbiters a l’Estadi Olimpic com si no caigués mai la nit i com si no caigués mai la nit rebé Barcelona a Franco, arribat des de l’espanyolíssim Miguel de Cervantes el 28 de maig.
La clausura de tanta xerinola es produí a la confluència de la Diagonal amb l’avinguda de Pedralbes, on oficià el Cardenal Tedeschini, un dels onze purpurats presents, en ple èxtasi místic, tot acompanyant-se d’una marea humana, xifrada en més de milió i mig de persones, quelcom desmentit per alguna fotografia d’època i el meu olfacte. La cosa seria una mica com a la plaza de Oriente, on mai hi van cabre un milió de feixistes.
Bé, l’adéu dels fasts tingué com a fita escenogràfica l’altar provisional d’una genialitat felliniana, provocant-me el riure, doncs a vegades penso en el Congrés Eucarístic i acut a la meva ment la desfilada religiosa de Roma de Fellini, però amb el cor de “Bienvenido Mister Marshall”.
Aquesta contribució tan singular, molt delirant i estel·lar, duia la firma de Josep Soteras Mauri, a qui li he guardat aquests darrers paràgrafs perquè fou, juntament amb Carlos Marqués Maristany i Antoni Pineda Gualba, el responsable de la heterodòxia, tan rupturista al mapa, de les Vivendes del Congrés Eucarístic, sens dubte la preferida per l’ambició reformista del Bisbe Modrego, un adepte al Règim amb molta sensibilitat social.
Soteras, amb moltes o gairebé totes les atribucions a l’urbanisme municipal, mantenia bons tractes amb la seu episcopal, generant-se una concepció experimental no només als aspectes més rememorats, com les mansanes obertes, sino a l’esperit de repartir els pisos entre totes les classes socials. El centre de tot l’entrament són les places del Bisbe Modrego i la del Congres Eucarístic, separades per Felip II. La poesia del nomenclàtor sintetitza tot un període, doncs, si un mira, les plaques ens expliquen els successius discursos històrics implantats pels governants.
Catalunya Plural, 2024 
