A vegades -ho sap el lector de les Barcelones-, m’agrada confessar per aquí les entreteles dels articles. La seva metodologia és múltiple i constitueix un progrés continuat mitjançant el passeig, sempre acompanyat de la càmera per a captar detalls, més tard complementats amb fonts documentals, on sempre té major importància la cartografia, sigui mitjançant imatges d’arxiu, sigui a través de mapes, fantàstics per a entendre la configuració de l’espai i abraçar el meu somni frustrat de ser un ocell per a admirar la ciutat tal com s’estructura.
Fa dos divendres vaig fer un curiós experiment al barri del Congrés. Vaig arribar a la cruïlla de Prats i Roqué amb els Quinze, per a després descendir per l’antic camí de Sant Iscle fins arribar a l’anònim inici de Felip II, una avinguda anòmala perquè trenca amb tota la quadrícula dels Indians i Salvador Riera, abans dels anys cinquanta planificada per a unir-se amb la urbanització del barri de la Jota, fins al punt que molts dels seus carrers mantenien els noms clàssics dels barris antecessors, tals com Acàcies o Manigua, a posteriori interrompudes per la coherència del projecte, capitanejat per Soteras Mauri, Gualba Pineda i Marqués Maristany.
L’excusa perfecta per a generar aquesta bretxa és la natural en què s’ajunten Felip II amb Bac de Roda, via fidel a la quadrícula prevista per Ildefons Cerdà, avantsala de l’imperialisme de l’Eixample amb la perifèria. Aquí això es concretà sens cap tipus de mirament a partir d’una sèrie de preocupacions sorgides a finals dels anys quaranta, quan Europa era un solar i la vivenda social s’imposà a molts països com una solució per a renéixer després del desastre bèl·lic.
A l’exposició “Línies dures“, notable malgrat la tristesa d’exhibir tot amb plafons com si l’arquitectura mereixés una consideració pròpia del tercer món, es recullen bé totes aquestes qüestions i la consciència d’un canvi en relació al passat recent, visible no gaire lluny de les vivendes del Congrés Eucarístic.
La Urbanització Meridiana de Mariano Romaní constituí el cant del cigne del model de ciutat jardí tant somniat fins a la cloenda de la Guerra Civil, i consumat a molts barris gràcies a la llei de cases barates i a l’impuls del cooperativisme.
Aquest conjunt, que ocupa un terreny comprés entre Navas i Felip II, comparteix amb les vivendes del Congrés Eucarístic un cert menyspreu, poc valorades per ser producte de les polítiques residencials del primer Franquisme, com si els homes d’aleshores fossin incapaços i s’hagués decretat amnèsia.
Aquesta apreciació, pròpia d’una societat cretina i provinciana que oculta la seva Història acaba per viure només en present, ha desmerescut i desmereix totes aquestes obres, essencials en un tram amb molt pes als marges, regats per una sèrie de projectes destinats a millorar la vida de les persones i lluitar per vèncer el martiri de la densitat poblacional, noble desig frustrat per la gran onada d’emigrants entre els anys cinquanta i els setanta, quan Catalunya elevà la seva població de tres a cinc milions d’habitants.
Ens havíem quedat al debut de Felip II. Camino fins al seu encreuament amb Arnau d’Oms i, finalment, m’endinso al costat Besòs del barri del Congrés, dividit en quatre cossos, tres força compactes, amb un darrer resolt amb molta destresa.
Puc accedir al primer, el seu vèrtex nord amb forma d’U, des del carrer de la Riera d’Horta pels pilotis, omnipresents a moltes zones de la barriada, fonamentals per a propiciar la màgia de caminar per llocs diferenciats tot eliminant determinades barreres.
Des de la U arribo al segon cos, potser el més famós de tots per la forma de creu del seu interior d’illa, avui reconvertida en un meravellós verger sense cap referència a com, entre 1958 i 1985, fou el camp de futbol del Congrés per, a partir de 1999, rebatejar-se com a Jardins de Massana, denominació invisible pels habitants.
Aquests s’ho papen pipa, perquè disposen d’aire lliure, el que hagués fet les delícies de Josep Soteras. L’embrió definitiu per a les Vivendes del Congrés es forjà el 1950, durant les jornades mundials d’Urbanisme celebrades a Barcelona. El seu lema resumeix tot un esperit: Sol, aire i vegetació.
Aquesta trilogia envaeix tota l’extensió de la nostra protagonista. La illa oberta com a recuperació capital. Si a Cerdà li haguessin deixat formular l’Eixample com pensava, ara tindríem centenes de places, però mai és tard per a ser alumne d’un geni i els implicats en aquesta aventura recolliren molts ensenyaments de l’enginyer, adaptant-los a la seva contemporaneïtat.
L’astre rei no inunda tot el barri, però il·lumina i ens dóna calor durant gairebé tots els metres del nostre recorregut. L’aire pot percebre’s de moltes maneres, sobretot a l’alçada dels edificis, excepte als blocs sobirans del tercer cos del complex, el més imponent perquè és el seu centre cívic social amb l’església dedicada a Pius X com a alfa i omega a vessar d’arbres, flanquejat als laterals pels gratacels del Congrés, bellíssims i omniscients per a tots aquells amb ull atent, doncs són reconeixibles, com si fos una torre Eiffel que emergeix, des dels Indians i fins i tot a passeig de Maragall, més o menys a la seva confluència amb Xiprer.
El darrer cos s’independitza del magnífic rectangle allargat de la resta, i és més complex des de tres eixos. El primer és la presència del carrer Garcilaso, dominant a l’entorn. El segon és com els patriarques dels Indians ja l’havien configurat molt abans, quelcom calamitós per a les aspiracions unitàries perquè la seva acumulació d’immobles i terres arribava fins al carrer Cienfuegos. El tercer derivava de la condició sine qua non de conservar la masia de Can Ros. La seva supervivència obliga a filar un laberint de carrers adaptats a aquesta exigència, ben resolta malgrat la rocosa raresa d’aquest tot amb ribets curvilinis i el compliment de la promesa vegetal mitjançant aquestes places ben lligades amb els blocs de pisos, gairebé tots amb el seu preceptiu balcó.
Des de l’antiga carretera de Sant Andreu a Barcelona, Concepció Arenal, m’animo a refer el camí des del cantó Llobregat. Aquí és fascinant veure com Soteras i companyia seguiren fil per randa el seu ideari, fins a resoldre molt a modo suo dos embolics.
El més notori fou el d’adequar l’entrellat del nou barri amb el seu més immediat predecessor, el de Salvador Riera, horitzontal al seu principal tiralínies, mentre Felip II és una oda a la veloç verticalitat. L’excepció als mal anomenats segons Indians seria Prats i Roqué, assassinada, com la resta, per Federico Mayo/ Alexandre Galí, paral·lela a l’homenatge al monarca de l’imperi on mai queia el sol, brutal en el seu tall per a separar dos mons i destinat a nodrir el barri de tallers, garatges i empreses de semblant tarannà.
L’altre merder era com prosseguir amb la idea de Sol, aire i vegetació. Ho aconseguiren traient-se de la màniga vàries places, moltes d’elles mortes a la porta dels edificis, excepte el pas de Sant Tarsici, nen màrtir. Sota el seu auspici s’organitzen les manifestacions eucarístiques, com la de 1952.
Aquesta introducció ha omès detalls significants, perquè durant les properes setmanes analitzarem com déu mana aquesta innovació oblidada des de la mediocritat institucional. No obstant, va molt bé realçar com els seus artífexs no crearen aquesta totalitat del no res. Aleshores, les polítiques vivendes de la INA Casa, amb bons exemples a Milà o Roma, la reconstrucció de Le Havre a mans d’Auguste Perret i, si es vol, l’any zero alemany marcaven la pauta, on la presència espanyola sorprèn per ignorància, quan hauria de ponderar-se com molts dels seus impulsors pertanyeren abans de la Guerra Civil a moviments com el GATPAC.
El divendres, quan vaig acabar el recorregut, vaig pensar en com tot allò après és fruit de voltar, mirar i treure conclusions que potser mai no són definitives, doncs el viatge és etern i no hi ha res més bell que acumular coneixement per a transmetre’l.
Catalunya Plural, 2024 
