Fa cosa d’un any, l’escena política semblava decantada per l’inevitable retorn al poder del Partit Popular. Com si es tractés del reflex invertit del govern de coalició, el PP anunciava el seu retorn acompanyat de Vox. Els populars havien aconseguit superar la crisi. Després d’abocar Ciutadans a l’extinció robant-li quadres i vots, el desgast relatiu de Vox els permetia mantenir-se per sobre del 30% a les enquestes. El PP arrossegava el PSOE en una polarització molt semblant a la d’altres èpoques. Les polèmiques en Igualtat no auguraven res de bo al Govern.
En aquell moment, el guió de la política espanyola semblava la crònica d’una derrota anunciada: la de Sánchez i el primer executiu de coalició. Tot i això, l’avançament electoral, lligat a l’aparició de Sumar, ha qüestionat un destí que semblava inevitable. Després d’un moment inicial de crisi, marcat pel soroll generat per les llistes de Sumar, es va iniciar la competició virtuosa a l’esquerra. Ara, el PSOE ha començat a remuntar a pas ferm, i Sumar ha aconseguit fins i tot desbancar puntualment Vox de la tercera posició.
Com interpretar, llavors, aquest gir de guió? La crisi de règim continua viva, malgrat el canvi de fase? En quina mesura altera el guió de la restauració del bipartidisme? O bé, contràriament, fins on és una expressió d’una discontinuïtat amb les tres primeres dècades del règim?
L’avenç inesperat
El vent semblava bufar a favor de Feijóo fins a la victòria del 28M. Però aleshores, l’avançament electoral va tornar a posar al descobert les gastades costures del 78. Lluny de tornar a l’harmonia institucional dels bons vells temps (alternances PSOE/PP afavorides per CiU i PNB), van tornar al primer pla alguns aspectes controvertits que allunyen la idea d’un retorn al bipartidisme per pura inèrcia institucional. Vegem-ho.
Si guanyen les dretes, sembla que no assistirem a les alternances continuistes basades en el consens del 78. Per començar, la situació catalana encara està molt allunyada del retorn al consens; sobretot en aquesta centredreta afectada per la corrupció de Borràs, l’espectre de Puigdemont, l’emergència d’Aliança Catalana i, sobretot, el ressentiment de Trias per perdre l’alcaldia de Barcelona. La votació contra l’exalcalde convergent ha posat en solfa davant els seus l’opció de retorn que havia despertat la seva candidatura.
Per part de PP i Vox, autoproclamats “constitucionalistes”, tampoc no pinta gaire millor el retorn al consens del 78. El que es dibuixa s’assembla més aviat a una ruptura unilateral d’aquest consens que no pas al retorn a un bipartidisme de continuïtat. No és casual que el lema de precampanya hagi estat “derogar el Sanchisme”. Tampoc ho són les cessions del PP a Vox en tots aquells ajuntaments i comunitats autònomes on els acords eren imprescindibles per als primers. La guerra cultural queda garantida. El cas de Guardiola ja ha deixat clar, a més a més, quin és l’horitzó postelectoral del PP.
Mutacions i debilitats
Però si, a grans trets, avui no existeix un consens constitucional consistent sobre el qual fer pivotar alternances bipartidistes, on som? Els Anys Deu van posar el bipartidisme en qüestió amb una eficàcia relativa. El seu èxit impugnatori és evident: si el 2008 PSOE i PP sumaven 83,8% i el 2011 (després del 15M) 73,49%, a les darreres eleccions no van reunir, junts, un de cada dos vots (48,81%). Avui, en el millor dels casos, les enquestes vaticinen una recuperació al voltant del 60%, encara a més de vint punts del que era habitual.
Tot i això, els èxits electorals d’UP i Cs es van demostrar efímers quan les dues formacions se les van veure amb el bipartidisme. Durant un temps van intentar articular-se com a bipartidisme opcional, nou i sense màcula de la “vella política”. Tanmateix, en la realitat quotidiana la veritat és que l’establishment del règim va saber bregar bé amb aquests joves adversaris i mantenir la posició. Almenys en part, ja que en la darrera legislatura tots dos han vist com a esquerra i dreta els seus antics adversaris mutaven en dos projectes rivals: Sumar i Vox. Totes dues formacions amb percentatges similars, encara que territorialment més ben emplaçada l’extrema dreta.
Davant d’aquest context s’obren avui dues interpretacions possibles: d’una banda, el règim continua metabolitzant la seva crisi, bé que a menor velocitat i amb menys eficiència del que es relata a l’opinió pública; de l’altra, estaríem assistint a una metamorfosi de més llarg termini. D’acord amb això, la crisi no només serà duradora, sinó que continuarà produint un important desgast al règim mentre aquest no adapti el seu disseny institucional a les realitats emergents.
En aquesta legislatura hem assistit, amb tot, a una innovació rellevant sobre això: el primer govern de coalició. Potser som a les portes d’un segon executiu així, aquesta vegada de dretes. Aquests dies escoltem els defensors del bipartidisme apel·lar a consensos perquè governi la llista més votada (com si això no fos fer créixer els extrems). En aquesta tensió s’utilitza avui el sistema de partits i es proven les limitacions del règim. Només el temps dirà quina interpretació és encertada.
Catalunya Plural, 2024 
