Durant aquestes setmanes la meva intenció, ben clara, és la de disseccionar el barri de les Vivendes del Congrés Eucarístic. Des d’aquestes pàgines, de les poques en premsa on Barcelona va més enllà del centre, he insistit en com la idea i la construcció d’aquest barri s’emmarca dins d’una excepcionalitat històrica, oblidada en molts dels seus aspectes i ben visible per la seva morfologia.
De la mateixa manera vaig destacar, analitzant-los, els seus quatre cossos centrals, d’una arrogància més que prepotent en relació als barris fronterers, marcats per una trama horitzontal trencada pel nouvingut qui, malgrat tot, no va poder desenvolupar tota la seva ambició, condicionat per la supervivència de la masia i els terrenys de Can Ros, quelcom agreujat per una frontera natural irrompible, tot i els desitjos d’urbanistes i arquitectes.
D’aquesta manera, existeix un cinquè element a les coordinades del Congrés, determinat per la finca rural i la Riera d’Horta. En aquest espai, l’entramat horitzontal no preval, però es manté fins a cert punt per l’extensió del carrer de Pardo, si es vol la prova essencial per a verificar com l’obra de Soteras Mauri, Pineda Gualba i Marqués Maristany és una perversió perquè uneix, sense cap mena d’anomalia, allò vell amb la novetat.
Can Ros ha sobreviscut, i el seu ús per a la comunitat dóna un balanç positiu per la seva reconversió en restaurant, acompanyat d’una àrea esportiva i un parell d’establiments educatius força recents.
A la vora de tot aquest pòquer hi figura un lloc indecís, condemnat per les recents administracions a una perpètua metamorfosi. Quan l’inauguraren, el 2 d’abril de 1964, coincidint amb la celebració dels molt franquistes “Veinticinco años de paz”, fou una demostració de classisme urbanístic i, durant alguns decennis, fou conegut com el “Casino dels pobres”.
Es tracta del Canòdrom de la Meridiana, el més preuat en el seu moment d’una ciutat aficionada, durant la primera postguerra, a les carreres canines, doncs abans de l’aparició del nostre protagonista veieren la llum dos establiments semblants. El 1950 es tallà la cinta del multiusos Pabellón Deporte, delimitat pels carrers de Llançà, Sepúlveda, Gran Via i Vilamarí, amb façana als tres primers. Un lustre després, arribà el torn de l’efímer Canòdrom de Loreto, resistent aprop de la plaça Francesc Macià, aleshores dedicada a Calvo Sotelo, fins l’any 1962, quan la seva mort preparà el relleu pel seu successor als marges.
El disseny d’aquesta instal·lació esportiva per a l’oci de les classes menys afavorides s’encarregà a un arquitecte molt atent als detalls i amb una sèrie de contribucions gens menyspreables per a la capital catalana durant la segona meitat del Nou-Cents. Parlem d’Antoni Bonet Castellana, autor, entre d’altres peces reconeixibles i reconegudes, de l’Edifici Mediterrani a Consell de Cent; l’homònima Torre Urquinaona a l’homònima plaça, i l’excepcional La Ricarda, cavall de batalla al debat sobre l’ampliació de l’aeroport, iniciativa molt ben vista i recolzada per l’actual alcalde, qui l’altre dia digué voler governar a peu de carrer, d’altra banda sense trepitjar-lo, quelcom molt meritori.
La vela de Bonet Castellana, membre de l’estudi de Le Corbusier i muntador de la font de Calder pel pavelló republicà de l’Exposició Universal de París de 1937, esdevingué en un tres i no res símbol d’aquest extraradi. El seu artífex, un home sense taca per considerar el seu ofici des d’una totalitat humanística, emprà formigó i tela asfàltica per a aquesta joia vertical, a vessar d’espectadors als seus primers compassos, quan les gosseres de Santa Coloma de Gramenet acolliren a més de set-cents llebrers, única raça espanyola, per a les competicions celebrades al recinte, com catorze campionats nacionals.
Passats els anys, romangué enrere l’esplendor de setze duels diaris entre llebrers per culpa de l’augment de les taxes d’apostes i el fervor partidari de protegir la integritat dels animals contra vent i marea. El Canòdrom tancà per sempre les seves portes el 22 de febrer de 2006. Abans, qui escriu, tingué l’oportunitat de passar una tarda de dimecres, junt amb uns amics, atrets no tant per la nostàlgia, sinó per la lectura de Charles Bukowski i la possibilitat de transcórrer unes hores surrealistes entre personatges d’una altra època i begudes alcohòliques a preu de refresc.
Després del seu adéu arribà l’instant de pensar en el futur, contemplant-se una opció molt en boga durant el nostre segle, fet que no significa en absolut èxit ni aplicació real dels propòsits. Com és un immoble protegit, allò alçat per Bonet Castellana és gairebé intocable i es decidí fundar un centre d’art contemporani centrat a donar empenta als artistes emergents.
L’experiment no funcionà i, enlloc de caure en l’amnèsia, hauria de servir com exemple de la pèssima gestió municipal pel que fa al seu missatge de descentralitzar l’art. Altres propostes similars, penso en l’Espronceda Center o en el Piramidón de la Pau, venen molt bé de cara a la galeria sense haver aconseguit apropar al mandrós barceloní fora del seu radi habitual d’acció.
La única cosa bona de tot aquest desgavell fou treure la pista i oferir, tal com havien sol·licitat més d’una trentena de grups veïnals, la plaça a la ciutadania. Avui en dia, el Canòdrom s’ha rebatejat com a Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica, quelcom molt propi de l’anterior administració, molt partidària de buidar el llenguatge de significat amb vocables arruïnats per culpa de la seva petulància.
Què vol dir això d’Innovació Digital i Democràtica? A vegades, per raons d’estudi sobre el terreny, passo bastant pel seu perímetre, crec que als habitants del barri totes aquestes paraules els hi donen força igual, perquè la seva preocupació radica en veure com es clourà la remodelació de la plaça el 2024. Abans, era molt agradable veure com el veïnat havia fet seu aquest immens rectangle. Ningú dubtà de com l’ocuparan de nou, però ara per ara llueix un solar amb una cistella de bàsquet, doncs la base per demà, almenys això intueixo, s’inspira en el canvi de la plaça Sóller, un equipament intergeneracional d’excel·lents propòsits i un descuit imperdonable, doncs en tota aquesta direcció pública molts dels seus gestors solen oblidar que és la ciutadania qui defineix l´ús dels espais.
Catalunya Plural, 2024 
