Que un director del talent de Christopher Nolan estreni la pel·lícula Oppenheimer (2023) és un esdeveniment cinematogràfic de primera magnitud, i el seu impacte mediàtic a la societat serà important, tant a nivell nacional com internacional, tant per als que la vegin a sales o, posteriorment, en plataformes audiovisuals des dels seus televisors, com per als que, simplement, la vegin anunciada en qualsevol mitjà i de tot tipus de manera. La realitat inqüestionable és que el tema i el producte arriba i arribarà a milions de persones.
És una indubtable garantia que la pel·lícula estigui inspirada en el llibre Prometeo americano. El triunfo y la tragedia de J. Robert Oppenheimer (American Prometheus: The Triumph and Tragedy of J. Robert Oppenheimer, 2005), de Kai Bird i Martin J. Sherwin, publicat en castellà el 2023 pel segell Debate del Grup Editorial Penguin Random House. El llibre va guanyar un any després de la seva publicació el Premi Pulitzer de Biografia, reconeixent el treball de recerca durant vint-i-cinc anys sobre la vida d’una persona a qui se’l reconeix popularment com “el pare de la bomba atòmica”, en ser un dels responsables del conegut com a Projecte Manhattan, una iniciativa que va conduir a la creació d’una arma de destrucció massiva, amb l’objectiu de dotar d’un factor diferencial determinant el bàndol aliat, en el marc de la Segona Guerra Mundial.
En aquest context, és un bon moment per recordar dues grans obres mestres universals que, sens dubte, contribueixen, cadascuna a la seva manera, a divulgar diferents aspectes relacionats amb el desenvolupament de l’arma nuclear, tant les motivacions i el desenvolupament del projecte, com les conseqüències del desenllaç final. Les dues obres en qüestió s’han reeditat el 2023 i són les següents: La bomba (La bombe, 2020), publicada per Norma Editorial amb traducció d’Eva Reyes de Uña, i Pies descalzos. Una historia de Hiroshima (Hadashi no Gen, 1974), publicada en quatre volums pel segell Districte Manga del Grupo Editorial Penguin Random House, amb traducció de Maria Serna i Víctor Illera Kanaya.
La bomba, de 472 pàgines en un únic volum, està escrita a quatre mans pel belga Didier Alcante i el francès Laurent-Frédéric Bollée, i dibuixada pel canadenc Denis Rodier, els tres artistes consagrats amb gran experiència i reconeixement al sector. Al postfaci de l’obra, Alcante explica que la fascinació per tot allò relacionat amb el tràgic esdeveniment es va manifestar en tota la seva esplendor quan només tenia onze anys, el 1982, quan va visitar per primer cop la ciutat d’Hiroshima. Especialment, destaca l’impacte que li va suposar contemplar l’ombra que es va quedar gravada a l’escalinata del banc Summitomo el 6 d’agost de 1945 a les 8:15, i que, des de fa uns anys, es pot visitar al Museu Memorial de la Pau d’Hiroshima. Aquesta marca és l’única cosa que queda de la persona que, asseguda en un esglaó, era a només 250 metres de l’epicentre de l’explosió, en què es va assolir una temperatura de més de 3.000 graus.
Explicar de manera entenedora com es va arribar fins aquell instant va ser una aposta personal d’Alcante. Aviat va reconèixer la necessitat de treballar en equip amb un altre guionista davant la magnitud del que li venia a sobre (el 2014 va realitzar el primer esborrany del guió i va ser quan va decidir que un altre professional, menys involucrat emocionalment, l’ajudés amb la reescriptura). I hi havia un objectiu que ho complicava tot: la intenció de publicar la novel·la gràfica l’any 2020, coincidint amb el setanta-cinquè aniversari del llançament de les dues bombes atòmiques, sobre Hiroshima i Nagasaki (en aquest cas, el 9 d’agost, tres dies després de la primera bomba).
El dibuixant escollit per a la titànica tasca va ser Denis Rodier, que destacava per treballs previs en blanc i negre i, sobretot, com a entintador durant anys de còmics de Superman. El projecte, ja a sis mans, es feia amb un compte enrere de cinc anys, amb el suport financer de l’editorial, en aquest cas Glénat, cosa que dona una idea de l’esforç creatiu i empresarial que implica aquesta obra en si mateixa, i de la que fins ara s’anuncien més de 100.000 exemplars venuts en menys de tres anys, malgrat que la seva publicació, just abans de l’agost del 2020, va estar condicionada amb tot el que va suposar la pandèmia de la covid-19 al sector editorial.
L’enfocament de la història és singular: el protagonista explícit a la novel·la gràfica és, curiosament, l’urani, que actua de fil conductor, acompanyant al lector com amfitrió. Tot i que, de manera implícita, el que destaca realment a la narració és el paper de la ciència i dels científics, i de com el projecte i el seu èxit final canviaria les relacions internacionals per sempre. Un d’aquests científics és Leó Szilárd (1898-1964), un físic hongarès que va participar activament en la construcció de la bomba, però que, quan estava gairebé conclòs el projecte, en va desaconsellar enèrgicament l’ús, tant abans com després dels llançaments. Va defensar que s’utilitzés la bomba de forma dissuasòria, perquè el Japó es rendís, però les suïcides accions dels kamikazes van fer decidir els comandaments militars per una acció directa, que és el que va acabar succeint. Szilárd tampoc no va aconseguir que la decisió de què fer en un futur amb les armes nuclears recaigués en les mans de científics, i no de militars o polítics.
El relator fictici (l’urani) facilita les transicions entre els diferents escenaris on transcorren els esdeveniments: el científic, l’universitari, l’industrial, el militar i el polític, entre d’altres, 42 en total. El text permet entendre perfectament què passa i el perquè de les decisions preses, i el dibuix ajuda a entreveure les persones i els llocs, en una gran demostració de la capacitat pedagògica del còmic. A més, la lectura de la novel·la gràfica permet seguir el ritme que un mateix necessiti. El recurs de no incloure text en algunes pàgines, especialment les relacionades amb el moment de l’explosió, intensifica enormement l’impacte emocional en el lector, per exemple.
El manga Pies descalzos, en canvi, mostra l’altra cara de la mateixa història. Protagonitzada per un nen de sis anys, és pràcticament la història real de l’autor, el mangaka Keiji Nakazawa (1939-2012), que, a aquesta edat, va sobreviure a l’explosió malgrat trobar-se a poc més d’un quilòmetre de l’epicentre, a Hiroshima. Va perdre tota la família en l’explosió, a excepció de la seva mare embarassada, que es va posar de part unes hores després de l’impacte, provocat per tots els esdeveniments viscuts aquell dia fatídic. El manga mostra els seus records, abans, durant i després de caure la bomba sobre Hiroshima.
L’autor va decidir que el seu personatge (que era ell mateix, en realitat), es digués a la ficció Gen, amb “l’esperança que pogués ser l’origen d’una nova generació de la humanitat, una generació que pugui caminar descalça sobre la terra arrasada d’Hiroshima, sentir la terra sota els seus peus descalços i tenir el poder de dir “No” a les armes nuclears” (el títol en japonès significa, literalment, “Gen el descalç”). El manga, de lectura obligada i imprescindible a nivell internacional des de la seva publicació, va tenir una adaptació en cinema, dirigida per Tengo Yamada, amb el títol homònim Hadashi no Gen (1976), així com dues pel·lícules d’animació: Hiroshima (Hadashi no Gen, 1983) i Hadashi no Gen 2 (1986).
S’estima que el nombre de morts en l’instant de la deflagració va ser de 70.000 a Hiroshima i 40.000 a Nagasaki. Aquesta quantitat es duplicaria en només quatre mesos. En els cinc anys següents es calcula que en van morir 200.000 només a Hiroshima. En veritat, Nagasaki va ser una massacre innecessària quan el Japó ja estava valorant la rendició. Oppenheimer i Szilárd van expressar la seva preocupació i desacord sobre l’ús de la bomba a Nagasaki, ja que semblava més una prova d’un altre model de bomba, en aquest cas de plutoni, a diferència de la d’urani que s’havia provat al desert, a Estats Units, poques setmanes abans d’agost.
A la novel·la gràfica La bomba, tots sabem què passa al final, però, coneixíem també l’operació militar a Noruega, fonamental perquè Alemanya no disposés de matèria primera per a la seva bomba?, o sabíem que la primera reacció en cadena controlada amb material radioactiu es va realitzar en un laboratori de la universitat de Chicago que, si no hagués sortit bé, hagués destruït tota la ciutat?; Sabíem que el govern dels Estats Units va fer experiments amb productes radioactius en humans sense el seu consentiment, per analitzar els efectes que produïa el plutoni i l’urani a les persones? En realitat, no ho vam saber amb detall fins que la periodista Eileen Welsome va publicar la seva investigació en els seus articles al The Albuquerque Tribune, i ho recopilés al seu llibre The Plutonium Files: America’s Secret Medical Experiments in the Cold War ([Els arxius de plutoni: els experiments mèdics secrets dels Estats Units a la Guerra Freda], 1999), amb el què va guanyar el Premi Pulitzer un any després. Ara, tot això i més, ho podem veure dibuixat per Rodier en aquesta magnífica novel·la gràfica.
El que sí sabíem abans d’aquestes lectures és que la por a les armes de destrucció massiva ha servit perquè no s’enfrontin entre ells els països que disposen de bombes atòmiques, i també que ha servit per justificar invasions de països (encara que no tinguessin realment aquestes armes), i, recentment, per a una operació militar especial que, encara que l’excusa fos una altra, sabem que aquesta darrera invasió es realitza sota l’ombra, invisible, de les armes nuclears.
Catalunya Plural, 2024 
