L’inesperat avançament de les eleccions generals s’acosta al seu desenllaç: mentre el bloc de la investidura recupera una mica de marge, l’oposició lidera les enquestes. El govern treu pit per la gestió de la legislatura més difícil en dècades (cóvid, guerra, inflació, clima…), però no acaba de convèncer un electorat d’esquerra desencantat. Sánchez, no obstant, es mostra confiat en el suport del seu millor aliat: el règim del 78. Avui es poden guanyar unes eleccions per defecte?
Els tres triomfs del PSOE
En la història del 78 cap endavant el PSOE ha aconseguit el poder tres vegades. La primera, l’any 1982, va tenir lloc després del 23F i va marcar la consolidació definitiva del règim democràtic. Fins al 1996, després d’una pròrroga inesperada el 1993, Felipe González, amb majoria o amb el suport de CiU i el PNB, va dominar la política d’un país que es va integrar i homologar a les democràcies occidentals.
El 2004, el PSOE va tornar al govern contra tot pronòstic. L’intent d’instrumentalització de l’atemptat de l’11M se li va girar en contra al PP i va impulsar un imprevist Zapatero que va sorprendre a l’esquerra amb mesures com la retirada de les tropes d’Iraq o el matrimoni homosexual. Però, incapaç d’afrontar la crisi del 2008 des de l’esquerra com havia advertit el 15M, Zapatero perdria les eleccions que ell mateix havia convocat un 20N.
Només a la tercera aconseguiria vèncer l’etern aspirant Rajoy. Però no pas per mèrits propis, sinó per deserció massiva del suport a Zapatero. El bipartidisme experimentaria llavors una tendència a la baixa que arribaria al seu mínim històric a les generals del novembre del 2019. Junts, PSOE i PP no sumarien un de cada dos vots (48,81%).
L’any 2018, però, el PSOE tornaria al govern per tercera vegada. Gràcies paradoxalment a la fi del bipartidisme va ser possible la primera moció de censura amb èxit de la democràcia. El PSOE tornava al poder gairebé obligat pels seus competidors, de la mà d’un qüestionat Pedro Sánchez i amb el grup parlamentari més reduït des de la Transició (amb prou feines 85 escons).
Des d’aleshores, però, el PSOE ha seguit un guió tan previsible com eficaç: afavorir el retorn a la normalitat institucional perquè el règim metabolitzi la seva crisi dels Anys Deu. Sánchez entendria millor que els adversaris l’esgotament de la mobilització als carrers i l’avantatge que això suposava per al PSOE. Governar com si res no hagués passat afavoriria alhora la seva recuperació i el desgast dels seus adversaris; els beneficiaris del Procés i el 15M.
Vèncer sense convèncer: les alternatives al 78
Des de la crisi global del 2008, el PSOE s’havia vist sorprès per noves forces. Davant de la crisi de règim, els socialistes només podien fiar el seu futur a la combinació dels errors aliens i a la fortalesa de les institucions. Contra el càlcul de qui aspirava a superar el marc constitucional, el règim resultar ser sens dubte més fort que les seves alternatives.
En el vector de crisis català, la DUI marcaria el punt d’inflexió. Fins aleshores, l’independentisme havia mantingut una doble carrera: al seu propi camp, CiU intentava salvar el seu paper de partit frontissa a Madrid i alternant bipartidista a Catalunya. ERC i la CUP van celebrar amb entusiasme el moment que tant havien esperat: el final de “l’ara no toca” de Pujol.
De portes enfora, però, s’obria una carrera sense cap altra solució de continuïtat que l’enfrontament directe amb l’Estat. Van precipitar la seva ruïna i, de passada, es van endur el partit que havia crescut en reacció al secessionisme: Ciutadans. No sorprèn que el PSC hagi tornat a liderar l’oposició a Catalunya i hagi recuperat Barcelona.
D’altra banda, les formacions nascudes del 15M també van cometre un error fatal en no mesurar bé el calat de la crisis de règim. Tot i que al desembre del 2015 l’aliança de forces articulades per Podemos va aconseguir en només un any posar-se a només un 1,4% del PSOE, a partir d’aquí no es va saber adaptar a les institucions. En comptes de seguir el guió d’èxit escrit per Syriza, Iglesias Turrión va preferir optar pel somni del sorpasso eurocomunista al PSOE.
El resultat és conegut: el 2016, en coalligar-se Podemos i IU en UP, es van perdre més d’un milió de vots. A la disputa interna es van imposar les tesis d’Iglesias i, a partir d’aquí, la caiguda en picat només salvaria els mobles gràcies a forçar el primer govern de coalició amb Sánchez.
Però llavors les condicions institucionals ja no eren les del 2015. Iglesias Turrión va haver de conformar-se amb una proporció ministerial menor a la que podria haver obtingut, i sense carteres centrals de l’Estat. Només un dels seus ministeris disposaria de pressupost i equip: el ministeri de Yolanda Díaz, en el qual es deixava notar el pes sindical de CCOO.
El #23J: tornada a la crisi o restauració?
Les generals previstes a finals del 2023 eren una derrota anunciada fins que Sánchez va apostar al tot o res. L’avançament de la data no només va agafar amb el pas canviat a l’oposició. També va sorprendre els seus socis de coalició i investidura. L’aposta té una doble sortida: si surt bé, continuarà el govern de coalició; si surt malament, el PSOE s’assegura un grup parlamentari per acomodar les pèrdues del 28M a l’espera de l’alternança.
El 23J arriba, doncs, en un moment clau per a superar la crisi de règim… o fer que es torni endèmica: per defecte el règim afavoreix la regeneració del bipartidisme. Però cal veure si això és possible sense institucionalitzar d’alguna manera, ni que sigui transitòriament, els governs de coalició. Ara com ara ningú compta amb un govern del PSOE o del PP en solitari. Menys encara amb la gran coalició o el govern del partit més votat. Res d’això encaixa en el règim, per defecte, del 78, encara que ho demani Felipe González (o malgrat tot).
Però tampoc encaixen (com a mínim de moment) els governs de coalició com una solució estable sense que les formacions dels extrems clausurin de manera definitiva l’horitzó antagonista obert per la crisi de règim. En aquest punt, Sumar i Vox no tenen la mateixa dependència de la mobilització. Mentre que la primera opció es remet al 15M, la segona es remet a la cloenda definitiva del seu horitzó.
Catalunya Plural, 2024 
