Aquestes setmanes recorrem el costat més anòmal del barri de les Vivendes del Congrés Eucarístic. Ho és pel fet d’allunyar-se dels quatre cossos centrals i situar-se en una posició geogràfica distinta, un de tants limbes de clares fronteres, com Concepció Arenal, l’antiga carretera de Barcelona a Sant Andreu, i la Riera d’Horta.
Tot aquest territori es delimita al seu tarannà per la masia de Can Ros. Un dels seus sectors fou ocupat des de 1964 pel Canòdrom. La finca contenia en els seus dominis moltes claus d’un món extint. Una d’elles era la seva connexió natural amb el camí d’Horta a Sant Martí. Aquest, encara visible a l’interstici de Cartellà, just després dels Quinze, es perllongava més enllà de Concepció Arenal al carrer de Vilatrau, amb tota probabilitat extirpat a la fi dels anys cinquanta, quan la part entre Can Ros i la Meridiana es transformà per complet. Entre els seus canvis, a més de l’adéu a Vilatrau, hem de mencionar el naixement del carrer de la Comtessa de Pardo Bazán com a conseqüència d’eliminar la fàbrica de la química Albinyana Argemí i la conclusió de Cardenal Tedeschini, cua del Congrés envers una avinguda a punt d’esdevenir una autopista urbana.
Els buits de l’heretat abans pertanyent a Micaela Borràs de Peguera oferien un bon ventall de possibilitats per a integrar-lo a l’estructura tan contracorrent del trio Soteras Mauri, Pineda Gualba i Marqués Maristany. El Canòdrom fou una espècie de cirereta, encetat amb una peça gairebé perfecta per a encaixar el trencaclosques.
Es tracta de la illa compresa entre el carrer de Can Ros, Vèlia, Pardo i la Riera d’Horta. El primer exhibeix sense major dificultat la seva adscripció a aquest tram molest per no pertànyer del tot a ningú, mentre Vèlia i Pardo són una garantia de continuïtat horitzontal cap al barri de la Jota, separat del Congrés per la Riera d’Horta.
Sempre que camino des d’Arnau d’Oms sento tota la seva lògica sota els meus peus. La seva extensió, reconeixible a la Verneda, flueix sense traves, i el silenci dels alentorns accentua el seu aire limítrof, envoltat a la dreta pels blocs edificats l’any 1955, segons consta al cadastre, per l’Instituto Nacional de Vivienda, traçats amb l’estètica del període i bells, tot habilitant una coherència estilística al seu entorn, quelcom més diàfan si analitzem fotos aèries, on comprenem el valor del seu interior d’illa.
Abans d’accedir a la mateixa no està de més remarcar com, en totes les seves hectàrees, no hi ha ni rastre ni firma dels responsables de les Vivendes del Congrés Eucarístic. És com si, perdonin la insistència, haguessin complert amb la seva tetralogia i tinguessin por de defraudar amb aquest ben enrevessat limbe per culpa de conservar la masia i no acatar la trama vertical.
L’horitzontalitat exalça allò límbic i, si avui em capfico en aquest concepte, és perquè val la pena caminar i prendre consciència d’aquests detalls. Els espais s’alteren de cop i volta, res és casual, i menys a la Barcelona aliena al centre, on torrents, rius i sendes d’antuvi tenen la virtut de parlar-nos de com el passat incideix en el present pel fet de ser irrompible, determinant-lo.
La illa de cases compresa entre Can Ros, Vèlia, Pardo i Riera d’Horta rebatejà no fa gaire el seu interior com a Jardins de Vèlia, nom que remet a una franja de l’Imperi Romà entre Oviedo i Vitòria, lliurat a la barriada de la Jota a finals dels anys vint per allò de realçar espanyolitats, després més aviat dissipades a tota la seva apassionant quadrícula.
A hores d’ara, aquests jardins són ben tranquils i poc freqüentats, amb quelcom de secret ben guardat pels seus veïns, contents amb el disposat d’aquest rectangle, sense sorolls i molt bons aires per la vegetació. Pensant-lo a llarg termini, és inevitable associar-lo amb altres interiors propers com els dels actuals jardins de Massana, coneguts des de la seva fundació per la molt cristiana creu del seu centre.
La diferència entre ambdós no és pas tanta, trobant-se units per la història en dos sentits. El primer afecta a tota Barcelona, doncs podem qualificar-los sense gaire bute com clars precedents de la conversió de molts rovells d’ou d’illa de l’Eixample en zones verdes destinades a la ciutadania. Aquesta aposta no té data de caducitat, i fou de les poques propostes de Jaume Collboni durant la campanya, molt en la línia dels seus antecessors socialistes al càrrec suprem de la Casa Gran.
El segon és com esdevingueren centres populars esportius. Als jardins de Massana s’establí, fins el 1985, el camp de futbol del Club Esportiu de les Vivendes del Congrés, en vies de trasllat a partir de 1977, quan tots els habitants ja eren propietaris i demanaren un ús comunitari per a aquest oasi de pau, fins aleshores exclusiu de porteries i pilotes.
El perllongament del Club Esportiu s’instaurà als jardins de Vèlia. He trobat breus de premsa sobre les seves activitats des de 1958, amb notes d’honor pel juliol de 1960 per la celebració d’una setmana esportiva molt profitosa per a les seccions, combinant-se l’atletisme amb patinatge, bàsquet mitjançant el Mare Nostrum i hoquei patins.
D’aquesta manera, del Canòdrom a Massana, es configurà un triumvirat esportiu molt lloable des d’una picaresca dels residents, els quals anticiparen tota la glòria de les curses de llebrers gràcies a la tradició associativa catalana. Amb l’esport posaven el seu barri al mapa, empoderant-se de la terra brindada, redefinit el seu diccionari llegint bé les absències, molt en consonància amb les tendències dels cinquanta, quan la pràctica d’exercici a l’aire lliure cobrà importància, recomanant-se des de la quotidianitat i propulsant-se un xic més pel debut de les victòries esportives del Franquisme, del gol de Zarra al Tour de França de Federico Martín Bahamontes, sens oblidar l’efímera idolatria per Joaquim Blume, malaurat gimnasta gracienc.
Els jardins de Vèlia, com els de Massana, s’amaguen a tots aquells sense curiositat, reforçats com a feu local, perquè un ha d’entrar als llocs i creuar llindars si, com a mínim, vol flirtejar amb la totalitat. Aquest privilegi relatiu es junta amb la seva ubicació, destapant-se aquesta suma de factors com un encert al nostre segle. Al seu voltant hi ha moltes vies ràpides, però ningú les lamenta per la seva contaminació acústica. El mutisme regna, compartimentant-se amb intel·ligència per a regalar una ciutat més habitable, menys tòxica i ansiosa.
Catalunya Plural, 2024 
