“Maricas, la que no hagi votat, fora d’aquí ara mateix”, cridava a la sala principal de Razzmatazz la presentadora de la desfilada de tancament de la Dragalada ―festa drag diürna per antonomàsia― en el dia de les eleccions municipals del 28 de maig. Després dels resultats en els quals el PP arrabassaria gran part del poder autonòmic al PSOE, en plena ressaca ―electoral―, Pedro Sánchez llançaria els daus a l’aire: dissol les corts i convoca eleccions generals. Alea iacta est.
El 23 de juliol s’ha convertit en una espècie de dia final. La batalla política transcendeix molt més enllà de colors i llistes de partits: és una guerra oberta en la qual els de sempre estan exposats en la primera línia, sense casc ni artilleria, els de sempre estan destinats a ser els que caiguin malferits en una trinxera oblidada. Resulta que els de sempre solen ser els altres, i és que, si alguna cosa tenen les minories, és que no fa falta que siguin menys per a ser això: els altres ―els de sempre―.
Si alguna cosa tenen les minories, és que no fa falta que siguin menys per a ser això: els altres ―els de sempre―
“L’alteritat de l’Altre no depèn d’una qualitat que ho distingiria del jo”, defensa el filòsof Emmanuel Lévinas. Teoritza sobre com no podem entendre a l’altre a partir del fet que “no és com jo”, ja que això, ens estaria fent entendre “la seva diferència” a partir de la nostra identitat ―i estaríem anul·lant així la seva identitat, la seva alteritat radical―. El discurs reaccionari, no obstant això, es constitueix a partir d’establir un marc normatiu i relegar la resta als Altres, es construeix anul·lant identitats, assenyalant-les com a culpables de la decadència de la seva societat-pàtria-nació de valors ferris. S’erigeix a través de crear marges.
El discurs reaccionari es constitueix a partir d’establir un marc normatiu i relegar la resta als Altres
A finals de juny s’alçava la bandera de l’odi ―la primera declaració d’intencions― en un cèntric edifici de Madrid: VOX penjava una lona en la qual una mà amb una polsera de la bandera espanyola ―la seva societat-pàtria-nació de valors ferris― llançava a les escombraries als de sempre. La guerra havia estat declarada: la gent no ha de ser de colors. L’arc de Sant Martí ha d’apagar-se per a donar pas a un cel gris.
Un petit poble de la Comunitat Valenciana seria el primer a caure davant la presa reaccionària: el recentment estrenat alcalde de VOX instauraria com una de les seves primeres mesures el veto a les banderes LGTB dels balcons institucionals a Nàquera. Un jove del municipi, en senyal de protesta, va penjar una al seu balcó, que va haver de retirar davant les amenaces de dos homes que li volien tirar pedres segons va explicar per a la Cadena SER.
L’auge dels discursos d’odi no es podria entendre sense el cicle de violència que sectors amb representació institucional estan propiciant. La normalització de la brutalitat contra uns certs col·lectius ve de la mà de la sensació d’impunitat que genera el fet que polítics promoguin obertament aquesta hostilitat selectiva. Segons un estudi de la consultora LLYC els missatges d’odi cap al col·lectiu LGTBIQ+ en les xarxes socials han guanyat terreny: augmenten un 130% entre 2019 i 2022. “Des del moment en què l’altre em mira, jo soc responsable d’ell”, recita una de les frases més icòniques de Lévinas en la seva obra “Ètica i infinit”. Per al filòsof, la relació amb l’alteritat és un mandat ètic, i aquesta es veu mediada pel rostre. A través de la pantalla, no hi ha mirada ni rostre, ergo, no hi hauria responsabilitat, ni mandat ètic.
L’auge dels discursos d’odi no es podria entendre sense el cicle de violència que sectors amb representació institucional estan propiciant
Una lona, un insult per Twitter, un míting electoral sota la mirada dels teus. Envoltar-se d’aquells boxadors neonazis que exerceixen una sort de pseudo-paramilitarisme, fer el treball brut sense mirar als ulls. Una espurna propagada a la recerca de culpables d’aquesta suposada decadència dels valors, els principis. Ser un bon patriota.
“‘On comencen els teus drets, acaben els meus’. No, filla de puta! Els drets no són pizzes, no perquè jo tingui drets, se t’acabaran a tu”, proclamava en una entrevista per a elDiario.es la rapera trans porto-riquenya Villano Antillano. L’artista està deixant clara una postura en totes les aparicions mediàtiques que fa: ser neutral no és una opció ―per a alguns―.
El col·lectiu LGTBIQ+ ―junt, en general, el que se surti dels seus cànons establerts― està en el punt de mira. Els de sempre depenen d’uns papers dins d’unes urnes perquè els seus drets, com ja es va expressar en gran en la lona en el centre de Madrid, no siguin llançats a les escombraries. Espanya és el segon país amb més població LGTBIQ+ del món. Un estudi d’ Ipsos data que un 14% de la població de l’estat es reconeix com a part del col·lectiu, i aquesta prevalença es dispara entre la joventut: un 18% de la Generació Z té una orientació i/o identitat no normativa. L’Observatori contra l’homofòbia ha publicat recentment l’estat de la LGTBfobia a Catalunya en 2022: per primera vegada, les agressions físiques superen les verbals.
“La por i odi tenen els mateixos orígens i s’alimenten del mateix: són com els bessons siamesos condemnats a passar tota la vida en recíproca companyia” va dir el sociòleg Zygmunt Bauman en una entrevista en 2016 per al diari La Stampa. El discurs de la por és el discurs de l’extrema dreta: no surtin de casa, senyors, o serà okupada. Vagin amb compte amb els “MENA”, que els robaran ―la cartera, els treballs i les ajudes―. Els depravats, invertits, vigilin amb ells. No sigui que els portin pel mal camí. Ull amb les mesquites.
La por i odi tenen els mateixos orígens i s’alimenten del mateix
Les lones han pres gran protagonisme aquesta campanya, i en elles, els missatges es dirigeixen de manera directa contra els col·lectius de sempre. És un discurs assenyalador, destructiu, amenaçador. Una propagació de la por convertida en l’avantsala de l’odi. El mateix origen, com diria Bauman. És curiós que, en tot això, els qui acaben tenint por són els odiats: “la nostra vida corre perill tot el temps”, afegia Villano Antillano en la seva entrevista, “somio amb viure en un món menys de merda”, concloïa. Davant l’amenaça, la por, i l’odi, l’ autoprotecció. Perquè si alguna cosa genera ser els de sempre i els altres, és un marc col·lectiu. Un nosaltres, nosaltres, nosaltris. “Aquesta persecució no és d’ara, és de sempre. Sempre ens hem defensat entre nosaltres i ho continuarem fent”, sentenciava la porto-riquenya.
Per això és natural que en el moment “top” d’una festa drag s’aprofiti per a llançar missatges polititzats, per a instar les maricas ―i altres alteritats― a votar.
Catalunya Plural, 2024 
