El més normal quan passeges és fer-te preguntes, sobretot si relaciones allò vist amb el voltant per a encaixar les peces dins d’un tot. Això és així en qualsevol lloc i circumstància, si bé al barri de les Vivendes del Congrés Eucarístic hi ha llocs on els interrogants proliferen amb més prestància per qüestions derivades de la morfologia.
Al llarg d’aquestes setmanes he insistit força en com la construcció del nostre protagonista es basà en una clau bona i una altra més aviat prepotent. La primera era positiva, doncs apostava pels principis de Sol, Aire i Vegetació, mentre la segona remet a la verticalitat del conjunt, contraposat a la trama horitzontal dels barris circumdants, com el de Salvador Riera i el de la Jota.
El del Congrés es composa, no em cansaré de comentar-ho per a facilitar la seva comprensió, de quatre cossos. Tres d’ells s’uneixen amb certa soltesa, mentre que el quart, per on passejarem avui, es troba determinat per elements anteriors a la seva creació.
Aquests poden identificar-se en un tres i no res. El quart volum del Congrés depèn de la seva ubicació entre Concepción Arenal, la masia de Can Ros i les darreres edificacions dels Indians, al carrer de Cienfuegos amb Jordi de Sant Jordi.
Soteras Mauri, Pineda Gualba i Marqués Maristany, els nostres tres mosqueters, degueren trencar-se el cap durant anys per a concebre una solució per a ser fidels als principis del seu gran llegat. Per aconseguir-ho, apostaren per una plaça al centre, complicant-se la vida amb escreix per tal d’envoltar-la de les preceptives vivendes, en concret quatre-centes vuit, dues amb porteria i sis amb botiga, a las quals hi hem d’afegir un bloc de dues plantes destinat a una escola i catorze negocis més.
Aquests números corresponen a l’estructura acabada a principi dels anys seixanta, configurada pels carrers del Cep i Bertrán i Güell, ambdues nascudes com a estranyes eles fins a accedir a la plaça del Cardenal Cicognani, àgora oberta i amb vistes a la finca rural per excel·lència de la zona fins 1968, quan es culminà tot el procés edilici amb més immobles al carrer del Cardenal Tedeschini, finalment copsat amb cent- quaranta sis vivendes acompanyades de sis locals comercials.
El resultat fou un laberint tan sols comprensible si el camines per a estudiar-lo, doncs, sense anar més lluny, Cardenal Tedeschini té un tram posterior innominat, gairebé un un arranjament per a sortir del pas i consolidar més encara la centralitat de la plaça dedicada a un dels purpurats amb més poder del segle XX, fins a ser designat Secretari d’Estat de la Santa Seu poc abans de la seva mort, al desembre de 1973, tres dies abans de l’atemptat contra Luis Carrero Blanco, tomba per a la supervivència del Franquisme, que des d’aquí desitgem de tot cor que no torni després de les eleccions d’aquest proper diumenge.
Aquest quart cos, malgrat la seva heterodòxia, s’ideà als anys cinquanta i el seu interior enrevessat pretenia adaptar-se a la resta des dels seus estàndards d’habitabilitat en consonància amb l’objectiu de generar benestar als seus residents, sense atendre en absolut a l’evolució del context històric i els seus canvis socials, quelcom força classista, com si n’hi hagués prou amb acabar-lo per a despreocupar-se del seu progrés.
El 1972 s’anuncià la propera erecció d’una escola per a subnormals, era el llenguatge del període, al carrer del Cep, la dels Sants Innocents, encara vigent amb altre lèxic i paràmetres sens màcula a la seva funció. Aquesta via, silenciosa i anònima com tot el seu perímetre, reaparegué als titulars dels diaris el gener de 1982, a causa d’un succés de crònica a l’oficina 500 de La Caixa del seu número 16.
El dilluns 4 de gener de 1982 era una jornada més a la vida de Manuel Solanilla Prat. Aquest jove de vint-i-quatre anys havia nascut a Cardedeu i, des de 1979, era l’encarregat d’obrir la sucursal. Aquell matí, uns atracadors li dispararen amb una escopeta de canons retallats, abandonada al pati de l’escola amb dos cartutxos, un ja disparat, amb tota probabilitat el causant de la mort de l’empleat, inconscient quan fou traslladat pels sanitaris en ambulància, on res pogueren fer per a salvar-lo, només constatar com morí amb les claus a la mà, factor que afegia més incertesa a l’homicidi, irresolt i solventat, després del clam dels seus companys, amb la promesa d’aportar més seguretat a les entitats bancàries. La mort de Solanilla s’emparella amb la de Francisco Martínez Asensio, el 1977, quan aquest comptable de la fàbrica Roselson del carrer de Puerto Príncipe als Indians fou assassinat per uns desconeguts al carrer de la Garrotxa per a robar-li allò retirat a una altra caixa d’estalvis de plaça Maragall.
D’aquesta manera, coses de les marges i la violència de la llarga Transició, ambdues barriades, casades sense cerimònia, s’ajuntaren en la desgràcia. Ara mateix, les fronteres entre els llocs són una anècdota per a la majoria. No fa gaire, quan el rentat de cara barceloní no era pas tan obvi com a l’actualitat, aquests límits marcaven des de l’estètica una sèrie de diferències notòries.
El quart cos del Congrés podia ser gloriós pel seu disseny, però no així en la seva realitat palpable. No sabríem res de les seves problemàtiques de no ser per un afeccionat a escriure a la secció de cartes al director. En una, de setembre de 1973, just després de descobrir que el municipi té un servei per a advertir del mal funcionament de l’enllumenat, es queixà de com molts fanals de Bertrán i Güell, al costat de la plaça del Cardenal Tedeschini, no reben l’atenció merescuda, indignant-se per la pèssima gestió dels governants.
Els seus laments tornaran el diumenge 19 d’agost de 1979 amb una missiva de títol esgarrifador: els drogoaddictes de la plaça del Cardenal Cicognani, transformada per culpa dels mateixos, asseguts al recinte de quatre de la tarda a mitjanit, en un antre de vici i corrupció.
El 28 de maig de 1980, en una setmana es detingueren a seixanta-quatre delinqüents a la capital catalana, i La Vanguardia informava de la detenció de dos camells a l’àgora. Venien droga als escolars, una mica com lo del caramel a la porta del col·legi, i als nois del barri. La nota no menciona quin tipus de substàncies oferien, si bé la cosa ensuma a porro, no a la plaga d’heroïna que aleshores assolava tantes urbs mediterrànies.
El 2023, la plaça del Cardenal Cicognani és una delícia, on ningú reflexiona sobre totes les penúries raonades al llarg d’aquestes pàgines. Tot i així, la maledicció de la negligència municipal sobre la mateixa no deixa de planejar sobre l’horitzó, i ara que tenim nou alcalde el convidem des d’aquí a llegir-nos i, si vol, passejar amb un servidor per a gestionar la ciutat, no només de cara a la galeria, doncs Barcelona ha de ser per a tota la comunitat. Enlloc de la postal s’ha d’enfocar com un mosaic apassionant amb una pluralitat massa oblidada, a millorar si la desitgem amb tots els seus engranatges, a ple rendiment i sense esquerdes, es trobin on es trobin.
Catalunya Plural, 2024 
