Una de les estrenes cinematogràfiques orientades al gran públic més esperades d’aquest 2023 sembla ser —després de Barbie—, Oppenheimer. Dirigida per Christopher Nolan i protagonitzada pels actors i actrius Cillian Murphy, Emily Blunt, Matt Damon i Robert Downey Jr., entre d’altres. El llargmetratge explica la creació, l’any 1942, del Projecte Manhattan, dirigit pel científic Robert Oppenheimer i localitzat a la desèrtica zona de Los Alamos, on el seu objectiu era fabricar la primera bomba atòmica com a suposada estratègia de dissuasió per posar fi a la Segona Guerra Mundial. El primer test (amb el nom de “Trinity”), dels més de 2.000 que s’han dut a terme des de llavors, va veure la llum el 16 de juliol de 1945, amb una explosió equivalent a 21.000 tones de dinamita. Poques setmanes després, aquesta suposada dissuasió preventiva donaria peu a les funestes conseqüències de l’impacte d’aquestes bombes a les localitats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki (el 6 i 9 d’agost, respectivament), acabant amb la vida de desenes de milers de persones. Si bé aquest llargmetratge es centra en la trama política en la cadena de decisions sobre l’ús de l’arma nuclear, no pot quedar com un simple fet del passat, sinó com un punt d’inflexió en la recerca civil i militar que ens ha llegat una greu amenaça present i futura.
La dissuasió nuclear com a estratègia sembla ser, juntament amb l’armamentisme, el relat que viu un nou moment d’esplendor. Decisions com la d’Estats Units de transportar material nuclear a les seves bases europees (desembre de 2022) o de Rússia; de suspendre la implementació del darrer tractat bilateral (Start III) amb els Estats Units en matèria nuclear (febrer de 2023) són noves i perilloses provocacions que afegeixen encara més benzina a una enorme i creixent foguera. La cursa nuclear sembla accelerar-se de nou: els Estats Units, França, el Regne Unit, la Xina, l’Índia, el Pakistan, Israel i Corea del Nord estan modernitzant i, en alguns casos, incrementant els seus arsenals. Aquests actualment es xifren, segons les darreres dades del SIPRI, en 12.512 armes nuclears, amb un cost de 89.200 milions de dòlars el 2022 (157.600 dòlars per minut).
No podem negar que encara som lluny d’arribar a un gir per avançar cap al compromís real de prohibir i eliminar l’armament nuclear. Per això cal incrementar els esforços per tal que els països amb arsenals nuclears, així com tots els membres de l’OTAN i altres països aliats, signin i ratifiquin el Tractat sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN), l’únic instrument internacional que demana explícitament la prohibició de tota amenaça i ús d’aquest armament. Fins ara, 92 països ja l’han signat i 68 l’han ratificat. El TPAN no entra en contradicció amb el Tractat de No-proliferació Nuclear del 1968 (TPN), del qual, a partir de la setmana que ve, es celebra un nou Comitè preparatori de la seva Conferència de Revisió, sinó que vol donar compliment al seu Article VI, on es diu que els signants negociaran un tractat de desarmament general i complet sota control internacional.
Més enllà dels aspectes legals i polítics que comprometen tot allò relacionat amb aquest tractat, es fa més necessari que mai desemmascarar els relats que prioritzen l’amenaça per davant de la cooperació, així com seguir explorant altres arquitectures de seguretat compartides. Des de fa un parell de mesos, per tal de donar-hi resposta, a l’Estat espanyol s’ha creat l’Alianza por el Desarme Nuclear. Més de 50 entitats de diversa índole ens hem unit per treballar de manera conjunta amb la finalitat que el Govern d’Espanya s’adhereixi al mencionat TPAN, un compromís inajornable davant l’amenaça d’ús d’aquest armament en el context actual, considerada la més elevada des de la fi de la Segona Guerra Mundial (segons el Butlletí de Científics Atòmics, també patrocinats pel mateix Oppenheimer, ens trobem a tan sols 90 segons de “la fi dels dies”, la xifra més pròxima mai assolida). Els múltiples motius pels quals Espanya ha de donar suport al TPAN estan recollits en la publicació “Signatura pendent” que l’Aliança va presentar en el 6è aniversari de l’aprovació del mencionat tractat. El document aborda de forma coral les diferents perspectives d’aquesta amenaça. S’hi analitzen des dels dilemes de la geopolítica i les teories de la dissuasió fins al paper del món local, passant per la vulneració dels drets humans, els efectes sobre les dones o l’ús suposadament pacífic dels programes nuclears, entre altres aspectes.
En l’àmbit estatal, les eleccions del passat diumenge han deixat un escenari incert i amb moltes possibilitats de canvi. Si la legislatura progressa i no es convoquen nous comicis, els pactes i negociacions a molts nivells seran necessaris. El posicionament respecte el TPAN no en serà una excepció. A nivell global, hem de ser conscients que no només hi ha en joc la supervivència de l’espècie humana, sinó que la capacitat destructiva de les armes nuclears d’avui posa en risc tot el planeta. 78 anys després del seu naixement, la realitat supera de nou la ficció: cadascuna de les 12.512 armes nuclears que hi ha avui al món tenen una capacitat destructiva 80 cops superior a la descoberta el 1945 per Oppenheimer. I amb això no ens estem fent cap pel·lícula.
Catalunya Plural, 2024 
