Hem deixat passar uns dies des dels debats i comentaris sobre el nivell de comprensió lectora de les nostres criatures per tal de no interferir en la conversa entre ensenyants, autoritats i experts diversos, prou embolicada com per afegir-hi més llençols a la bugada. Ara, la xerrameca s’ha apaivagat i les aigües han tornat a la llera, el que vol dir que res no canviarà per a bé, a tot estirar una convocatòria de places d’ensenyants que, malpensat que és un, s’afegiran a la tasca de fer que les coses continuïn tal com estan.
Hi ha una característica comuna a la majoria de comentaris que s’han sentit: que la falta de comprensió lectora dels escolars és una qüestió de lectoescriptura, d’aprofitament escolar, de competències i capacitats intel·lectuals. Doncs no, aquí no es tracta de qui ha fet els deures, de qui treu millor o pitjor nota, o de si fem gresca al pati. Si la cosa va de llegir i escriure i de tot el que això comporta, del què parlem és no de la qualitat de la lectoescriptura sinó de la qualitat de la ciutadania: l’oportunitat de ser un ciutadà conscient capaç de participar en els afers de la comunitat, la capacitat de desenvolupar un ofici i participar en una vida económica suficient i satisfactòria, la possibilitat de viure una vida gratificant i amb sentit. Si no és així, als carrers dels suburbis francesos tenim la mostra de l’alternativa.
A veure: les societats modernes –i complexes—no s’estructuren en compartiments, més o menys aïllats. Ho fa creure una certa mentalitat diguem-ne pedagogista, que forma part del procés d’infantilització de la societat, i que és una forma més de burocratització de l’estructura social. Aquesta mentalitat veu els fets socials com a assignatures de l’escola i considera l’exercici de la ciutadania com a una suma de –horrible paraula— competències. La mentalitat pedagoga avorreix la complexitat i considera amenaces les novetats, especialment aquelles que semblen desplaçar-la d’un autoatorgat paper dirigent. El temor a “les pantalles” n’és una mostra, com ho va ser als anys 90 el rebuig a les pel·lis de dibuixos animats.
Una dada tan rotunda i alarmant com és el un nivell de comprensió lectora molt baix entre adolescents i infants hauria de fer-nos qüestionar sobre alguna cosa més que sobre realitats escolars. Perquè allò que denota aquesta mancança no és una insuficiencia dels més joves, sinó de la societat sencera. Com diu la dita africana, cal el conjunt de la tribu per a educar cada nen, de manera que, en conseqüència, si mirem l’estat de l’educació de les criatures en podrem inferir l’estat de la tribu en el seu conjunt.
El cop d’ull a la comprensió lectora de les criatures és el cop d’ull al nivell civilitzacional de la col·lectivitat. Agradi o no, estem davant d’una qüestió i d’una de sola: saber llegir o no. Ara com ara, Catalunya és una societat on l’ensenyament produeix analfabets, és a dir gent que no sap llegir perquè no entén el que diu l’escriptura, malgrat reconèixer lletres i paraules.
Girem la vista ara cap a la col·lectivitat? Quin és l’estat de la tribu que es suposa que ha d’educar els infants? Simplement donem un cop d’ull a la premsa i cadascú podrá trobar la resposta. Si reflexionem podrem veure com la peça “incomprensió lectora” encaixa perfectament amb les de la resta del puzzle (que no enumeraré pel seu nom per tal de no creuar una ratlla que algun lector podría trobar massa crua).
El projecte de dominació de l’actual sistema sociopolític passa per reajustar una estructura de classes socials que s’avingui amb una realitat a la qual s’aspira: el màxim de riquesa en el mínim de mans. Aixó representa que a la base de la pirámide social cal situar una majoria de població capaç de fer feines molt senzilles, per a la qual cosa n’hi ha prou amb poder seguir ordres.
Per a aconseguir aixó cal desprestigiar la cultura entre els estrats socialment més modestos, de manera que una persona il·lustrada no només sigui considerada poc rellevant en el propi cercle sinó que desperti malfiança entre els iguals. Ja fa temps que la cultura ha deixat de tenir prestigi entre la classe treballadora però ara la cosa va més enllà: alló que anomenem populisme no es basa només en el despreci sinó l’odi a tot el que sembli instrucció. Ho hem vist a Amèrica amb el trumpisme popular i ho veuriem a França si sabéssim mirar; el neuròleg, psiquiatra i psicoanalista francés Boris Cyrulnik ha explicat recentment com arrel de la violència juvenil suburbial del país veí hi ha l’odi a l’escola: aprendre a odiar l’escola representa aprendre a odiar les elits. Una visió del món reduïda i una capacitat lingüística limitada –no només pel que fa a l’escriptura sinó a la parla—és el brou on es conrea el naixement d’un lumpenproletariat perfectament identificable com a tal.
Imagino que a totes les escoles alguna vegada hi deu haver entrat algú a robar. Molts mestres que s’hi han trobat han comprovat, segons m’han explicat, que s’han trobat, l’endemà, que els lladres no només s’havien endut objectes sinó que hi havien fet destrosses de manera intencionada. Com a culminació de la malifeta, explicaven els ensenyants (gent de contrades molt diverses) que en aquests casos el senyal era significatiu: a més de robar i destrossar s’hi cagaven, amb la coronació d’una bona tifa en lloc visible. El doctor Cyrulnik ens en podría fer interpretacions sucoses, i aquí, nosaltres, somiquejant.
Catalunya Plural, 2024 
