«Els aeroports són llocs de trobada» diu el cartell sobre el control de seguretat, ¿de trobada de què? Tot just aterrar, Grindr m’avisa que a Dubai les pràctiques sexuals entre persones del mateix sexe són il·legals.
Avanço per l’arc de seguretat amb les mans enlaire com m’indiquen els treballadors, que somriuen en descobrir que porto més titani penjant del que poden veure mentre vaig vestit. No crec que sigui el primer a passar amb pírcings, però segur que els entreté cada vegada que passa. Deixo enrere la zona de seguretat i em sento a esperar la connexió a Xangai. De seguida començo a ser testimoni dels contrastos de l’orient: el cul se’m fon contra la cadira de plàstic mentre l’aire condicionat m’eriça els pèls als braços.
A l’equipatge de mà porto un dels pocs llibres de temàtica gai amb personatges xinesos que he trobat en castellà, s’anomena La Ciutat Prohibida i l’autor és Donacio Cejas. M’hauria encantat acabar-lo a la platja, amb el sol donant-me a la cara, obligant-me a llegir-lo més ràpid, però amb la nitidesa de la llum artificial de la terminal no em queda més remei que posar-hi atenció i inevitablement gaudir-ne menys.
«Per uns renminbis no podies gaudir de res d’un final feliç, el cotxe més potent, la moda més luxosa, els somnis en format panoràmic a les pantalles LED dels centres comercials de la Xina futura flotant sobre els últims fanalets vermells que havien quedat abandonats després del recent Spring Festival i, aquí i allà, embolicades en fum, les libèl·lules fluorescents del pictograma串que il·luminava les paradetes de carrer on es rostiva carn a qualsevol hora.» Només de llegir-lo li donen a un ganes d’arribar ja a la Xina, d’aterrar en aquest futur lluminós, o en aquest passat pudent?
Segons quin gust tinguem quant a moda i cotxes, la veritat és que la descripció de la Xina que fa el llibre bé podria ser la narració del meu camí de tornada a casa després d’un final feliç a la recent Fira de la Paloma, aquí i allà, embolicat en el fum de zarajo fregit que inundava les paradetes de carrer. El futur, fa olor de 串 i zarajos?, ¿no feia olor d’això el passat? Sóc incapaç de preguntar-me a què olora «la Xina futura» sense que m’interrompi la sintonia d’un anunci de compreses, però em sorprèn que faci olor de 串.Aleshores els zarajos, fan olor de Madrid passat o de Madrid futur? Suposo que a Madrid, on el temps sí que circula com a déu mana, un futur de progrés pot perfectament olorar a zarajos. A la Xina, però, semblen estar suspesos en un futur o un passat excessius on la llum de les pantalles de LED i l’olor dels串 no poden compartir espai-temps sense despertar les suspicàcies del lector occidental, quin passat falsificat o quin futur retrògrad ens amagues, Xina?
Un dels nois del control de seguretat s’ha assegut darrere meu a mirar per la vidriera com els avions es tornen maldestres quan toquen a terra.
Sense saber gaire bé si la Xina és el futur o el passat, el personatge espanyol del llibre sembla tenir clar que Espanya és senzillament millor, i així ho explica al seu amant xinès, el nom del qual durant les properes 200 pàgines del llibre seguirà sent «X », com si fos el dolent d’una pel·lícula de superherois. Espanya, explica el protagonista a X, és «un país imperfecte on es pot ser lliure de veritat, on el Govern acaba de canviar lleis perquè la gent com nosaltres es pugui casar, t’ho imagines X? Dos homes com tu i jo legalment casats, formant una família… Una família de debò…» X no sembla immutar-se davant dels terrors domèstics que el protagonista li promet –«M’agrada com sona.» −L’azuza X, curiós per veure fins on s’estira la fantasia europea.
Aquestes paraules de X serveixen d’empenta el protagonista per lliscar-se a tota metxa pel tobogan de la felicitat normativa. –«Jo podria ser aquest home, […] podríem casar-nos! Un matrimoni de veritat amb una cerimònia elegant envoltats de tots els nostres amics ballant junts fins a l’alba. I després una lluna de mel recorrent tota Europa, […] París, la ciutat de l’amor! Roma! Venècia en góndola! […] I després envellir junts en una casa enorme i bonica amb jardí i un gos.» –Tronxant. Una casa amb jardí a Espanya.
Quan el deliri irromp al sector immobiliari sento la necessitat de tancar el llibre un moment i prendre’m un respir. Aleshores, el noi amb qui porto mitja hora esquena contra esquena es gira cap a mi i, amb tot el pes de la mà sobre la meva espatlla, em demana un encenedor.
−Com? Aquí no es pot fumar.
−I, què més no es pot fer? –Acaba la pregunta ja aixecat i avançant cap als serveis.
El segueixo hipnotitzat, mossegant-me la llengua per evitar cridar-li que podríem ser lliures!, podríem casar-nos!
Catalunya Plural, 2024 
