L’altre dia, en una entrevista, el Siscu Baiges em pregunta més o menys com funcionava això de ser Cronista de Barcelona, càrrec no sé si remunerat, a l’actualitat ocupat per Lluís Permanyer, qui més aviat mereixeria ser-ho de l’Eixample, doncs quan ha escrit de la perifèria sempre ha mostrat la condescendència dels senyors, com si els marges fossin prescindibles.
Em diverteix molt passejar i saber que, més d’una vegada, els veïns em reconeixen sense dir ni mu. Des d’aquí, us aconsello aturar-me, saludar-me i, sobretot, parlar-me, doncs de qui més s’aprèn és de vosaltres, plens com sou de petites històries fonamentals per a narrar els indrets.
Un dels que més m’obsessionen és el carrer d’Alexandre Galí. Durant tota aquesta sèrie dedicada al Congrés he emprat el seu nom original, Federico Mayo, usurpat l’octubre de 1983 per a esborrar una ínfima part del passat franquista del nostre protagonista, un absurd absolut.
Ningú dubta dels mèrits de Galí, pedagog català i fundador, amb d’altres, de l’Escola Blanquerna. Tot i així, la seva inclusió al nomenclàtor desfigura al 100% el relat del carrer, arquitrau i essència del Congrés Eucarístic, clau per a entendre la seva configuració des d’un entramat vertical.
Federico Mayo Gayarre nasqué a Pamplona el 1894 i morí a Madrid just sis dècades més tard, el 1954. Durant la Guerra, fou capità del cos d’enginyers de la caserna general de Franco, qui el designà el 19 d’abril de 1939 com a director de l’Instituto Nacional de Vivienda, càrrec mantingut fins al seu decés.
La seva elecció per a batejar aquesta via tan important no era per res casual i permetia homenatjar-lo per la seva dedicació durant la primera postguerra, visible a Barcelona no tan sols als barris de la perifèria, si bé a prop del Congrés encara subsisteix la Urbanització Meridiana, aquell gloriós cant del cigne d’una Barcelona que fou i pogué ser, una ciutat jardí amb cases baixes prèvies a l’esclat migratori entre els cinquanta i els setanta.
En aquest sentit, el Congrés és l’experiència cruïlla perquè alterna vivendes d’alçades no gaire atrevides amb els gratacels de la seva plaça central, un avís de cara al futur immediat. De fet, si parlem de blocs propicis per a afavorir la densitat poblacional, Alexandre Galí té al seu horitzó la mola de Can Sitjar a Virrei Amat, emblemàtic pel transcórrer dels decennis i molt oblidada a la seva simbologia de canvi.
Incorporar a Alexandre Galí i treure a Federico Mayo fou un gest més d’uns funcionaris pioners en populisme, doncs el director de la institució dictatorial, malgrat ser proper a Franco, dedicà les seves hores a cercar una millora per a la vida de molts ciutadans.
D’altra banda, el seu carrer conté un munt de matisos de comprensió de tota aquesta àrea barcelonina. Quan vaig escriure sobre el barri de Salvador Riera, mal anomenat com el dels segons Indians sense ser ells res semblant, vaig comentar per activa i per passiva com el seu mur es una ruptura brutal a l’espai per vetar qualsevol progrés a d’altres vies com Acàcies, Prats i Roqué o el modest passatge de l’Ordi.
El motiu d’aquest tall tan brusc és la disposició vertical del Congrés al mapa, erigint-se Alexandre Galí com el seu pati de darrera al ser l’esquena de Felip II, pròspera d’intencions per la plètora de negocis als seus baixos. Això pot corroborar-se mitjançant una breu consulta a l’Arxiu Municipal, on des de finals dels cinquanta abunden les peticions per a obrir tendes de tot tipus.
Entre aquestes, podríem citar-ne algunes per a generar una idea d’aquesta totalitat sorgida del no res. Al 6-8, Enrique Cortit obrí un taller mecànic, traslladat des del carrer Fluvià, mentre al 13-15 Rosa Font era la propietària d’una carnisseria. Un xic mes enllà, al número 40, Enriqueta Cerch inaugurà un taller de camiseria, mentre al 56 recalà un garatge, propietat de Montserrat Almirall, probable clienta del forn del número 70, a càrrec de Jaume Argemí, qui mogué tota la seva parafernàlia des de Gran de Gràcia.
Alexandre Galí no és tan sols un topall, també és un limbe entre barris en forma d’ingrés i sortida, per això la seva línia recta surt des de Puerto Príncipe als Indians, connectant-lo amb Arnau d’Oms, reformat en aquest tram a causa de la construcció de les Vivendes del Congrés Eucarístic, quan abans era més aviat erm, impedit a la seva remodelació per l’incontestat domini de les cotxeres dels tramvies dels Quinze, on servidor, quan eren gairebé un record, jugà molts partits de futbol amb altres adolescents a mitjans dels noranta.
Aquest enllaç és un dels seus encerts més tangibles. Els altres, aquí ressenyats, neden a la invisibilitat d’allò imposat des de la caritat del Règim i l’Església, ens units des del seu incondicional Nacionalcatolicisme, en decadència a partir dels anys seixanta des del boom espanyol, èxit i palanca inconscient per a forjar un país nou envers la Democràcia per l’augment del nivell de vida doncs, com bé va escriure Enrique Moradielos, aquest equiparà de mica en mica als espanyols amb la resta d’Europa a nivell d’idees i mentalitats, amb el poder sumit a la seva retòrica, indigesta i desfasada.
La meva visió preferida d’Alexandre Galí es des de la seva confluència amb Prats i Roqué i el passatge de l’Ordi, dues ambicions frustrades del barri de Salvador Riera. La primera, única vertical de la seva quadricula, havia de ser encreuament i senda per a arrodonir la seva morfologia, mentre la segona fou idònia per a redundar a un model de vivenda extint després de la Guerra.
El tombant entre èpoques és meridià en aquest enclavament. L’urbanisme de parcel·les típic dels Pobles del Pla barceloní mori el 1939, quan la planificació estatal prengué les regnes des d’una fredor amb pocs pensaments des d’una lògica analítica. Des d’aquest punt de vista, Alexandre Galí és el pilar del Congrés i la condemna d’un món tot separant barris des de llindars, ciments i velocitats, dissimulades per la urgència habitacional a Barcelona i les ànsies de penjar-se medalles just quan Occident obrí l’aixeta per a nedar fora de l’ostracisme internacional.
Catalunya Plural, 2024 
