Gesto és un documental que recupera la història de Gesto por la Paz, el col·lectiu pacifista que va treballar per acabar amb la violència a Euskal Herria, mobilitzant-se en contra d’ETA i dels GAL, demanant mesures de suport a les víctimes i altres propostes que consideraven que eren bàsiques des d’una perspectiva ètica i de drets humans. Per exemple, van ser els primers a plantejar l’apropament dels presos d’ETA.
Aquest treball audiovisual esdevé un reconeixement a un col·lectiu que va ser ignorat i amenaçat en un context de legitimació de la violència. El seu director Xuban Intxausti va visitar Sant Cugat el passat 5 de juliol en el marc del cicle de cinema documental El món a la fresca impulsat per la Xarxa Solidària a l’Ateneu.
– Sense Gesto por la Paz s’hauria aconseguit la pau?
– A Euskadi cal que algú faci una anàlisi objectiva de quins han estat els factors que han permès la pau. En són diversos. Un dels més importants és la deslegitimació de la violència. Gesto por la Paz és una de les grans raons.
– Van començar sent ignorats i uns anys més tard la majoria de la societat basca volia la pau.
– A la pel·lícula es parla de la víctima perfecta, un concepte molt interessant: una víctima que et toca més de prop i et fa canviar el xip. Això és el que passava. Si mataven algú al teu poble potser ja deies prou i començaves a mobilitzar-te contra la violència.
– La gent que participava a Gesto por la Paz tenia ideologies diferents i aquest era un dels seus potencials.
– Clar però eren molt poca gent. El seu èxit diria que és la insistència: “Matar està malament”. Ho van repetir molt i es va veure molt sofriment. Al final la gent va canviar el xip. Però és molt difícil explicar tots els motius que van portar a aquest canvi a la societat basca.
– Al principi els ignoraven però després rebien amenaces. És difícil mantenir la mobilització si t’estan amenaçant directament.
– És una de les coses més curioses de Gesto por la Paz. Quan ja han fet el pas de demanar la pau, passen a ser assenyalats i amenaçats. A mi també em va passar. Amb 17 anys vaig escriure un article en contra d’ETA al meu poble i a la setmana següent em van respondre. Un cop t’han respost, ja no fas una passa enrere.
– Què et van dir?
– Vaig dir que no s’hauria d’haver fet l’atemptat d’Andoain i que l’esquerra abertzale havia de dir a ETA que parés. La resposta va ser que l’Estat tenia els GAL.
– Una violència contra una altra violència?
– Sí, “i l’altre què?” Aquell article parlava d’ETA. També podia oposar-me al GAL. Semblava que volien empatar: “Com que l’altre…” Al final ha quedat clar que ETA havia de parar, més enllà d’oposar-se també al GAL, les tortures… Aquesta insistència era important i al final teníem raó. Però ells sempre seguien amb el mateix discurs. I quan dic ells tampoc em puc excloure de tot perquè estava en contra de la violència però jo soc de l’esquerra abertzale.
– Havent viscut tot això, com és fer un documental com Gesto?
– Aquests projectes són complicats, sobretot econòmicament. Fer-lo neix de la voluntat de reconèixer la feina que van fer. Són moltes hores i amor per intentar que la societat els ho reconegués.
– Estàs content amb l’acollida?
– La gent que l’hauria d’haver vist no ho ha fet ni ho farà. Gesto por la Paz era molt incòmode i ara la pel·lícula segueix incomodant. És normal perquè 20-30 anys després hi ha gent que es pot veure al documental en manifestacions fetes expressament per a insultar algú que demanava la pau. Entenc que això incomodi però, tot i això, crec que la pel·lícula ajuda a ser més ric perquè et permet conèixer realitats que no potser no coneixes.
– Qui hauria de veure la pel·lícula i no ho ha fet? És un tema tan delicat que potser és més d’un sector el que se sent incòmode…
– En primer lloc és incòmode per a l’esquerra abertzale que no volia renunciar a la violència. En segon, per a totes les persones que passaven per davant de les concentracions de Gesto por la Paz i no s’aturaven. Però és que el 95% de la societat no es va mobilitzar mai en contra de la violència. Jo mateix mai ho vaig fer. Això incomoda. On vam ser?!
Gesto por la Paz estava en una situació complicada perquè hi havia bàndols. Jo estava a l’altre i els veia com uns fatxes. Suposo que també ho veia així perquè hi havia polítics que anaven a les seves concentracions. Ara bé, si buscaves una mica, eren una societat civil ben organitzada.
– Podrien haver polítics però no és ni de prop la politització actual d’espais com l’Asociación de Víctimas del Terrorismo, no? És curiós que ara, quan ETA ja ha deixat les armes, segueix tan present al discurs polític.
– Segueix servint per a alguns votants a Espanya. És desgraciat perquè la gent que més ha sofert vol reconèixer el treball de Gesto por la Paz i, en canvi, els que estan més lluny volen utilitzar les víctimes amb finalitats polítiques. Per sort, gràcies a Gesto, altres organitzacions i la seva pròpia base, Bildu no té cap dubte que l’acció ha de ser política. Però la crítica del PP resta vots al PSOE, i així anem. A Euskadi tot això no cala així que és millor passar de Madrid.
– A la precampanya de les generals hem vist que José Luís Rodríguez Zapatero ha tret pit dient que va ser durant el seu govern quan ETA va deixar les armes. Bé, José María Aznar també va negociar amb ETA per molt que això no ho visibilitzi el PP i potser també va ser important per aconseguir la pau.
– Sí, penjant-se la medalla… Vaja, és important però el que diguin a Madrid no em sembla tan rellevant. Potser influeix al votant del PSOE d’Albacete però jo no tinc res a veure amb ell. Visc a Catalunya i soc basc. Tinc aquesta sort.
– D’acord, s’utilitza en clau estatal però no hauria de ser així. Ha faltat alguna cosa al procés de pau?
– Bé, el principal error és de l’esquerra abertzale. Han reconegut el dany però els costa dir que va estar malament. En el cas d’aquestes eleccions, si realment reconeguessin obertament que va estar malament, no haurien posat cap militant d’ETA a llistes electorals. Després van rectificar. Això els ha donat vots a Euskadi. A Espanya i a Euskadi es veu diferent perquè a un lloc es veu com una resta de vots però a Euskadi ha acabat donant-los-en. De fet, està bé que Bildu vegi que ser contundent amb el passat dona vots, ni que sigui per estratègia. Jo estic molt content pels cops que han condemnat la violència. Ho van fer fa dos anys, 36 més tard que Gesto por la Paz. Potser és tard però està bé!
– És el seu procés i potser no cal felicitar-los però de vegades, escoltant el debat polític, sembla que no es concebi com una bona notícia. És una bona notícia que ETA deixés es armes i, encara que és criticable, és molt millor tenir exmilitants d’ETA a llistes electorals que fent accions terroristes!
– Sí però també va haver un dels terroristes dels atemptats d’Atocha del 1977 que va participar a les llistes dels falangistes a Bilbao. Això era un escàndol! Però per a bona part de l’esquerra abertzale un militant d’ETA és un gudari però no ben bé un assassí. Tot i que els dos tenen els mateixos delictes de sang, per a ells no és comparable l’assassí d’Atocha, que el veuen com un fill de puta i un feixista, amb un militant d’ETA, que té delictes de sang però ho deixen amb que s’ha d’integrar. Doncs tenen delictes de sang per igual. Si els molesta un, els ha de molestar l’altre.
A mi, personalment, no em molesta que els militants d’ETA tinguin presència a llistes electorals però entenc que a nivell social és molt complex. A més, ells mateixos van decidir apartar-se.
– Què has après fent Gesto?
– El més bonic ha estat entendre quan ideològicament Gesto va tenir raó. El 1998, per exemple, va fer una roda de premsa amb un plantejament sobre com s’han de tractar les víctimes del terrorisme. És el que posteriorment es va aplicar. El 1996 van fer una proposta de política penitenciària, que és la que ha quedat vigent després. És la política que el propi col·lectiu de presos va acceptar l’any 2012. És molt bonic veure com van plantejar coses que després van triomfar. És molt més que dir que matar estava mal o manifestar-se en contra del GAL i d’ETA. Van ser pioners.
– Els primers a parlar d’apropament de presos, per exemple, un tema que també ha portat molt debat polític els darrers anys.
– Sí però ja estan tots a prop. De fet, queden molts pocs presos i tots a prop d’Euskadi.
Catalunya Plural, 2024 
