La fallada demoscòpica generalitzada en les passades eleccions i més en concret el mal resultat de Vox, seguit de la seva crisi interna, han posat en relleu la insuficiència de la mobilització reaccionària. Tot i la falta d’impuls de l’independentisme català i de l’«esquerra a l’esquerra» del PSOE –fruit de les respectives desafeccions en aquests espais– el temor a un govern dretà ha estat suficient perquè Sánchez hagi conservat la centralitat al tauler polític. Només cal pensar en la solitud de Feijóo –rebutjat en diferent grau i manera per tots els partits al marge de Vox– per adonar-se de la magnitud del seu fracàs davant el bloc social, democràtic i plurinacional que va recolzar la moció de censura el 2018. No sense un desgast evident, l’Espanya que va posar fi al Govern Rajoy encara és avui majoritària.
Tot i això, l’èxit de la decisió de Sánchez –a qui sens dubte la fortuna ha somrigut per la seva audàcia– podria induir a un error d’interpretació; és a dir: confondre l’esgotament de l’onada de mobilitzacions i les seves expressions electorals amb la recuperació del bipartidisme. És cert que l’independentisme català i l’esquerra a l’esquerra han aprofundit la tendència descendent. No és menys cert que Vox s’ha sumat a aquesta tendència des de la subalternitat reaccionària. Però la manca d’alternatives convincents a l’àmbit electoral no hauria de ser confosa a la lleugera amb un èxit que, en rigor, és més aviat un èxit per defecte o incompareixença aliena.
Per expressar-ho amb un parell de dades en perspectiva: el PSOE i el PP sumen avui un 64,75% del vot; millora inqüestionable respecte al 48,81% que van sumar el 2019, però encara més lluny que prop del 83,81% obtingut amb anterioritat al 15M. Encara que la recuperació conjunta del PSOE i el PP està fora de qüestió (de tot just reunir un de cada dos vots a reunir una mica menys de dos de cada tres), el que ja no és tan clar és si aquesta és deguda a una recuperació del bipartidisme del 78 o més aviat al lideratge reforçat dels dos grans partits en el marc més ampli del «bibloquisme» que s’articula en la moció de censura per reforçar-se endavant amb les posicions de dreta del PP.
Per dilucidar la qüestió «bipartidisme o bibloquisme» cal sostreure’s a les contingències de la conjuntura i fer una anàlisi tendencial del moment actual més atent a la dimensió constituent de la política democràtica. Des d’aquesta perspectiva la lectura del retorn al bipartidisme, per més que pogués estar en camí, dista encara de poder-se donar per inevitable. Per a la seva realització definitiva, les aspiracions que un dia van impulsar processos destituents (15M i Procés) s’haurien d’extingir completament. I si això en gran manera podria ser considerat així pel que fa a l’evolució de les formacions polítiques sorgides a l’empara del 15M (de Podem a Sumar passant per totes les altres), de cap manera és un assumpte resolt en el cas del processisme (només cal pensar en el problema que planteja negociar amb Junts una investidura).
I és que la qüestió catalana està molt lluny de limitar-se a la política de partits (val a dir, a la política que se circumscriu al poder legislatiu i, per extensió, a l’executiu). El cas de la repressió de l’independentisme implica també el poder judicial (per no parlar aquí de les forces policials i altres instàncies del poder sobirà). Només cal veure el que han estat els primers passos judicials després de les eleccions per adonar-se que poc canviarà en aquest terreny. En definitiva, és un problema d’Estat davant el qual Sánchez va mancat d’instruments institucionals més enllà de concedir indults o de tensar la política territorial amb incentius per a Catalunya (noteu que en el marc parlamentari, davant d’aquesta eventualitat, les forces d’àmbit territorial ja han posat els seus vots en valor).
En aquest ordre de coses, les dretes continuaran afirmant-se en el seu centralisme en espera de desgastar el govern. Aquí no els falta un punt de suport institucional atesa la crisi del model autonòmic i l’absència d’una alternativa federalista. Ni els desencerts de Sumar apel·lant a un marc confederal (inviable en un Estat unitari descentralitzat), ni la reafirmació permanent del PSOE en un model autonòmic que fa temps que ha mostrat les seves limitacions, asseguren que l’escenari que s’ha aconseguit evitar el 23J no es torni realitat a les eleccions vinents (no diguem ja si la legislatura es prova efímera per ingovernable). Per descomptat, a això apostaran les dretes; més encara quan són els seus sectors més durs els que s’estan veient afirmats en el replegament de la derrota.
Tot esperant una reactivació de la política de moviment que afavoreixi el rellançament del contramoviment (sempre necessitat d’exteriors constitutius, siguin aquests el feminisme, l’ecologisme o fins i tot ETA), les dretes reaccionàries buscaran a tot preu el desgast de Sánchez, emfatitzant a cada instant les negociacions amb forces territorials com la gran traïció a la Unitat d’Espanya. Si el PSOE i Sumar volen sortir d’aquest horitzó de risc permanent haurien d’alterar les relacions amb les forces territorials i la dinàmica amb què es relacionen i s’integren a l’Estat autonòmic.
Encara més, l’eventual govern de coalició per investir hauria de conferir prioritat a la seva acció de govern a buscar la cooperació d’aquelles forces territorials que s’obrin a negociar una reforma estructural de l’Estat. Avui dia, en atenció a la debilitat en la correlació de forces, no hi ha marge per al procés constituent que s’ambicionava fa uns anys. Sí que podria ser plantejable, però, una reforma territorial de l’Estat molt més modesta que la federal, però orientada a enfortir una cultura política de cooperació interterritorial. Ens referim a la desconcentració de l’Estat.
Desconcentració, cal recordar, no és descentralització. Des del 1978 en endavant l’Estat espanyol s’ha descentralitzat de manera notable gràcies al model autonòmic, però amb prou feines s’ha desconcentrat mantenint el centre de poder madrileny (en mans del PP des de fa decennis) un pes suficient per qüestionar de manera recurrent una cultura de cooperació interterritorial. En els darrers temps s’han suggerit algunes idees (per exemple, traslladar el Senat a Barcelona, afavorir la instauració de noves institucions culturals fora de Madrid o fins i tot desplaçar-ne algunes a altres territoris, etc.). Tot i això, aquests gestos amb prou feines han tingut una traducció efectiva. Ara bé, quan han estat presentats en contextos electorals han estat percebuts com a expressió d’oportunisme.
El resultat del 23J, però, genera unes condicions polítiques favorables a la desconcentració. D’una banda, podria generar una estructura d’incentius territorials que posaria en qüestió la inconsistència de les demandes identitàries sense un fonament polític consistent. De l’altra, soscavaria les bases institucionals del jacobinisme afavorint l’emergència d’una cultura de la cooperació interterritorial que bé es podria definir com a “protofederal”.
Sobre la base d’una desconcentració a mitjà i llarg termini, la reforma d’institucions com el Senat, les diputacions o la llei electoral, per posar només tres exemples simptomàtics, podria avançar sense aguditzar la crisi del règim al punt de reactivar les dretes reaccionàries. Agradi o no, aquestes arrelen profundament en la genealogia política del règim del 78 i hi seguiran mentre no s’emprengui la reforma de les seves bases institucionals. Mentre no se surti del marc d’actual de producció de consensos deutor de l’Estat autonòmic (i el seu esgotament), el risc que la crisi actual que el 23J ha infligit al dretisme es torni contingent continuarà present.
Catalunya Plural, 2024 
