Enric González: “He comprovat que per ser bon periodista no cal ser bona persona”

Ha tocat gairebé tots els pals de la professió. Ha fet de redactor de taula, de corresponsal, d’enviat especial a conflictes, de comentarista de l’actualitat política o esportiva. Ha rebut premis com el Cirilo Rodríguez o el Ciutat de Barcelona i ha escrit un grapat de llibres. El primer Banca catalana, más que un banco, mas que una crisis, conjuntament amb Jaume Reixach i Siscu Baiges.

Va ser una bona idea participar en aquest llibre? Va tenir una repercussió notable en la teva vida professional.

Estava fent economia a El Periódico. No podia treballar perquè em van prohibir assistir a cap roda de premsa de la Generalitat, perquè Josep Piqué, que era conseller d’Indústria a l’època, que era un informant, em va dir que mai més parlaria amb mi, i la secretària, que era la primera informant, tampoc. El responsable de premsa de la Generalitat em va avisar que estava fent un informe sobre mi. Llavors, Andreu Missé, que havia publicat a El País una doble pàgina sobre el llibre parlant amb nosaltres, em va dir que hi havia una vacant d’Economia i hi vaig anar.

Comptat i debatut, hi vas sortir guanyant o perdent?

Al final, va anar bé. Ara, durant uns mesos va ser una cabronada, perquè et fotien la creu i no hi havia manera de treballar. En aquell moment, la Generalitat ho era tot, anava estenent-se per tot arreu.

Et van vetar a TV3.

Sí, vaig treballar a TV3 unes sis hores. Era quan estava al carrer Numància i ho portava Rosa Maria Calaf, que em coneixia d’una vegada que jo havia anat a Nova York. Joan Salvat em va dir que faria un programa de reportatges setmanals i si hi volia anar. Era quan jo encara estava a El Periódico. Vaig al matí al carrer Numància, em reben, firmo, em diuen que per la tarda firmaran ells. El director era Alfons Quintà. I a la tarda em truca Joan Salvat i em diu que Lluís Prenafeta (secretari general de Presidència de la Generalitat) no firma.

El llibre acabava de sortir?

El llibre portava mesos sortint i no sortint. Quan Prenafeta va dir que no firmava vaig trucar a Antonio Franco i vaig seguir a El Periódico.

Ets d’aquells periodistes que van començar a treballar sense tenir el títol universitari.

Jo no tinc la carrera, no tinc res. Vaig començar a treballar de becari a la Hoja del Lunes perquè el meu pare, que estava a la Junta, em va dir que ho provés sis mesos, però jo volia fer Veterinària. Em sembla que em pagaven 8.000 pessetes al mes. Encara no havien passat els sis mesos i El Correo Catalán, el Llorenç Gomis, em va fer una oferta. Em va dir que el Santiago Ramentol li havia parlat molt bé de mi. De sobte, em pagaven 40.000 pessetes al mes. Vaig entrar el 14 de juny del 1977 a El Correo Catalán. Vaig fer dos cursos de Periodisme i dos de Dret i però abans de començar tercer ho vaig deixar. No tinc cap títol universitari ni res.

El periodista no està per salvar ningú ni per fer res que no sigui explicar-li a la gent el que està passant

Creus que s’ha de tenir un títol universitari per treballar de periodista?

Jo crec que és bo. No necessàriament el de Periodisme. Un títol universitari, formatiu. Jo m’he trobat que he tingut buits que he hagut d’omplir llegint. Tinc l’avantatge que llegeixo molt ràpid. És l’únic que faig bé. Crec que és bo tenir Dret, Econòmiques, Filologia, Història, Física, el que sigui, tenir una mica de bagatge abans de començar. Jo vaig començar a pèl perquè l’època ho permetia. Els diaris es van quedar buits perquè, a l’època, la majoria dels periodistes tenien dues feines: la real, la de funcionari, pel matí, i després a les tardes la del diari. Molta gent, quan la premsa va començar a canviar, va dir “jo em quedo amb la feina que tenia”, a l’Ajuntament, a la Diputació… I faltava gent. No hi havia atur. Si volies treballar en un diari, treballaves. Funcionava així. De sobte surten Mundo Diario, El Periódico de Catalunya, la cosa va canviant, la premsa del movimiento tanca. És tot el canvi de l’època. A mi, de feina no em va faltar mai. Estava a El Correo Catalán i vaig tenir una oferta del Mundo Diario que vaig dir que no, i després la d’El Periòdico, que vaig dir que sí.

Potser era perquè eres bo

No, no. Faltava gent. El Periódico es va quedar en pilotes. Quan es va muntar El País aquí a Catalunya es va endur mitja redacció. El Periódico va contractar Enric Tintoré i se’m va emportar.

Has fet de tot, redactor d’economia, enviat especial al genocidi de Ruanda o a la Guerra del Golf, articles d’opinió, corresponsal a Buenos Aires, Londres, Nova York, Washington, Roma, París, Jerusalem…

Menys toros, tot.

Toros no?

No, no fotem. Però he fet de tot. Cultura, espectacles, crítiques de música, crítica de cinema, sense tenir ni puta idea, nacional…

Un periodista ha de saber de tot?

Sí. Per definició, sap de tot. Si és periodista sap de tot. Una altra cosa és que, per segons quines matèries, és bo tenir una certa especialització, conèixer de què va. He conegut gent que, sense tenir ni idea del negoci editorial, d’economia, ha fet històries fantàstiques sobre el negoci editorial o economia.

S’ha de saber fer de tot, però especialitzar-se una mica.

Sobretot per fer informació diària. Però Patrick Radden Keefe va fer dos llibres molt bons sobre la indústria de la farmàcia i sobre el conflicte a Irlanda del Nord pel New Yorker. Es posa a fer una història i li és igual del que sigui. Ell no sap res, al principi, però fa de periodista i comença a parlar amb gent. The New Yorker et permet passar-te sis mesos preparant un reportatge.

A The New Yorker hi has escrit?

No. Em van mencionar un cop però no hi he escrit. Vaig tenir una oferta del Financial Times i em vaig acollonir. Vaig dir que no per pur acolloniment. Vaig pensar: “Fotré el ridícul”.

Els mitjans no tenen cap influència. Això és una mania que tenim nosaltres

De totes les especialitats que has tocat, quina prefereixes?

Les corresponsalies són molt divertides. Toques tots els pals, estàs tu sol, o amb algun col·laborador amb qui t’entens, estàs en un país que no coneixes, tens tots els avantatges… És el millor. Hi ha èpoques molt dolentes. A Washington, quan l’11 de setembre, vaig perdre 11 o 13 quilos. Una bestiesa. Mala sort. Però si no, és la millor feina. Això s’ha acabat aquí a Espanya. Les corresponsalies van tancant. Crec que és el millor, més divertit, més complet.

Has treballat a El País i a El Mundo, que són dos diaris que estan a matar. No deu passar molt sovint això.

No sé si molt sovint, però sí que ha passat. Manuel Jabois estava a El Mundo i va passar a El País. Quasi al mateix temps que em van acomiadar d’El País i vaig anar a El Mundo.

Una experiència professional i personal forta va ser la d’informar del genocidi a Ruanda. Dius que vas tenir malsons durant molt de temps.

Sí, sí. Ara menys. Jo vivia estupendament a París. Un dia, seria a primers de maig o juny, em diuen que Alfonso Armada s’ha posat malalt “i tu, des de París, pots aconseguir un avió militar que t’hi porti”. Entraves a un magatzem, una església i tot era ple de morts. Era completament bèstia. El que més em va marcar i m’ha donat més somnis derivats d’això va ser que va arribar un cooperant que portava un pernil. Estava en una espècie de recinte al costat del llac Kivu, que era ple de cadàvers flotant. I vaig dir “som-hi!”. Per mi era un somni menjar un pernil. Menjàvem carn podrida, superpicant… Faltava menjar. Jo anava per la carretera i de cara venia un camió blanc de Nacions Unides conduït per un africà. Això va ser a la part congolesa del Kivu. El camió va passar per damunt d’una dona que anava amb un crio a l’esquena. Van quedar a tres o quatre metres d’on era jo, a l’altre costat de la carretera. La criatura era morta. I la dona estava molt malament, no podia moure les cames. En aquell moment, va passar un camió de soldats, que anaven col·locats, fumant porros que es feien amb paper de diari. Van dir que s’enduien la dona. He pensat molt en el que li devia passar a aquella pobra dona. Eren salvatges. Vaig haver d’agafar el crio, embolicar-lo amb un drap i endur-me’l a la fossa comuna del cementiri. El pernil ja el vaig deixar estar. Aquella caminada, portant el nen… A Ruanda vaig conèixer Javier Espinosa, que treballava per a El Mundo. Un dia ens vam creuar al matí a Goma i vam dir a veure quants morts havia trobat cadascú quan tornéssim a veure’ns al vespre. Per sota de cent, impossible. No hi havia hotels. Dormies a qualsevol lloc amb una mica de sostre. Quan va arribar la migració massiva de ruandesos, hutus, amb el còlera, al matí et despertaves i et trobaves dos morts al teu costat.

De Banca Catalana al genocidi de Ruanda.

És una altra cosa. Tot és important. Allò és que era tan bèstia i tan artesanal… Si estàs en un altre tipus de guerra, que estàs a refugis, amb bombes… la logística és completament diferent. Si són els americans, sempre tens bons allotjaments, bon menjar, nul·la informació, però és igual, menges… Però allò era una cosa africana, no hi havia cap infraestructura, havies d’anar amb la teva pròpia antena satèl·lit, no hi havia menjar, no hi havia on quedar-te… Un dia va deixar de funcionar el satèl·lit. Jo havia passat a Ruanda i tornava al Congo. I no podia transmetre. Em van dir que a dalt d’una muntanya propera hi havia un traficant de diamants grec que tenia un telèfon satèl·lit. Valia la pena provar. Pujo la muntanya i arribo a la casa, un casoplón, toco a la porta i surt un tio alt, suposo que tutsi. Li pregunto pel senyor grec que m’havien dit. “Ha marxat”. “És que m’han dit que aquí hi ha un telèfon satèl·lit”. Tot això en francès.  “Aquí no tenim cap telèfon satèl·lit. Marxi, marxi”. El tio impassible. Li dic que tinc un text que he d’enviar a Barcelona, que no l’havia d’enviar a Barcelona sinó a Madrid, però em va sortir Barcelona. És dir “Barcelona” i l’home aixeca el puny i crida: “Visca Catalunya lliure i socialista!”. “Això d’on ha sortit?”, li vaig preguntar i em va dir que d’un dels capellans del pare Magrinyà, que els havia ensenyat a escriure i a dir “Visca Catalunya lliure i socialista”. Normalment, la tarifa del telèfon satèl·lit era de 100 dòlars el minut. Em va sortir gratis. S’havia fet del Barça i, naturalment, vaig dir que era del Barça. En aquests casos, s’hi val mentir. Del Barça, o del que faci falta (Enric González és seguidor de l’Espanyol).

Si vols fer un altre tipus de periodisme, necessites lectors que el paguin i ni a Catalunya ni a Espanya existeixen aquests lectors

El mític reporter polonès Ryszard Kapuscinski deia que per ser bon periodista s’ha de ser bona persona. Hi estàs d’acord?

No, he comprovat que no. Més val ser bona persona si ets periodista. Però he conegut fills de puta que són bons periodistes. Te’ls pots creure. Ara! Després et fan unes cabronades tremendes. N’hi ha que treballant són autèntics fills de puta, però després, quan deixen la feina, t’hi pots entendre. Tenen la cosa d’enredar-te, enviar-te a un altre lloc, punxar-te les rodes del cotxe per tal d’anar ells sols…

El 2013 vas publicar Memorias líquidas, que és una barreja d’autobiografia i reflexions. Hi dius que el paper dels mitjans consisteix a explicar què passa i per què passa i prou. Hi ha mitjans que fan això?

No, no. I quant més fotuts van de quartos, i tothom, a Espanya, va escanyat, han de defensar qui els paga. Qui els paga no és el lector, sinó el polític, l’empresari que posa els quartos, el funcionari  que va donant el peixet de la publicitat… Tens quantitat de servituds i treballes per elles. És impossible fer això i a més, si es pogués fer, tindríem un altre problema, que és el periodisme activista, el periodisme bondadós, que per mi és un problema també.

Em temo que jo caic en això del periodisme activista.

De tu estic a favor, però jo crec que hem de dir què passa i per què passa. Si pots, dir per què passa. Però ja està. No intervinguis. He vist gent… Javier Bauluz, un fotògraf força reconegut, amb un Pulitzer, estava a Ruanda. Cada cop que arribava un avió, a tots els que baixaven els hi treia dòlars per comprar llet amb pols per nens que es morien de gana. Tot molt meritori. Quan va tornar, va estar dos anys amb una depressió. Va quedar tocadíssim. O ets una cosa o ets l’altra. El periodista no està per salvar ningú ni per fer res que no sigui explicar-li a la gent el que està passant. Llavors, qui pot ajudar, que ajudi.

La majoria dels grups mediàtics són de dretes. Per què no té més presència el periodisme progressista?

A veure, a veure… Hauríem de definir ‘progressista’.

Quan fas el repàs de les portades de la premsa de Madrid totes carreguen contra el ‘progressista’ Pedro Sánchez menys la d’El País, que a vegades també el critica.

Home, no, El País… Des que hi ha Oughourlian i Pepa Bueno… Els hi vaig dir que aquest tio alguna cosa deu haver fet malament, alguna. O una mica malament. Mai li han trobat cap pega de res. En general, el món de l’empresa és de dretes. La premsa espanyola depèn dels bancs. Hi ha un grup monstruós, Planeta, que té una influència desmesurada. L’ABC ha sigut sempre de dretes. Aquí no hi ha sorpresa. El Mundo depèn d’un senyor italià que està amb Meloni. Si volem parlar de premsa catalana, La Vanguardia ha sigut tota la vida un diari de dretes.

A Catalunya tenim l’element afegit del tema nacionalista o independentista que complica la diferenciació entre mitjans progressistes i de dretes.

És la trampa dels dos eixos, quan en realitat als mitjans només n’hi ha un: dretes i esquerres. La Vanguardia, en un moment donat amb l’Antich, era molt de dretes i indepe. Sí, es pot donar, però la gran majoria dels mitjans, per necessitats econòmiques, o són de dretes per decantació natural o quan són progressistes és perquè hi ha un govern socialista a Madrid que pot donar molts diners. En el cas d’Oughourlian, li ha donat molts bons negocis, gràcies als fons europeus, amb l’ús del hub de telecomunicacions a Madrid, i ja està. Ourghourlian vol marxar, lògicament. El País està en venda. No el vol comprar ningú.

Hi ha algun país on la majoria de mitjans siguin progressistes?

A França, el principal diari i l’únic que guanya diners és Le Monde, que més o menys està a l’agenda que definiríem com a progressista encara que és molt prudent. Le Monde té lectors. Le Figaro sobreviu, i la resta… Libération és un disbarat, ja no sé si és d’esquerres, de dretes o què. És un fenomen a part. Queda El Canard Enchainé, aquesta cosa tan francesa i intraduïble. El llegeixo puntualment. Si vols saber què passa a França, has de llegir el Canard.

I a altres països?

A Anglaterra hi ha The Guardian, que té aquesta fundació que el protegeix de les seves pròpies idees idiotes. El Financial Times, sent un diari de dretes com l’Economist, és tan lúcid que és capaç de veure a vegades els avantatges de l’esquerra. A vegades, han recomanat el vot al candidat laborista. Als Estats Units, sempre estan amb els demòcrates o quasi sempre. El que passa és que avui dia no és molt difícil, però abans era més complicat. Quan guanyes diners et pots permetre ser professional. Pots fer els editorials que vulguis, que la majoria de la gent que jo conec que llegeix el Wall Street Journal se salta els editorials i els articles d’opinió, perquè són de dreta llunàtica. En canvi, la resta del diari és collonuda. Simplement, la propietat es queda aquelles pàgines d’opinió per poder dir les seves animalades, però la resta del diari és extremadament professional.

Quina part de culpa tenen els mitjans i les xarxes socials que tinguem un Donald Trump, que l’extrema dreta estigui en alça a Europa, que hi hagi Vox, que hi hagi Bolsonaro…

Els mitjans no tenen cap influència. Això és una mania que tenim nosaltres. No tenen cap influència. En tot cas, alguns programes d’entreteniment de consum massiu -Ana Rosa, El Hormiguero i tal- normalitzen idees absolutament criminals. “¡Aquí nuestro amigo Abascal que majete es!”, “¡Bertín ven aquí!”, Ana Rosa fent editorials… Sí, això pot tenir influència. I les xarxes, també. En qualsevol cas, és un fenomen, penso, molt més profund que tot això, i és el descontentament. Tothom ja no és que estigui convençut, és que sap que els seus fills viuen pitjor del que va viure ell o els seus pares. S’ha trencat la idea de la prosperitat permanent, amb algun petit sotrac. Ara tots sabem que anem a pitjor. Això porta a un vot de protesta. Un vot que pot estar en contradicció amb les teves pròpies idees. Conec algun votant de Vox que no subscriu cap de les idees de Vox, però que està tan fins als collons, en aquest cas, perquè li agraden els toros… “A prendre pel cul tots, corruptes, Europa…”. És un tio que ha perdut el negoci. La sensació és que estem en un final d’època i els finals d’època, porten convulsions. I aquí les tenim. No és només Espanya, no és només Itàlia, els Estats Units, o França. A tot arreu, als països escandinaus… Tios com  Putin abans no eren tan normals. Fins i tot al Partit Comunista se li exigia no decència però sí pudor, una mica de sentit de la vergonya. Hi havia coses que no es podien dir obertament. Aquest paio les diu, i la gent està encantada.

I l’independentisme aquí? Els mitjans de comunicació, TV3, han sigut essencials pel seu creixement els darrers anys?

Home! Sempre ajuda. TV3 ha sigut de gran ajuda. Igual que l’època indepe de La Vanguardia, que va fer molt per normalitzar que les vídues, les senyores de casa pensessin que si ho diu La Vanguardia deu ser que sí, no? Però, l’independentisme aquí és l’Ayuso a Madrid. És igual. És un fruit del 2008. Convergència s’ho fot tot pel cap i decideix tirar pel dret i la gent s’ho creu perquè vol un canvi, igual que els que voten a Vox. Creuen que algú té alguna solució per alguna cosa. I passa el que passa. I ara ja tens frustració per generacions, tothom descontent. Això no es bellugarà mai més. Has creat una decepció que durarà molt de temps.

Mai s’ha fet tan bon periodisme com ara i mai ha tingut tan poca repercussió

No devíem ser massa bons periodistes d’investigació quan Pujol ens va ben enganyar.

Un compte xifrat! Això sí que no ho pots saber i menys a l’època. Ara Andorra ajuda una mica la policia, però abans totes les famílies de la burgesia tenien els seus comptes allí i no passava res. Amb això dels comptes d’Andorra és evident que Pujol ha mentit. No que hi tingués comptes, que no s’ha dit, la veritat, sinó d’on venen els quartos dels comptes. Ha tornat a mentir. Pobre Florenci! No va deixar res d’allò i, en fi, tot és una mentida sobre una altra. No es jutjarà mai i no passarà res.

Ja està molt gran.

Ja, però als seus fills tampoc els passarà res. L’estabilitat, l’ordre… no faran res.

Les noves tecnologies revolucionaran molt més encara el periodisme? La intel·ligència artificial, el XatGPT…

Seré una mica bèstia amb això. Els productes informatius que es fan a Espanya, pràcticament, el 100%, posem el 99%, els pot fer una maquineta, la intel·ligència artificial perquè és tot penós. Es donen íntegres les notes de Moncloa, de la Generalitat, o de qui sigui. No es qüestiona res. Et diuen que no tens dret a preguntar i no preguntes. És un tipus d’informació completament banal i plana i no m’estranya que cada dia hi hagi més conspiracionistes. “M’estan explicant troles tot el dia i se suposa que me les he de creure”, pensen. La intel·ligència artificial substituirà integralment el periodisme low cost. Si vols fer un altre tipus de periodisme, necessites lectors que el paguin. I ni a Catalunya ni a Espanya existeixen aquests lectors. Per tant…

Col·labores a eldiario.es que funciona gràcies als subscriptors, lectors que paguen quotes.

Són productes de nínxol, mitjans boutique que prescindeixen d’esports. No, esports és car i no ens interessa! Internacional? Fem acords amb gent que estigui per allà, perquè no podem pagar corresponsalies. És una cosa tan austera que sí que guanya una mica de diners com per sobreviure, però té una capacitat de maniobra molt limitada. És una cosa decent, m’agrada col·laborar amb ells, però no es poden permetre dedicar tres mesos d’un empleat a investigar alguna cosa. No poden. Aquesta és la situació. La premsa espanyola i catalana dona la mida del país, la mida de la societat. Societats que no llegeixen; crèdules a més no poder. A sobre molt cofoies, tant a Catalunya com a Espanya. Tothom es creu que ho sap tot. Tots són cunyats, ara. Tothom és especialista en tot. Tots els factors conspiren perquè sigui impossible una informació lliure i decent.

Allò que el periodisme era el quart poder ho hem d’anar oblidant?

Això és de les pel·lis aquelles que es veu el pla de les rotatives.

Si vols canviar la societat no et facis periodista?

No. Ara no.

Molts ens vam fer periodistes perquè volíem canviar el món.

Ens van enganyar a tots. És veritat que abans hi havia influència. Ara la influència és per la via indirecta. Com que ningú té credibilitat, la credibilitat s’ha traspassat als que suposadament no t’informen, però, en realitat, estan conformant la teva ideologia des de les plataformes de sèries fins als programes d’entreteniment, del cor o el no sé què. És d’aquí d’on surten les idees de la gent. De la premsa, no.

Sempre has donat la imatge de ser un periodista escèptic; algú t’ha qualificat de ‘resignat’.

Possiblement, sí. Un periodista que comenci ara no m’ha de fer gens de cas. S’ho ha de creure. La paradoxa és pública i notòria: mai s’ha fet tan bon periodisme com ara i mai ha tingut tan poca repercussió, perquè no té incidència industrial i no té incidència massiva. Abans una portada d’El País era l’hòstia. Ara no. Ni el New York Times. Només els mitjans econòmics, perquè tenen incidència en el món econòmic. Això ja no existeix i, en canvi, es fa un periodisme collonut perquè les noves tecnologies permeten fer molt bon periodisme. Jo veig cobertures de gent a Ucraïna o on sigui que, amb un puto telèfon, fa virgueries i t’explica coses que abans suposaven una fortuna, una inversió massiva. Solament amb un compte d’Instagram o Twitter t’expliquen coses interessants, però tenen la repercussió que tenen i els seus ingressos són els que són.

La intel·ligència artificial substituirà integralment el periodisme low cost

Si se t’acostés un jove que et digués que vol ser periodista per canviar el món, què li diries?

Que fos periodista, sí, sí. Jo no ho he lamentat mai. Jo no volia ser periodista i mai he tingut una especial vocació, sempre m’ha semblat que tot era accidental, com un error extrem, però ho tornaria a ser. És igual que no canviï res.

I allò de denunciar els poderosos, les injustícies…?

El punt és l’esforç. I alguna cosa del que hagis fet valdrà. En qualsevol cas, ho has intentat. Quina és l’alternativa?

Col·laborar en causes com l’acceptació de l’homosexualitat amb normalitat…

Si vols ajudar a que s’accepti l’homosexualitat potser més val que facis pel·lícules de cine perquè tenen més efecte, però si vols denunciar les coses dolentes que passen, tots els espants quotidians, és bo ser periodista. Hi ha molt horror cada dia. Encara que pensis que la teva feina no serveixi per res, només t’has d’imaginar què passaria si no hi fossis tu i, fins i tot, si no hi fos aquell desgraciat que amb un mòbil filma la policia apallissant un pobre infeliç. Sense això, seria molt pitjor. I sense aquell periodista desgraciat que està cobrant 600 euros al mes però que explica una cosa que queda per tota la història, per sempre… És el punt de lo digital. Ja no quedes enterrat en un arxiu de paper. La informació queda allà. És millor que se sàpiguen algunes coses que no que no se sàpiguen en absolut. Servim pel que servim.

Es pot repetir l’horror de Ruanda de fa trenta anys?

En qualsevol moment. I sense que l’ordre internacional canviï en absolut. Ucraïna té uns condicionants diplomàtics que fan que la seva guerra sigui especial. Però la guerra al Iemen li interessa a algú? El que passa a Etiòpia li interessa a algú? El que passa a Sudan o a Sudan del Sud li interessa a algú? Níger? Ens és completament igual. La corrupció institucionalitzada a Llatinoamèrica gràcies al narcotràfic… què farem? Tots aquests diners acaben a les borses de valors i, per tant, s’ha de protegir el narcotràfic. S’ha de fer veure que estàs contra la droga quan, en realitat, estàs a favor de la droga il·legal perquè manté el sistema financer. I clar que pot tornar a passar una cosa com la de Ruanda i, de fet, en petita escala està passant contínuament. Pot passar i més gros.

A un amic periodista bon coneixedor dels països que esmentes li vaig demanar fa uns dies si veuríem mai que hi imperi la pau, la justícia. Em va contestar que amb els nostres cicles biològics com a persones no ho veuríem mai.

No ho veurem. Està clar. El problema és que hi ha hagut èpoques en què les coses semblaven anar a millor, amb totes les dificultats que hi havia. És evident que ara, començant pel canvi climàtic, anem a pitjor.