I així, una mica de cop i volta, sembla que entonem el rèquiem de la sèrie dedicada al barri de les vivendes del Congrés Eucarístic. Posar-hi punt i final no és pas cap tragèdia, entra dins la lògica de passejar les Barcelones de mica en mica, sense preferències i sempre amb la voluntat de mostrar com cada tessel·la és imprescindible per a comprendre la totalitat del mosaic.
Al tancar aquesta porta és bo resumir alguns aspectes. He repetit fins a l’extenuació certs elements. Si ens centrem en l’estructura, la part central del barri es divideix en quatre cossos. El primer, si comencem per Concepción Arenal, veié determinada la seva morfologia per la masia de Can Ros, embrió fundacional. Entre les seves característiques, figuren alguns punts de gran interès, com la seva ubicació entre Felip II i la riera d’Horta, essencial per a comprendre les fronteres.
El segon gruix és la plaça del Congrés Eucarístic, amb la parròquia de Pius X com a múltiple punta de llança d’allò arquitectònic, també des de les simbologies. La petjada de Modrego i l’Església en l’elaboració d’aquest avantguardista polígon havia de notar-se amb un centre dedicat a la causa, si bé després d’un inici força prometedor en aquest sentit, no congregà moltes devocions ni cerimònies del clergat.
Aquest segon cos és un primor de detalls. El portal d’ingrés liquida Manigua, insinua el paper d’Alexandre Galí pel que fa a la verticalitat del conjunt i exhibeix la seva diferència, present des d’una altra tessitura al següent sector, els jardins de Massana i la seva creu inapreciable perquè la ciutadania prengué al peu de la lletra allò de Sol, Aire i Vegetació, lema insígnia del Congrés, indubtable prova de distinció en relació a tota la urbanística posterior al Franquisme a la Ciutat Comtal.
Ens queda el quart, situat en una cruïlla peculiar on conflueixen Felip II, Ramón Albó abans de ser Arnau d’Oms i la riera d’Horta, tela marinera en aquest sector barceloní i tot un repte per a Soteras Mauri i els seus socis, Pineda i Gualba i Marqués Maristany. Per una vegada, tenim constància dels dubtes dels tres mosqueters a partir d’uns plans de l’Arxiu Municipal. Hi apreciem com, després de Massana, la previsió era variar l’entramat amb solucions bastant més modestes que l’actual doble mig cercle, que així anomeno, ho reconec, per sortir del pas.
La major problemàtica degué sorgir des de la gran pregunta de com unir amb solvència tantes artèries de volada des d’una doble connexió vial i peatonal, aquesta darrera fidel a l’absència de barreres al barri.
L’únic carrer aliè a la trilogia de les de pes -Felip II, Ramón Albó/Arnau d’Oms i riera d’Horta- és San Pasqual Bailón, patró dels congressos eucarístics. És una via nítida, ara mateix idònia per la seva fantàstica arbrada i amb molta pau, preludi al primer semicercle, brillant pels seus pilotis d’ingrés i per com proporciona novament Sol i Aire, tot i que no vegetació, nul·la o més aviat escassa, i passa el mateix amb la precisió nominal per a designar el centre cívic de Can Clariana, dedicat a una masia de la Sagrera, quan hagués sigut bastant més senzill recordar Can Garrigó, clau per a urbanitzar la continuació del Congrés abans que aquest existís.
De fet, que el quart cos fos el darrer a ser projectat podria no sorprendre’ns des d’una espècie de lògica d’anar pas a pas, però és que aquí la sacrosanta trilogia havia d’imposar molt, fins a convertir la zona en un focus a remarcar per la seva valentia arquitectònica.
Pels volts de 1955, les fotos aèries la captan nua, només amb camp i esbossos de cert futur, concretat un decenni més tard, quan la masia de Can Garrigó havia passat a millor vida, i Oriol Bohigas presentà un dels seus manifestos juvenils amb l’escola Timbaler del Bruc, destinada a deixar petjada per enclavar-se entre la riera d’Horta i Escòcia, el quart eix del sector, capital pel barri de la Jota.
El segon semicercle del quart component del pòquer congressista és més gris, fins i tot em sap greu titllar-lo de lleig. A vegades, les fotografies i la forma de composar-les em revelen aspectes que, altrament, no podríem registrar. L’aigua i els desnivells fan de les seves en aquest territori. El cercle complert és una crítica a la rectitud, quelcom que no s’aprèn a primera vista, com tampoc és possible entendre al vol l’habilitat dels responsables a l’hora de trobar sortides envers la riera d’Horta, útils en el sentit d’obrir camí cap una altra realitat, forçades perquè l’estretor de les mateixes és més aviat antiestètica, un apanyo per les presses de voler destapar una altra ampolla de cava.
En sortir del Congrés, miro l’horitzó de Felip II. El quart cos sembla aïllat de la resta, arraconat uns metres pels accidents de l’orografia i la riera, de longeu itinerari. M’agrada trepitjar aquest sòl, perquè cadascun dels seus punts cardinals em convida a reflexionar sobre moltes possibilitats i transformacions. L’avinguda del rei de L’Escorial es correspon amb uns decennis on els alcaldes van voler fer de la ciutat un autopista, causa del triomf de la verticalitat més enllà de les realitzacions de Soteras i Companyia. Ramón Albó, durant anys angosta i bloquejada per les cotxeres, esdevingué una prossecució de la rondes a la seva senda envers la Meridiana. A dalt, els jardins de Can Xiringoi són irreprotxables per com condeixen a aquest immens limbe un pulmó poc publicitat, potser per la seva adscripció als marges.
Des d’aquí, els meus ulls es traslladen, després de molt cavil·lar, cap a la riera d’Horta. Els seus giravolts són un límit recognoscible, no obstant invisible per a molts. És bonic sentir com accedeixes a una altra dimensió urbana dins d’uns mateixos murs. Si tenim paciència no és difícil trepitjar-los i acatar aquestes subtils metamorfosis. La seva verticalitat podria justificar la del barri si l’estenem, sense ser imprecisos, fins a Garcilaso. Seria la trampa per a trencar la quadrícula planificada dels Indians fins a la Jota, qui durant la seva infantesa tingué molts carrers que seguien fil per randa el del seu veí més immediat.
Si surts del quart cos envers la riera d’Horta per una de les seves ofegadores pot irrompre la paraula delicte, no en un sentit criminal, sinó més aviat des de la traïció, que, ops, tampoc ho fou. En realitat, tot es tracta d’una cesura. La Jota i els Indians nasqueren amb la mentalitat urbanística a la Guerra, mentre el Congrés és d’un altre món, guanyador del vell i sense pietat amb les seves Cultures.
Catalunya Plural, 2024 
