Campiones del món. Campiones del món de l’esport més masculinitzat del món. Campiones, malgrat tot i davant de tot. Campiones per partida doble, les futbolistes de la selecció espanyola, en decidir tornar a alçar la veu davant del que no hauria de passar però segueix passant: masclisme, infantilització i abusos de poder sobre les dones; sobre les esportistes, també.
Aquest gest de les futbolistes espanyoles les situa en una posició privilegiada per accelerar el canvi que reclamen i que tant necessita el futbol. Amb la seva poca traça, l’expresident de la Federació espanyola de futbol, Luis Rubiales, els ho va servir en safata. Elles no van desaprofitar l’ocasió i, com abans havien fet als Estats Units Megan Rapinoe i les seves companyes o, a Noruega, Ada Hegerberg, van assumir la seva responsabilitat social.
“Venim de guanyar un Mundial, però no se n’està parlant gaire, perquè estan passant coses que no m’agradaria deixar passar. Com a societat, no hem de permetre abús de poder en una relació laboral ni tampoc faltes de respecte. Estem amb vosaltres, amb la meva companya Jenni [Hermoso] i amb totes les dones que pateixen el mateix. Espero que seguim treballant perquè aquesta societat millori”, va afirmar Aitana Bonmatí, després de recollir el premi que la proclamava com la millor futbolista de la UEFA la temporada passada.
Al·ludia al cas Rubiales, aquest petó que el ja expresident de la Federació va robar a Jennifer Hermoso durant l’entrega de medalles de la final del Mundial i que, juntament amb el gest obscè que el mandatari va protagonitzar a la llotja d’autoritats de l’esdeveniment, va deixar a un injust segon pla la gesta esportiva de les 23 dones que van disputar el campionat i d’aquelles que van contribuir a llaurar el camí per arribar a Austràlia i Nova Zelanda.
És una pena i, al mateix temps, un bon senyal: la societat ha evolucionat prou perquè, a hores d’ara, fets així no es puguin obviar. Il·lustren la realitat de les futbolistes al nostre país, però no només: les dones, esportistes o no, som víctimes habituals del masclisme i dels abusos de poder dels nostres superiors, la majoria homes. El comportament de Rubiales només ha servit per visibilitzar-ho en un àmbit que molts homes consideren encara regne exclusiu dels mascles, com va deixar ben clar l’expresident de la Federació i les seves comparses el dia de la final i en les posteriors compareixences públiques.
Va passar que la popularitat del mateix futbol i els avenços culturals del feminisme dels últims anys van obrar allò que era impensable: aixecar una polseguera política, social i judicial de dimensió internacional. Les pressions polítiques i socials per forçar la dimissió de Rubiales i el procés judicial a què ara s’enfronta l’expresident -no volia dimitir, però ho va acabar fent per conveniència- no s’haurien donat cinc anys enrere. El gest hauria passat com una cosa normal, sense desencadenar cap mena de reacció institucional ni social. Com encara ho fan, avui dia, els nombrosos comportaments masclistes que tenim normalitzats a la nostra vida quotidiana.
Per sort, cada vegada són menys. L’onada feminista els ha anat desemmascarant. El 2017, el moviment #metoo/#jotambé va obrir la porta a denunciar públicament les agressions i els abusos sexuals sobre les dones. Es va fer viral a través de les xarxes socials sota aquest hashtag, arran de les acusacions d’abús sexual contra el productor de cinema nord-americà Harvey Weinstein. Des de llavors, ha estat utilitzat per centenars de milers de dones a tot el món per declarar-se víctimes d’assetjament, agressions o abusos sexuals. Algunes són famoses (Lady Gaga, Mira Sorvino, Patricia Arquette o Juliette Binoche); la majoria, anònimes. Va néixer al món del cinema i de l’espectacle i, de manera menys massiva, es va estendre a la cultura en general, a la política i a altres àmbits.
També l’any 2017, a Espanya, la sentència del conegut com a judici de La manada va provocar una reacció viral de milers de dones. El desencadenant va ser un article de la directora del diari Público, Virginia Pérez Alonso, en el qual explicava una agressió que va patir en la seva adolescència. El va impulsar la iniciativa de la periodista Cristina Fallaràs de compartir-ho a les xarxes amb el hashtag #explica-ho, perquè milers de dones exposessin els seus casos com a víctimes del masclisme. L’agost de l’any passat, l’aprovació de la “llei del sí és sí” va aconseguir situar el consentiment exprés com a element principal a l’hora de jutjar casos d’abusos o agressions sexuals i traslladar així a la Justícia la perspectiva de gènere. L’encès debat que es va produir abans i després de la promulgació de la llei va contribuir a despertar consciències i a feminitzar la mirada social que tenim sobre els abusos sexuals i de poder. Tant és així que les internacionals espanyoles s’expressen, ara, des d’una situació de poder i no de víctimes, com evidencia el seu lema: “S’ha acabat”.
Per tot això, el desenvolupament del cas Rubiales, que ha arribat fins al Parlament Europeu, i la consecució del Mundial són avenços que cal celebrar. I molt.
Meteòrica evolució
Recordem-ho: just abans de l’escàndol, les futbolistes espanyoles havien conquerit contra tot pronòstic la primera Copa del Món. Era pràcticament la seva tercera participació en un Mundial (Canadà 2015, França 2019 i Austràlia i Nova Zelanda 2023) i, a les travesses de favorits, apareixien molt per darrere dels Estats Units, Anglaterra, Països Baixos, Alemanya o Japó, campions en anteriors ocasions o en d’altres campionats.
Com explicar el salt des de la irrellevància al cim en només quatre anys? Per la gran millora d’alguns dels clubs de la lliga femenina espanyola; per la qualitat de les futbolistes més joves; per la creixent -tot i que encara precària- professionalització de la lliga femenina.
Entre l’anterior Mundial i aquest, el Barcelona s’ha coronat com un dels millors equips europeus en conquerir, a més de gairebé tots els títols domèstics, dos Champions (2020/21 i 2022/23) i ser finalista en una altra. Competir a Europa contra les millors ha fet millors les futbolistes blaugrana, que han estat la base de la selecció espanyola: nou de les 23. Els exemples més evidents són Alèxia Putellas i Aitana Bonmatí. Entre França 2019 i Austràlia 2023, Putellas ha estat considerada la millor jugadora del món dues vegades. Bonmatí la succeïrà, amb tota probabilitat, aquesta temporada, després d’haver estat escollida la millor futbolista de l’any i la millor del Mundial.
Per continuar creixent, al Barça li ha vingut de perles la decisió del Reial Madrid d’incorporar també un equip femení i de fitxar algunes de les millors jugadores europees. Encara que només sigui per una qüestió de correcció política i de negoci (les empreses patrocinadores han vist el filó econòmic i de popularitat social que representen els equips femenins), que els dos grans clubs de futbol espanyols reprodueixin la seva rivalitat a la lliga femenina eleva el nivell de la competició. Si històrics com l’Atlètic de Madrid, el Llevant i la Reial Societat inverteixen més en els seus equips femenins, el creixement serà encara més gran.
És una cosa que continua costant. Les futbolistes de la Lliga F han hagut de recórrer novament a una vaga per aconseguir un nou conveni que millori les seves condicions laborals. Les seves ànsies de professionalització i de millora salarial es troben sempre amb arguments que continuen infravalorant el potencial de les competicions femenines, malgrat que les audiències hagin demostrat reiteradament que, si s’aposta, el producte genera interès.
Per això, no deixa de sorprendre l’excel·lent rendiment de les categories inferiors de la selecció femenina, que, en els darrers anys, han acumulat campionats europeus (la sub-17 i la sub-19) i mundials (la sub-17) de manera reiterada i gairebé ininterrompuda. Cada cop són més les nenes que juguen a futbol des de ben petites, ja sigui en equips totalment femenins o en equips mixtes, on competeixen amb nens fins gairebé l’adolescència. És el cas de la mundialista Ona Batlle a la Unió Esportiva Vilassar. En aquest àmbit, les nenes compensen amb tècnica i intel·ligència la força dels seus companys i és, precisament, el que després exhibeixen en les competicions internacionals davant de rivals sovint més poderoses físicament.
La federació ha sabut aprofitar aquesta evolució de la societat -avui ja ningú s’escandalitza quan veu una nena jugar a futbol- i dels clubs en general en benefici de la selecció. A la seva manera, Rubiales va apostar per augmentar els recursos per als equips femenins. Amb les inferiors, la cosa li va sortir bé. Amb l’absoluta, no. Després de l’Eurocopa d’Anglaterra (2022), la majoria de les internacionals va demanar millors condicions per a continuar competint amb la selecció. El problema no era només el recentment destituït seleccionador Jorge Vilda. Reclamaven preparadors, nutricionistes, massatgistes, psicòlegs, professionals i condicions, a l’alçada del repte que tenien al davant, tal com passa amb la selecció masculina.
El pols va ser dur i intens. Menyspreat i malinterpretat molt sovint -les futbolistes no van saber expressar públicament allò que demanaven- com si fos una enrabiada d’unes noies capritxoses. Res més lluny de la realitat. Tant és així, que, abans d’aquest Mundial, Rubiales va cedir justament perquè bona part de les futbolistes que havien deixat de ser convocades durant l’últim any poguessin i decidissin tornar a la selecció. Altres, com Mapi León i Patri Guijarro, van mantenir la seva postura i van acabar perdent-se aquest darrer Mundial.
El “cortijo” de Rubiales
Aquesta mínima cessió de Rubiales explica moltes coses. En part, l’inesperat títol. I el seu comportament posterior, gairebé totalment. Com a bon representant de l’home del passat que és, l’expresident de la Federació considera que, si la selecció femenina és avui campiona del món, és gràcies a ell; a tot allò que ell ha fet per un equip que, com la resta, forma part del mas que ha dirigit sense que ningú no li qüestioni res. Les úniques que ho van fer van ser, precisament, les futbolistes ara campiones, i així van estar durant mesos i mesos. La truita s’ha girat amb la consecució del Mundial.
A la seva compareixença davant l’assemblea de la Federació, en la qual Rubiales va intentar justificar l’injustificable després que fins i tot el president en funcions del Govern, Pedro Sánchez, el cridés a capítol pel petó no consentit, el mandatari va exhibir sense cap mena de pudor totes les característiques que defineixen un machirulo de manual: negacionisme, supèrbia i superioritat moral, a més d’un ego desmesurat que va intentar dissimular amb un victimisme patètic.
Un home així és incapaç d’entendre que les dones a qui ell i un de les seves comparses (el seleccionador Jorge Vilda) han fet campiones del món no li rendeixin pleitesia. Per això va exhibir el seu entrecuix a la llotja, sense importar-li on era, qui hi havia al voltant ni que l’estiguessin mirant milions d’ulls (molts de nenes i nens) a tot el món. Per això va grapejar les futbolistes a la cerimònia com si fossin les seves joguines. Per això li va plantar un petó a la boca a Jennifer Hermoso i ho va considerar “normal”. Per això es va escandalitzar i es va sentir víctima d’una cacera quan la societat en general ho va interpretar com un abús. Per això es va mantenir -i es manté- inamovible en la seva postura, picant de peus com un nen a qui li han tret la seva joguina preferida.
La Federació era molt més que això per a ell. Era el seu regne, aquella estructura de poder anquilosada dominada per homes d’una altra època en què es maneguen tants diners i hi ha tants interessos que, fins i tot les veus que ja no se senten còmodes amb els discursos cavernícoles, callen i els aplaudeixen submisament.
Per les seves declaracions posteriors, podria ser el cas del seleccionador masculí, Luis de la Fuente, que fins i tot es va aixecar per ovacionar quan Rubiales va parlar de “fals feminisme” i, dies després, va dir que no es reconeixia en aquella persona que aplaudia amb fervor. També Vilda, seleccionador femení, va assegurar no compartir algunes de les opinions de Rubiales que també va aplaudir. Va ser, com en tots els casos, a toro passat, quan els polítics nacionals i l’opinió internacional ja havien censurat l’actitud del president de la Federació i havien exigit als organismes competents mesures per apartar-lo del càrrec.
Tret d’honroses excepcions (el bètic Borja Iglesias, el sevillista Isco i el porter David de Gea), durant dies i dies, el sector masculí del futbol va romandre mut respecte al cas. El seu silenci va resultar eloqüent. Encara més després que les seves companyes futbolistes emetessin un comunicat conjunt per proclamar que això “s’ha acabat”. Els internacionals espanyols van trigar gairebé dues setmanes més a fer públic el seu posicionament: “Volem rebutjar el que considerem comportaments inacceptables per part del senyor Rubiales, que no ha estat a l’alçada de la institució que representa. Ens situem fermament i clarament al costat dels valors que representa l’esport. El futbol espanyol ha de ser motor de respecte, inspiració, igualtat i diversitat, i ha de donar exemple amb les conductes, tant dins com fora del camp”. El missatge és impecable. Ara només cal que tothom s’ho cregui i obri en conseqüència.
Reclams femenins
Davant l’immobilisme i la fredor masculina, les dones van aprofitar l’aparador que van conquistar per denunciar i reivindicar. “Em fa molt de mal el que va passar després de la final”, va afirmar la seleccionadora anglesa, Sarina Wiegman, després de recollir el premi com a millor entrenadora de l’any a la gala de la UEFA. “Aquest equip [Espanya] ha de ser celebrat i escoltat. Demano un aplaudiment per a elles i els dedico el trofeu”, va prosseguir. Aleshores, Rubiales seguia sent president -únicament la FIFA l’havia suspès temporalment dels seus càrrecs-, i la Federació només havia fet gestos cosmètics.
I això és, precisament, el que continuen denunciant les internacionals espanyoles. Mentre el procés iniciat per Hermoso segueix el seu curs als jutjats, les seves companyes consideren insuficient la dimissió de Rubiales i la destitució de Vilda. Reclamen canvis reals a la Federació, que segueix dominada pels sequaços de l’expresident, i a l’estructura que envolta el combinat femení.
Així, la nova seleccionadora espanyola, Montse Tomé, va haver de posposar uns quants dies l’anunci de la llista de convocades per al proper repte, la Copa de Nacions que obre la porta als Jocs Olímpics de París, perquè 21 de les 23 mundialistes i 18 internacionals més van mantenir fins a l’últim moment la seva postura de no tornar a la selecció mentre no els asseguressin els canvis estructurals que exigien.
“Els fets que malauradament tothom ha pogut veure no són una cosa puntual i van més enllà del que és esportiu. Davant d’aquests actes hem de tenir tolerància zero, per la nostra companya, per nosaltres i per totes les dones”, van sostenir les futbolistes en un nou comunicat. A l’escrit, detallen els canvis que volen: reestructuració de l’organigrama de futbol femení (nomenar un nou directiu i canviar l’staff tècnic); reestructuració del gabinet de la presidència i secretaria general (Andreu Camps); dimissió del president de la RFEF (Pedro Rocha); reestructuració de l’àrea de comunicació i màrqueting i reestructuració de la direcció d’integritat.
“Avui comença una etapa nova. Estem en un canvi en l’estructura i confio que farem la nostra feina bé, que estarem en un context de seguretat i que les jugadores podran desenvolupar la seva professió com es mereixen”, va afirmar Montse Tomé després d’anunciar la llista de convocades, en la qual hi havia 15 campiones del món, 19 de les signants del comunicat que demana canvis i quatre de les 15 que no van tornar a la selecció per al Mundial (Mapi León, Patri Guijarro, Amaiur Sarriegi i Lucía García), però no Jennifer Hermoso “per protegir-la”, segons va dir la seleccionadora.
“Protegir-me de què? O de qui?”, va replicar Hermoso, en un comunicat en el qual es va solidaritzar amb les seves companyes. Via comunicat també, elles havien deixat clar que la seva postura no havia canviat, que havien estat convocades en contra de la seva voluntat i que consideraven no acudir a la crida de la seleccionadora. El pols amb què van respondre al desafiament de la Federació va portar al Govern a tornar a intervenir a través del Consejo Superior del Deporte (CSD).
Hores de reunions entre els uns i les altres van concloure amb un acord per evitar la vergonya internacional que hauria suposat comparèixer a la Copa de Naciones sense les campiones del món: 21 de les 23 jugadores convocades disputaran els dos pròxims partits. Mapi León i Patri Guijarro, no. Van al·legar que havien estat convocades quan s’havien declarat no seleccionables, i que no se sentien amb ànims de jugar. Les futbolistes van aconseguir que no siguin sancionades per la negativa.
No va ser la seva única fita: van arrencar una sèrie d’acords en què la Federació i el CSD es comprometen a anar “en conjunt” i una comissió mixta tripartida [Federació, CSD i futbolistes] per fer seguiment d’aquests acords, en què l’organisme governamental es compromet a avançar en “polítiques de gènere, igualtat salarial i en millorar les infraestructures, així com aclarir l’agressió sexual i tipificar-la com una falta molt greu, si es fa a l’àmbit de l’esport“. La Federació s’hauria compromès a abordar immediatament els canvis estructurals exigits per les futbolistes.
La lluita no s’acabarà aquí. Elles estan en una posició de força per accelerar els canvis que persegueixen i trencar un nou sostre de vidre i, com ja han demostrat, estan disposades a sacrificar-se per aconseguir-ho. Ho va deixar ben clar la doble Pilota d’Or Alèxia Putellas quan va recollir la Medalla d’Honor d’Or que la Generalitat va concedir al Barcelona femení: “No ens aturarem aquí. Hem arribat per quedar-nos i per ajudar a les que vinguin darrera nostre. Necessitem consens, valor i lideratge per part de les institucions. No us fallarem”.
Catalunya Plural, 2024 
