El 2019 és un bon any per encetar aquesta història. Abans de la pandèmia, Barcelona era la segona ciutat europea amb més pernoctacions reservades a portals com Airbnb, Booking, Tripadvisor i Expedia. Els seus onze milions empetitien els pocs més de set a Praga, setena a la classificació aquells mesos on tot era normal i no ho sabíem.
Barcelona té més d’un milió sis-cents mil habitants, tres-cents mil més que la capital txeca. No obstant, ambdues coincideixen a tenir una dinàmica turística semblant, malgrat ser ben diferents al seu marc espacial.
Aquesta idea va sorgir durant una visita. En aquestes viatges a ciutats grans per mig continent acostumo a dedicar un dia a familiaritzar-me amb els carrers per a orientar-me i crear un mapa mental. D’aquelles hores recordo moltes coses. A nivell de prostitució amb els visitants, Praga no ha perdut el seu discurs hegemònic de festa barata amb exaltació de l’alcohol, ampliat ara amb un negoci de cànnabis molt destinat a estrangers, estafats en estancs i ultramarins.
Barcelona no promociona aquest model, però el tolera amb escreix als seus epicentres, amb la Rambla i el port com a emperadors de la nit. La primera ha expulsat també quan hi ha lluna als ciutadans, contraris a caminar per aquell parc temàtic a l’aire lliure on es concentren masses ingents de turistes, molts d’ells amb el seu planell elemental. De l’avinguda d’avingudes, el següent objectiu és la Sagrada Família, a vessar d’autocars i guiris mig embogits fent-se selfies per -a continuació- retratar amb rictus admirat la basílica d’Antoni Gaudí.
Durant aquests darrers mesos he mantingut més d’una vegada la mateixa conversa de carrer. Hi ha més turistes. No, només t’ho sembla després de la pandèmia. Però n’hi ha molts. Sí, això és evident, però es concentren als seus llocs d’exclusió a la ciutadania.
A Praga vaig sentir aquesta constant, la quadratura del cercle amb la baixa qualitat, copsada en txutxeries homologades, de l’absenta al dolç amb gelat i una apologia gairebé dadaista de la cervesa, sense interrupció i fins i tot amb un spa ben anunciat amb senyoretes en roba interior.
A tot això s’uneix, com dèiem, la reconcentració de forans en eixos molt concrets. El més horripilant, i útil per a jugar amb imatges sense persones, és el pont de Carlos, un turistòdrom elevat a l’infinit, perfecte per a captar les actituds contemporànies, i si hi ha abundància de turistes sol mancar qualsevol tips de seny i educació. Praga redunda a la perillosa caricatura dels visitants homologats a la zona del rellotge astronòmic. Tots fotografien amb els seus telèfons i atesten un centre que delimiten sense ambicions d’anar gaire lluny per absència real de curiositat. El pont de Carlos i el rellotge astronòmic, amb els seus preciosos entorns plens de botigues, serien la Rambla i la Sagrada Família.
La tercera germanor de Praga i Barcelona és la inexistent cara B de les guies. Si surts del rovell de l’ou envaït és facilíssim trobar meravelles molt poc densificades. Escric cada setmana sobre aquests racons de la meva ciutat; amb la txeca vaig comprendre el mateix mecanisme amb dos itineraris que, a posteriori, obriren altres portes.
Un d’ells fou en aquella tarda d’aclimatació. No em costà cap esforç clarificar la ruta. En pocs carrers es buidà tot Babel, i em veig perdre a mitges envoltat de txecs solitaris. Després arribà la primera insinuació de la Praga contemporània amb el cap de Kafka de l’escultor Cerny, un emblema d’aquesta modernitat.
Més tard vaig localitzar una altra estàtua de l’escriptor, si es vol més poètica, doncs es troba a la cruïlla dels districtes jueu, catòlic i protestant, idoni per a un literat hebreu nascut a la meca del nacionalisme txec i de prosa alemanya.
A la de Cerny, de 2014, hi havia guiris, evaporats uns metres després, aliens a tot el conjunt modernista vertebrador d’un centre que per a la seva delícia és extraradi del mateix. Així, feliç per disposar gairebé al complert de l’entorn, vaig arribar a la Casa Danzante de Milunic i Gehry, al meu entendre sensacional per certs suggeriments, de la seva estètica com de còmic a la seva filera Art Nouveau, sense pertorbar-la.
A la seva base tot eren estudiants txecs, una mica com a Barcelona i els accessos a moltes botigues de marca, com l’Apple de plaça de Catalunya amb passeig de Gràcia. No hi havia turistes a la vista, com tampoc els vaig identificar un cop vaig creuar el pont del la Pólvora, fins a topar amb la casa Municipal, publicitada per les contribucions d’Alfons Mucha, en risc de caure a la samarreta com Kafka, sense encara haver sucumbit a la tragèdia.
Aquestes dues caminades, tampoc gaire exigents, em brindaren la passarel·la per a conèixer Praga sense la molèstia de ser una puça segrestada per altres i poder passejar com em donava la santa gana, no com al Castell, un altre enclavament molt kafkià amb multitud de gent al voltant dels guàrdies.
Tan aquesta com Barcelona tenen el que denomino museus a l’aire lliure d’arquitectura. Al meu parer, la capital catalana té dos de molt desaprofitats, malgrat la seva transcendència. El sector rere el Turó Park és tota una sèrie d’evolucions i un manifest envers l’adéu al Franquisme més ranci mitjançant el llenguatge dels edificis. Mitjans, Bofill o Coderch són algunes de les firmes d’aquest barri sense eco, en aquest aspecte pare de la Vila Olímpica, discutible com tot, però brillant en la polisèmia del seu entramat i entrellat.
A aquestes dues estrelles podríem afegir, si ens cenyim a tot allò proper, perles com el 22@, el Fòrum i peces independents però significatives com l’hotel W, menys icònic que la torre Agbar.
En un reportatge de farà un mes vaig reflexionar sobre com el problema dels parcs temàtics que expulsen als ciutadans, la seva glòria i el seu oprobi, genera la incapacitat de teixir ciutat, de ser centres, perquè l’entorpeixen, parcel·lant-la mentre empitjora.
A Praga, l’època posterior al Comunisme regalà una immensitat de solars a àrees properes al centre, transformant-les des d’una diversificació que, com sol ser recorrent, gentrificà els barris.
A Karlin, a no més de tres quilòmetres de la torre de la Pólvora, la majoria d’un notable modernisme condueix a interior de fàbriques habilitades com a multiusos i a edificis d’oficines premiats, com el Principal, avantsala, a la vora del riu, d’un panorama amb centres comercials molt segle XXI, cas del Florentinum, o convents reconvertits en parcs a tocar del ministeri d’Indústria.
Al dia següent, altre cop a la casa Municipal i la torre de la Pólvora, les meves passes s’endinsaren fora d’allò més convencional, fins a albirar la joia del projecte Masarickya, de Zaha Hadid Arquitectes. Fins a cert punt, els seus vint-i-vuit mil metres quadrats són una solució no tan sols prestigiosa, sinó digne d’aplaudiment per remodelar la principal estació ferroviària, combinant-la amb parcs públics, sectors per a les finances i un nus de comunicacions de nord a sud perfumat amb l’escreix de la sostenibilitat.
El Masarickya potser tindrà el seu equivalent barceloní a la Sagrera. Els vells del pont de Calatrava no tenen la resposta a l’enigma. Són reis de discórrer sobre el progrés de les obres, que és el de la seva ciutat. A Praga, el projecte encara no s’ha acabat, però sí s’ha integrat amb aquesta centralitat exiliada del temple turístic.
La proposta de ZHA millorarà i fundarà, doncs l’espai mancava de vida. Ara ens queda per veure si la Sagrera no gentrificarà per a expulsar sense ser un parc temàtic com la Rambla. Una altra possibilitat és que es ratifiqui el nuviatge amb Praga, i el nus de comunicacions confereixi a Barcelona un altre centre, sense gairebé vinculació amb el turístic, una antípoda als parcs temàtics d’exclusió a la ciutadania i un girar la truita a la seva percepció, sigui local o forana.
Catalunya Plural, 2024 
