Les guerres i els conflictes no deixen d’esclatar a tot arreu, la violència contra les dones empitjora, l’odi contra el diferent s’intensifica, el canvi climàtic ha posat en perill les collites —entre moltes altres coses que donàvem per segures—, tenir un sostre sota el qual aixoplugar-se comença a considerar-se un luxe i la desigualtat no deixa d’augmentar. El Capitalocè assola un món que perd el nord, i la sisena extinció massiva ja és en marxa. El món no passa per un dels seus millors moments i el futur sembla cancel·lat. Què fem amb tot plegat?
El cinisme avança al mateix ritme que els problemes. Una sensació d’abatiment i desesperació recorre tot Occident, i manlleva a la ciutadania una de les millors eines per al canvi polític: l’esperança. Ja fa més de quaranta anys que es va imposar la visió thatcherista de la història i de la governança del món: ens van dir i convèncer que no hi havia alternativa. Avui la societat es descomposa mentre les elits polítiques i econòmiques semblen haver perdut el sentit de la realitat. La seva resposta a les múltiples crisis és la de sempre; més dosis del mateix verí que ens està matant.
No tot són males notícies. Encara hi ha motius per a continuar la lluita.
A Seguir con el problema: Generar parentesco en el Chthuluceno (Consonni, 2019), Donna Haraway ens proposa un futur diferent a l’apocalipsi capitalista patriarcal al què molts semblen voler dur-nos. Encara que pugui semblar el contrari, Haraway és una utopista moderada, la qual cosa, en termes d’Umberto Eco, la fa una apocalíptica integrada. No es pot restaurar aquella vida a la terra que ja s’ha perdut, i tampoc podem reconciliar-nos amb el mal que hem fet; no podem fer marxa enrere ni pretendre que els errors comesos durant tant de temps es puguin esborrar així com així. El plantejament de Haraway és més interessant, perquè accepta el conflicte de la vida a la Terra i entén el seu caràcter irresoluble —si més no, en part—, i proposa solucions que van en el sentit d’una recuperació parcial de la nostra relació amb el planeta, molt més pragmàtica. No podem negar la destrucció causada, però hem de superar el pessimisme catastrofista.
Els problemes no desapareixeran. En algun moment haurem d’acceptar les ferides que li hem causat al clima i als ecosistemes, el mal que hem fet a totes les formes de vida, i haurem d’aprendre a conviure amb un món molt més fràgil. Acceptar el problema, viure amb el problema. I és que Haraway no té solucions, si més no immediates, tampoc màgiques i molt menys concretes, però ens confereix una òptica radicalment diferent des de la qual veure els nostres problemes, fins i tot concebre el nostre paper al món i la nostra relació amb la resta dels éssers vius. Com ella diu: som compost, no posthumans. Hem de veure’ns com argila dúctil, modelable, però també sòlida i resistent, no com els residus d’un món en descomposició. I hauríem de sospitar de tots els futurs que se’ns venen com a asèptics i sense conflicte, com aquelles utopies que proposen els grans magnats tecnològics, que en realitat són distòpies asocials i alienadores.
Aquí és on hi ha el futur, en la humanitat mateixa. Vides vivibles, tenir cura els uns dels altres.
Catalunya Plural, 2024 
