És habitual parlar de “rics”. Hi ha números, hi ha estadístiques, hi ha dades. Amb els rics, els amics de teoritzar d’una o altra manera, vinguin del camp de l’economia, la política o la filosofia, bàsicament es divideixen en dos blocs interessants (al mig hi ha diferents gradacions que no són tan interessants): els que els justifiquen i els que no. Parlar de rics i d’impostos acostuma a anar de la mà, almenys quan parlem d’economia.
És habitual atacar qualsevol política d’impostos dirigida als rics que prové d’un conjunt que inclou economistes liberals, representants de les patronals i directament per part dels rics i els seus representants. Sam Pizzigati deia, ja fa 8 anys: “Als rics (…) no els agrada pagar impostos quan les taxes impositives són elevades. Tampoc no els agrada pagar impostos quan les taxes són baixes”. John D. Rockefeller era ric, molt ric, insultantment ric. És sabut. A més, era un paio que pontificava sobre moltes coses i una d’elles feia referència a les distincions entre els de la seva classe i la resta, la immensa majoria social: “Quan un home ha acumulat una suma de diners seguint la llei, és a dir, de la manera legalment correcta, la resta de persones ja no tenen dret a participar en els guanys resultants d’aquesta acumulació”. “Seguint la llei”, obviem ara qualsevol comentari.
Si una persona neda en l’abundància, acostuma a preferir una justificació meritòria del seu estat, més que no pas una casualitat d’espermatozoides i òvuls de bon bressol. Una persona molt rica prefereix pensar que s’ho ha guanyat més o menys durament, sigui per la seva gran capacitat i originalitat innovadora, sigui per la seva intel·ligent capacitat de veure noves oportunitats de negoci allà on altres no són capaços de fer-ho, sigui perquè la seva capacitat de treball és molt elevada, sigui perquè és molt llesta (i a més riquesa, més llestos o més capaços), sigui perquè era al lloc oportú en el moment oportú i va saber avaluar-ho, sigui perquè ha aportat beneficis a la societat gràcies a les seves inversions. Hi ha una bona banda de justificadors dels rics. The Economist, en un reportatge de l’any 2011, deia: “Per arribar a ser rics, per regla general han hagut de fer alguna cosa extraordinària”. Bonic, oi? La gent rica prefereix algun d’aquests motius de la seva riquesa, abans que la molt més prosaica raó que s’és ric perquè s’ha heretat, en molts casos, la riquesa. Bàsicament, una qüestió d’espermatozoides. Com les monarquies.
Amb molta ironia, Monbiot va escriure sobre això: “Podríem anomenar-ho romnèsia: la capacitat dels molt rics per oblidar-se del context en què van fer els seus diners. D’oblidar-ne l’educació, l’herència, les xarxes familiars, els contactes i les presentacions. D’oblidar els treballadors la tasca dels quals els va enriquir. Oblidar-se de les infraestructures i la societat, la mà d’obra preparada, els contractes, els subsidis i els rescats subministrats per l’Estat”. Romnèsia fa referència a Mitt Romney, un paràsit econòmic exemplar, segons Monbiot. La justificació de les grans riqueses forma un grup que Sam Pizzigati qualifica de cheerleaders. Acadèmics i publicistes que consideren que les grans riqueses privades són una benedicció per a la resta de la societat. Un dels mestres del liberalisme des de la segona meitat del segle passat fins a l’actualitat, Frederick Hayek, justificava fins i tot els rics més paràsits, ganduls i dilapidadors que puguem imaginar perquè ens gratificaven amb nous gustos i creences; amb “nous estils de vida”, vaja. Great!
Són molts els informes que proliferen sobre quin percentatge de les fortunes són heretades i quina altra part són obtingudes des de zero. Tres famílies dels Estats Units (la Mars, la Walton i la Koch) tenen (o tenien fa tres anys, les fortunes creixen ràpid) una fortuna de 348.700 milions de dòlars, ni més ni menys que quatre milions de vegades el patrimoni mitjà d’una família nord-americana. Quatre milions i mig: val la pena posar-se a teclejar amb la calculadora. El que costa més d’entendre és que hi hagi qui segueix justificant les grans fortunes “perquè s’ho mereixen” sense matisos, així com les remuneracions esbojarrades dels grans executius. Sobre això, hi ha un cas, entre d’altres, que és il·lustratiu. El 1975 el llegendari director de la General Electric, Reginald Jones, potser l’executiu més prestigiós del moment, va guanyar pel seu càrrec mig milió de dòlars, 36 vegades els ingressos de la família mitjana dels EUA. El seu successor a General Electric, Jack Welsh, va guanyar l’any 2000 1.445 milions de dòlars pel càrrec, unes 3.500 vegades els ingressos de la família mitjana dels EUA. Havia passat un quart de segle. Es deu aquesta desproporció a una valoració objectiva del mercat o a una política econòmica i a una llei que permeten i fan possible que això passi? Hi ha realment raons econòmiques que mereixin el nom de ‘raons’ i no pura apologètica que justifiqui aquesta realitat entre dos directors de la mateixa empresa en un marge de pocs anys? Hi ha dades que mostrin que això beneficia la societat dels EUA o, més modestament, els consumidors i treballadors de General Electric? Els beneficis privats no comporten automàticament beneficis socials.
Per abreujar, diguem-ho amb el ja esmentat Monbiot: “fa un segle, els emprenedors intentaven passar ells mateixos per paràsits: adoptaven l’estil i les formes de la classe rendista amb títol. Avui, els paràsits pretenen que són emprenedors”.
Contestem la pregunta del títol.
Considerem la distribució de la riquesa i la distribució de la renda i obtinguem la intersecció dels qui se situen conjuntament en el 5% superior de totes dues. Aquest és un criteri —creiem que força objectiu— per determinar el conjunt de ciutadans que tenen la condició de rics, perquè delimita aquells que disposen de més renda i alhora acumulen més riquesa.
Actualment, al Regne d’Espanya hi ha dues fonts d’informació amb microdades que permeten quantificar certes magnituds referents a aquest col·lectiu de rics a què ens hem referit al paràgraf anterior: l’Enquesta Financera de les Famílies (EFF) i el Panell de Llars (PH). Hi ha, lògicament, diferències entre totes dues, però no és aquest l’espai adequat per assenyalar-les[1], el que és important aquí és donar algunes xifres interessants sobre això.
Si utilitzem l’EFF, la darrera edició de la qual és del 2020 i utilitza la renda i la riquesa de l’any anterior, obtenim que el 5 % assenyalat concentrava 1,04 bilions d’euros de riquesa neta —això és descomptat l’habitatge habitual—, el que representa el 33,4% del total de la riquesa neta de totes les famílies (3,13 bilions d’euros). Per no ser tan abstractes: les famílies que pertanyen a aquesta intersecció del 5% superior disposaven d’una renda que superava els 89.900 euros, tenien una riquesa superior als 935.000 euros i en nombre eren aproximadament 370.000 —un escàs 2% del total dels més de 18,8 milions de llars del Regne d’Espanya—.
Per situar l’evolució de les xifres acabades de reproduir comptem amb l’edició anterior de l’EFF, que data del 2017 i en què també la renda i la riquesa es refereixen a l’any anterior. Estem comparant, per tant, el que ha passat en el període 2016-2019. En termes reals, la renda i la riquesa neta totals de les famílies van créixer el 4,5 i el 9,8%, respectivament (més del doble a la segona respecte a la primera). No obstant això, quan es calcula per al particular 5% a què ens referim, aquest creixement real va ser del 2,5 i del 33,5%, respectivament. La variació real en renda va suposar 2 punts percentuals menys de creixement, però en la riquesa en va significar més de 23, per als que hem qualificat de realment rics. I, finalment, en termes de llars, l’EFF indica que en el període 2017-2020 —els anys en què es va fer l’enquesta— aquestes famílies considerades riques, amb el nostre criteri, van augmentar en 15.000.
Si, com a altra opció, utilitzem el PH per a l’any 2019, la darrera edició disponible en aquests moments, les dades de les quals són relatives al territori fiscal comú (TFC) —és a dir, sense el País Basc i Navarra—, i ens fixem en l’al·ludida intersecció del 5 percentil superior de les distribucions de renda bruta personal i de patrimoni net personal —aquesta és una de les diferències significatives entre les dues informacions, ja que ara parlem de magnituds personals i en el cas de l’EFF eren familiars—, es determina que estem parlant de persones amb una renda superior als 36.183 euros i un patrimoni (lliure de deutes) superior als 128.266 euros. Això significa que una mica més d’1,6 milions de persones es troben en aquesta intersecció, cosa que representa menys del 3,7 % de la població total que capta el PH. Aquest grup reduït de persones disposa d’1,086 bilions d’euros de patrimoni net (que significa el 45,4 % del total) i de 136.000 milions d’euros de renda (20,1 % del total). Per situar-nos una mica en les proporcions, el PIB del Regne d’Espanya va ser el 2019 d’1,245 bilions d’euros —però per poder fer comparacions amb les xifres anteriors, cal descomptar d’aquest últim valor els corresponents a Navarra i al País Basc, la suma dels quals va vorejar, el 2019, els 95.000 milions d’euros—, això significa que el 2019 el PIB del TFC només superava en un 6 % el patrimoni net de les persones assenyalades com a més riques d’aquest TFC. Una simple dada.
Una altra informació interessant que es pot obtenir amb les microdades del PH —que convé assenyalar que provenen dels impostos recaptats per l’Agència Estatal de l’Administració Tributària— es resumeix a la taula següent, que permet una visió més detallada de les característiques de la ja ben assenyalada intersecció de renda i riquesa, ja que la relaciona directament amb la seva acumulació de patrimoni net.
Ja estem responent la pregunta del títol. De l’anterior taula es pot arribar a una conclusió molt senzilla: si n’eliminéssim aquelles persones que, tot i pertanyent al grup dels considerats rics per estar en la famosa intersecció, posseïssin un patrimoni net personal inferior a 500.000 euros, estaríem dient que els rics, els autènticament rics al Regne d’Espanya, es redueixen a poc menys de 350.000 —el 0,78 % de la població captada al PH, però que continuen concentrant una renda i un patrimoni personal d’aproximadament 54.000 i 770.000 milions d’euros —el 8 i el 32% de totes dues magnituds íntegrament—. Per a aquestes persones proposem un impost que gravi la seva riquesa. I proposem, tal com detallem a l’esmentat llibre, un impost moderat.
Aquestes són dades potser per reflexionar, qui tingui capacitat de fer-ho. Capacitat de reflexionar i sentir vergonya per les societats que realment tenim. I quan es proposen petites reformes d’aquestes realitats socials que suposin més impostos als rics, alguns consideren “intolerable”, “radical” o “utòpic” poder-ho fer. Doncs això.
(Ens hem basat en part del text i alguns números que hem fet al llibre En defensa de la Renda Bàsica. Per què és justa i com es finança, Deusto, 2023, que hem escrit amb Julen Bollain i Lluís Torrens)
[1] En el llibre recentment publicat “En defensa de la Renda Bàsica. Per què és justa i com es finança” (Deusto, 2023) de què som coautors, una part del capítol 7 les analitza detalladament.
Text original de www.sinpermiso.info
Catalunya Plural, 2024 
