Cent dies, amb l’estiu al bell mig, són ben pocs per a jutjar una gestió municipal. No obstant, almenys des de la meva percepció, Jaume Collboni deu assessorar-se prou bé, doncs en tant poc temps els gestos són més importants.
Entre ells pot enumerar-se el presentar recurs a la sentència sobre la súper illa de Consell de Cent, el pregó de Najat el Hachmi i presències molt mesurades de l’alcalde, com la de la setmana passada en homenatge a Ibáñez a la Biblioteca García Márquez, la millor del món i un bon camuflatge per a ocultar com moltes d’altres pateixen per problemes de manteniment, molts d’ells amb incidència del clima.
Una ciutat com Barcelona és una pluralitat d’identitats i espais. Fa uns dies, vaig preparar un itinerari amb tota la intenció del món, això sí, sense imaginar el resultat dels quilòmetres.
La ruta va començar al Camp Nou des de Travessera de Les Corts, on l’estadi no sembla tantíssim una ruïna, sinó més aviat una carcassa contenidora del seu origen. Les excavadores poden desmentir aquesta traça poètica, però aquesta era la visió generada al llarg dels seus metres, amb un estrany horitzó per la presència de la Torre Rodona, com si es fonessin totes les èpoques.
L’obra de Mitjans algun dia serà un vestigi com el Coliseu romà. Potser no, perquè la piqueta el demolirà sens rastre, excepte quan facin excavacions arqueològiques. La supervivència de l’estructura simbolitza la misteriosa immortalitat blaugrana, amb Gaudí marca de marques de la capital catalana i devorada després de la pandèmia per una galopant crisi econòmica, capejada amb les palanques, mecanisme econòmic del que els mortals ignorem tot, excepte el nom.
Per a agafar millors imatges, vaig optar per anar cap a la Diagonal per la Maternitat, en cert sentit un ordre estable, malgrat la reformulació de molts dels seus equipaments de la fundació. L’arbrada m’impedí capturar el teatre dels somnis comtal, endinsant-me després d’abandonar el recinte hospitalari pel surrealista parc de Vicens Vives, amb els seus cèrvols delirants, senglars petris i veïns feliços amb tot aquesta abundant verdor.
La meva fita següent era travessar el casc antic de Les Corts pel seu tram superior per a abellir el passeig amb la combinació de les Cristalleries Planell, una fàbrica amb molta història del carrer Anglesola, i l’Escola Xiroi, d’Espinet-Ubach Arquitectes, una de les joies de la Barcelona contemporània per com defineix l’enclavament, aliant-se amb l’ingeni de la vaga dels nens de 1925 per a configurar un nucli exemplar a la barreja i adaptació de l’antic i el modern.
Això contrasta amb el tercer pas clau de la caminada. He escrit bastant sobre la Colònia Castells i el Camp de la Creu, reductes obrers de Les Corts de la segona meitat del segle XIX i principis del XX. Ambdós han estat aniquilats amb parsimònia, com si no hi hagués pressa a partir d’aquesta tàctica de deixar podrir un ambient per a rematar-lo millor, una imbatible gota xinesa.
La Colònia conservarà mig passatge Piera, el darrer dels cinc, com recorda un mural amb aspecte de desaparèixer quan els obrers hagin tancat l’assumpte. Ja ho feren amb el cap de boc del 46 del carrer Montnegre, redundaren amb gairebé totes les casetes de la plaça del Carme, i aquesta tardor treballen amb esmerç al carrer Entença, morint-se així el seu únic tros allunyat d’una modernitat convencional.
La constatació de la tragèdia tan sols té una espurna d’optimisme. El Consistori, després d’anys i panys d’inacció, ha activat la rehabilitació de les cases del carrer del Pont a Sant Andreu, ignorades durant tot el període d’Ada Colau, qui sí té culpa del menyspreu patrimonial, de fet, haver escombrat el Camp de la Creu és una inèrcia de les seves legislatures, a remeiar a molts altres llocs de la ciutat, com al parc de la Ciutadella, on la taula de mesures de l’Expo de 1888, una clàssica reivindicació de servidor, es troba partida per la meitat, perfecta per a arreglar-la o llençar-la a les escombraries amb premeditació, traïdoria i nocturnitat.
El rastre d’aquest blocs de fa un segle al carrer Entença s’alça ara a les llambordes entre pols i fantasmagories, a un no res de la plaça de Francesc Macià, amb el seu característic enrenou d’epicentre real, sense turistes a la costa i molts negocis en marxa a les oficines dels seus immobles.
Per a no avorrir-me, vaig voltar un xic entre passatges i vaig anar tallant la quadrícula de Cerdà, irregular en aquestes latituds, fins a intuir l’Hospital Clínic. Aquell divendres m’havia despertat amb la notícia d’una altra exhibició de Jaume Plensa a Barcelona, un ritornello de 2023, quan s’ha festejat a l’artista per esmenar la falsedat que diu que no és profeta a la seva terra.
L’escultor té un bon catàleg al seu indret natal, del Palau de la Música a via Júlia, espantant-nos a molts la passada primavera, no només per les portes del Liceu, sinó per la seva coronació imperial a la Pedrera, entronitzada de manera temporal amb una Eulàlia, Mariona, Carmela a la porta de la meravella gaudiniana i un guardià del dia i de la nit al terrat, còpia d’una sèrie ubicada a la ciutat francesa de Niça.
Com Plensa és insaciable al seu lirisme de pim, pam, pum, molt espiritual des del cànon del segle, va col·locar durant quatre dies, per sort no més, un cor de vint-i-set metres entre les columnes del Clínic per a conscienciar-nos de les malalties cardiovasculars. Aquest teixit inflable, una mica com el de fira de poble, desbordava l’entrada, estirant-se fins als seus murs adjacents per a major delícia dels treballadors del centre i els vianants, cadascun d’ells amb el telèfon a punt per a immortalitzar aquest esclat de color.
L’efímer de l’invent encaixa com un guant en una determinada projecció barcelonina de la urbs com una ininterrompuda espectacularització, del Piromusical a l’art com a entreteniment i font per a titulars fàcils per a omplir els buits de la maqueta.
Fins a aquest paràgraf hem acumulat carcassa futbolística, ruïna patrimonial i petards de la brevetat contemporània, molt vist i no vist, malgrat l’omnipresència a la premsa de Plensa. El tancament es produí amb dos recorreguts després de tornar de Torí, capital del Piemont, amb un quadrilàter molt definitori al seu rovell de l’ou, harmònic fins i tot per a perllongar-se a les seves perifèries, sense grans invasions turístiques i el respir d’una potència callada.
El retorn a Barcelona sempre m’evoca soroll. En els darrers aterratges no ha estat tant de cop, percebent-lo més tard. Aquesta volta em col·lapsà de plaça Universitat al metro de passeig de Gràcia. En aquest no vaig veure gent local, vaig apuntar noves botigues i també vaig al·lucinar amb la cruïlla de rambla de Catalunya amb Gran Via, a petar de guiris un dimecres, poc abans de la mitjanit.
La coda fou un altre superar pantalles a Ciutat Vella després d’una hora a l’Arxiu Municipal. Acabada la feina, vaig baixar cap a Santa Caterina pel Gòtic, magnífic en el triomf dels seus propòsits de fa una centúria, quan l’inventaren per a atraure turistes, els únics amb els peus al seu paviment aquell matí d’un divendres al debut d’octubre. No s’esfumaren fins a deixar enrere el mercat lisèrgic, movent-me aleshores per una altra Barcelona real, a l’espera d’una major definició del govern socialista, en plena transformació dels intangibles, més certs a l’hora de comprendre les subtils mutacions del cos.
