Els Vint-i-set estats membres de la Unió Europea van aprovar divendres passat el Reglament de Crisi, el cinquè i últim dels instruments legislatius que conformen el nou Pacte Europeu de Migració i Asil. El document recull una sèrie de mesures i polítiques que tracen el full de ruta per a l’establiment d’un Sistema Comú d’Asil (SECA).
Experts i organitzacions de la societat civil alerten de les greus conseqüències de les mesures definides en aquest text per als drets humans i exigeixen una gestió comunitària migratòria amb més garanties legals i respecte del dret a la protecció internacional. “Aquest acord permetrà als estats membres una varietat d’excepcions per a no complir amb la seva obligació de protecció i seguretat de les persones que arriben a Europa sol·licitant protecció”, declaren membres d’Oxfam.
El punt de trobada, l’Europa Fortalesa
L’acord no ha estat aprovat per unanimitat sinó per majoria. No obstant això, no s’ha pogut dur a una Declaració final conjunta per l’oposició d’Hongria i Polònia. El nou Pacte es basa en tres fonaments: l’externalització fronterera, l’augment del bloqueig a les fronteres de la UE i la solidaritat entre els estats membres. Ni el primer ni el segon punt han estat motiu de disputa entre els estats membres, ja que s’alienen amb la política de segellar les fronteres, contenir les arribades irregulars i fer que països veïns, però no europeus, controlin la frontera d’entrada a l”Europa Fortalesa’.
Ha estat coneguda com a “solidaritat flexible” la causant del rebuig d’Hongria i Polònia -i les reticències d’altres països com Àustria o Holanda- frontalment oposats a qualsevol esquema que obligui a tots els estats a assumir una part dels sol·licitants d’asil. L’acord, per tant, “continua endavant malgrat l’oposició d’aquests països, la qual cosa permet obrir negociacions amb el Parlament i la Comissió en el que es coneix com a “triàlegs“. Queda per davant una àrdua negociació fins a l’adopció d’un text únic que compti amb el suport de totes les parts”, aclareix David Moya, director de l’Observatori de Dret Públic IDP Barcelona.
Mesures d’externalització: delegar la gestió fronterera als països veïns, però no europeus
Un dels punts clau d’aquest acord migratori ha estat reduir les arribades a territori europeu amb models com l’acord controvertit assolit recentment a Tunísia, que rep diners de la Unió a canvi de gestionar els fluxos migratoris. Es tracta d’acords en els quals, a canvi de diners que la UE atorga a països de trànsit, es vol mantenir la migració controlada, mitjançant inversions i projectes de contenció de fluxos.
La Comissió Europea sondeja acords similars amb països com Egipte, Marroc o Nigèria, la qual cosa comporta delegar la custòdia dels drets de les persones migrants a governs corruptes o fins i tot autoritaris, així com imposar més traves en els creuaments fronterers en lloc d’apostar per la creació de vies legals i segures des de l’origen. Malgrat aquestes mesures ja aplicades des de fa anys, les entrades a la UE no deixen d’augmentar, la qual cosa demostra que frenar els fluxos és un impossible, i que aquestes mesures només deterioren les condicions humanes d’aquells que els transiten, fent que corrin el risc de les seves vides en rutes cada vegada més perilloses.
Segons Verónica Laorden, responsable Estatal del Servei d’Investigació i Estudis de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), “l’enfocament d’externalització i reforç de les fronteres exteriors de la UE contribueix a crear un sistema migratori basat en la dissuasió, el control i la devolució de les persones migrants i refugiades”. Actualment, segons Eurostat, la Unió Europea emet al voltant de 400.000 ordres de retorn a l’any.
Una frontera segellada: augmenten els temps de detenció, però s’accelera el processament de sol·licituds
Un altre element clau de les propostes aprovades en l’últim Reglament de crisi és l’acceleració de la gestió migratòria en punts fronterers, però, alhora, un augment en els temps de detenció. En particular, els estats tindran la facultat d’estendre la detenció de persones per un període addicional de v vuit setmanes (actualment són divuit setmanes). Segons Blanca Garcés, investigadora sènior de l’àrea de Migracions i coordinadora d’investigació de CIDOB, “aquest acord posa en risc el respecte als drets fonamentals, a causa de l’augment en els períodes de detenció, així com rebaixa les garanties legals i la possibilitat d’una avaluació ben fonamentada en proposar una sèrie de procediments ràpids a la frontera. Això fa que les fronteres es converteixin en espais d’excepció en els quals es vulneren els drets de les persones.”
Amb la finalitat d’accelerar la fluïdesa en aquests procediments d’asil, es duran a terme una sèrie de mesures quan menys problemàtiques. S’acceptaran únicament aquells sol·licitants que no hagin passat abans per estats membres de la UE. A més, no s’acceptaran persones procedents de països amb una taxa de reconeixement d’asil inferior a un 20%, la qual cosa significa implantar conceptes com “tercer país segur” o “país d’origen segur” que neguen el dret a procediments d’asil basats en circumstàncies personals, així com posen en risc el principi de no devolució. Es preveu també negar la sol·licitud d’aquells que arribin amb documentació falsa. Per a moltes persones són comunes situacions com haver d’abandonar els documents d’identificació per protegir la seva identitat en situacions de persecució o la no possessió de documentació d’origen.
Com a mesura addicional, la UE planteja la implementació de sistemes de control i reconeixement biomètric, malgrat les evidències de biaixos que poden interferir en el dret a sol·licitar asil.
Solidaritat obligatòria, però flexible
El nou acord suposa una fita a l’hora de definir una situació de crisi, obligant a identificar elements per considerar el que seria una arribada massiva d’immigrants. Verónica Laorden indica que això, dut a la pràctica significa “la creació de règims paral·lels d’asil per a situacions de “crisi”. En aquestes situacions s’esclareix el punt estrella de l’acord, que té a veure amb el mecanisme de solidaritat dirigit als estats membres a l’hora de contribuir en la gestió fronterera comunitària per donar suport als països que enfronten major pressió migratòria (sobretot els països del sud d’Europa). No obstant això, el nou sistema de “solidaritat” es concretaria no solament en polítiques de reubicació sinó també en contribucions financeres i fins i tot en el suport a projectes de control fronterer.
La solidaritat, doncs, s’esclareix com obligatòria, però també com flexible, ja que cada estat membre pot decidir com aplicar-la. Per exemple, els països podran acollir almenys a 30.000 persones a l’any en total, però no estaran obligats a fer-ho. Aquells països que prefereixin no reubicar a ningú, hauran de contribuir amb 20.000 euros a l’any per sol·licitant d’asil, amb l’enviament de material o equipament o bé finançant el retorn o l’externalització fronterera. Aquesta flexibilitat sotmet les persones migrants i sol·licitants d’asil a ser mercaderia disponible o moneda de canvi en les mateixes negociacions sobre l’augment de les dificultats per arribar a Europa.
És necessari avançar cap a una distribució veritablement equitativa de les responsabilitats en matèria d’asil entre tots els estats membres, mitjançant un mecanisme de solidaritat amb quotes obligatòries de reubicació i superant el criteri del país de primera entrada, establert pel present Conveni de Dublín, afirmen els experts.
Un discurs de crisi que entorpeix la creació de vies legals i segures
El nou Pacte Europeu de Migració i Asil és un esforç per millorar la coordinació en la gestió migratòria entre els estats membres, però no suposa un pas endavant pel que fa a la garantia i protecció dels drets humans fonamentals de les persones migrants. Existeixen exemples de vies legals i segures que han estat presenciades en la gestió dels fluxos de persones desplaçades pel conflicte a Ucraïna. “Encara que continuen sent pocs els exemples”, ressalta Moya, existeixen “visats per a la incorporació al mercat laboral, corredors humans, visats humanitaris i sobretot programes de reallotjament, fins ara mediats generalment per l’ACNUR.” Reforçar aquestes vies des de l’assumpció que els fluxos migratoris són imparables és l’única forma de treballar per garantir els drets d’aquestes persones, així com per evitar una Europa cada vegada més polaritzada amb societats cada vegada més exclosos entre si.
No ens trobem, a més, davant una crisi de discurs: “La majoria de les persones que arriben a Europa ho fan a través d’aeroports, però l’enfocament sempre està en la frontera exterior. Si bé és cert que les arribades irregulars han anat en augment en els últims anys, parlem de números relatius en comparació amb una Unió Europea de 500 milions d’habitants”, ressalta la investigadora Blanca Garcés. El discurs europeu que s’ha perpetuat al llarg dels anys s’ha basat en la por a l’estranger, al diferent, a l’altre, i prova d’això és l’augment de nombrosos governs d’extrema dreta amb elements comuns pel que fa al seu rebuig a la migració. Segons Garcés, amb aquest acord es posa de manifest una “sobre reacció de la Unió Europea que respon a una sèrie de pors i temors sobre els quals s’ha construït la frontera exterior” com si aquesta fos un mur que protegirà Europa d’una crisi o una potencial “amenaça”.
Catalunya Plural, 2024 
