L’objectiu del present article és posar a l’abast dades sobre la despesa en armament i defensa que difícilment es poden llegir en únic document. Les dades que s’exposen s’han extret de fonts publicades i poden ser consultades als enllaços del text. La intenció doncs és que puguem fer-nos una idea mínimament complerta sobre els interessos que ens condueixen al que sembla que és una carrera armamentista sense aturador.
Exportacions d’armes. Les dades.
L’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), un centre de referència mundial i independent que investiga els conflictes i control d’armament, indica que l’any 2022 Espanya va ser el 8è país del món que més armament exporta. Com es pot veure a la gràfica següent, en l’acumulat dels darrers 5 anys ocupa la mateixa posició. El llistat el lidera els EUA (55.497 milions de dòlars ($)), seguit de Rússia (22.381 milions de $) i França (14.862 milions de $). Els països de la UE exporten aproximadament el 25% del total del comerç d’armes del món.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,(function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”]){var e=document.querySelectorAll(“iframe”);for(var t in a.data[“datawrapper-height”])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
Per altra banda, els països que més despesa han dedicat a la importació d’armes en els darrers 5 anys han estat: l’Índia (15.449 milions de $), l’Aràbia Saudita (13.262 milions de $) i Qatar (8.883 milions de $). Degut a la guerra amb Rússia, Ucraïna ha passat del 63è lloc el 2021 al 3er l’any 2022.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,(function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”]){var e=document.querySelectorAll(“iframe”);for(var t in a.data[“datawrapper-height”])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
Si ens centrem en les exportacions espanyoles de material militar del 2017 al 2021, segons el Centre Delàs d’Estudis per la Pau, i amb dades de la Secretaria d’Estat de Comerç, a la gràfica següent es pot veure la distribució dels 10 països que més material militar van comprar a Espanya.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,(function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”]){var e=document.querySelectorAll(“iframe”);for(var t in a.data[“datawrapper-height”])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
Durant el primer semestre del 2022, el país on més material militar es va exportar va ser a l’Aràbia Saudita (més de 302 milions d’euros). El conjunt dels sis països a qui més es va exportar, que es poden veure a la gràfica següent, representa el 68% del total d’exportacions espanyoles.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,(function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”]){var e=document.querySelectorAll(“iframe”);for(var t in a.data[“datawrapper-height”])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
El Centre Delàs demana que les exportacions de material militar i de doble ús no estiguin incloses en la Llei de Secrets Oficials i que, per tant, es puguin debatre les exportacions amb claredat al Parlament.
Què prohibeix el Tractat Sobre Comerç d’Armes?
Arribats aquí, ens podem preguntar si complim amb les normatives internacionals signades i ratificades. El Tractat Sobre Comerç d’Armes promogut per l’ONU, signat per 130 països però ratificat sols per 83 d’ells, entre els quals Espanya i la majoria dels de la UE, diu en el seu article 6.3: Un Estado parte no autorizará ninguna transferencia de armas convencionales (…), si en el momento de la autorización tiene conocimiento de que las armas o los elementos podrían utilizarse para cometer genocidio, crímenes de lesa humanidad, infracciones graves de los Convenios de Ginebra de 1949, ataques dirigidos contra bienes de carácter civil o personas civiles protegidas como tales, u otros crímenes de guerra tipificados en los acuerdos internacionales en los que sea parte.
A més, l’article 7.1 diu: Si la exportación no está prohibida en virtud del artículo 6, cada Estado parte exportador, antes de autorizar la exportación bajo su jurisdicción de armas convencionales (…), evaluará, de manera objetiva y no discriminatoria y teniendo en cuenta los factores pertinentes (…), el potencial de que las armas convencionales o los elementos (…) podrían utilizarse para: i) Cometer o facilitar una violación grave del derecho internacional humanitario; ii) Cometer o facilitar una violación grave del derecho internacional de los derechos humanos.
El Centre Delàs descriu la venda a determinats països com a molt preocupant: Tant l’Aràbia Saudita com els Emirats Àrabs han portat a terme atacs indiscriminats contra la població civil iemenita, considerats crims de guerra. Són especialment alarmants per raons humanitàries les vendes de munició a l’Aràbia Saudita, que per les seves característiques escapen de qualsevol mecanisme de control a posteriori.
Finançament del Complex Militar i de Fronteres al Mediterrani
El material militar pot ser utilitzat per reforçar un exèrcit, però també per reprimir la població o militaritzar les fronteres. Segons l’Informe 59 del Centre Delàs sobre militarització al mediterrani, durant el període 2011-2021, un total de 37 països de tot el món han contribuït a la militarització de la zona mediterrània a través de l’exportació de material militar. La Unió Europea, els Estats Units i Rússia es distribueixen el 91% del volum total de les transaccions, que es destinen majoritàriament a països del Mediterrani Sud. Cent vint-i-cinc empreses han produït material militar destinat a països del mediterrani i també a la militarització de la frontera sud. És important per això conèixer quins són els mecanismes que financen la compravenda de material militar.
L’informe destaca que 44 entitats financeres amb seu a Espanya han destinat, del 2020 al 2022, més de 14.000 milions de dòlars a empreses d’armament, en forma de crèdits, préstecs, accions, bons o pagarés. Entre els bancs, destaquen el Banco de Santander (4.985 milions de $) i el BBVA (4.752 milions de $), amb un 68% del total del finançament, seguits de lluny pel grup La Caixa i pel Banc de Sabadell, entre d’altres, a nivells molt més baixos.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,(function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”]){var e=document.querySelectorAll(“iframe”);for(var t in a.data[“datawrapper-height”])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
El Banco de Santander i el BBVA són les úniques entitats financeres espanyoles que apareixen -en els llocs 38 i 39- a la classificació de les 100 entitats financeres internacionals que més finançament atorguen a les empreses armamentístiques.
Entre les empreses que han rebut aquest finançament destaquen Airbus, Boeing, Honeywell International i General Dynamics, que s’emporten el 86% del finançament total. L’informe indica que les empreses ATOS, Eulen, Indra i Thales han rebut un total de 56 contractes des de l’any 2019 per a militaritzar la Frontera Sud d’Espanya, a través de la gestió dels Centres d’Estada Temporal per a Immigrants (CETI), del desenvolupament i manteniment del Sistema Integral de Vigilància Exterior (SIVE), de la construcció i manteniment dels perímetres fronterers de Ceuta i Melilla i del manteniment del recinte duaner de Beni-Enzar a Melilla.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,(function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”]){var e=document.querySelectorAll(“iframe”);for(var t in a.data[“datawrapper-height”])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
La despesa militar
Els països de l’OTAN van acordar l’any 2014 que al 2024 destinarien el 2% del seu PIB a defensa. Segons va publicar Euronews, aquest objectiu ara sols l’assoleixen 7 dels 30 països de l’OTAN. D’aquests, els països que destinen un percentatge més elevat del seu PIB a defensa són Grècia (3,76%), EEUU (3,47%) i Polònia (2,42%), i els que menys Bèlgica (1,18%), Espanya (1,01%) i Luxemburg (0,58%).
No obstant, l’evolució a l’Estat Espanyol del pressupost dedicat a Defensa, del 2016 al 2023, és creixent, per sobre la mitjana de l’increment dels pressupostos generals de l’estat. Aquest increment es pot veure a la figura següent. Les dades es poden consultar a la web del centre Delàs.
!function(){“use strict”;window.addEventListener(“message”,(function(a){if(void 0!==a.data[“datawrapper-height”]){var e=document.querySelectorAll(“iframe”);for(var t in a.data[“datawrapper-height”])for(var r=0;r<e.length;r++)if(e[r].contentWindow===a.source){var i=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";e[r].style.height=i}}}))}();
En els darrers 8 anys, el pressupost del Ministeri de Defensa ha incrementat un 109% (de 6.899 milions d’euros el 2016 a 14.453 el 2023). Durant el mateix període, el pressupost amb criteri OTAN ha incrementat un 75% (de 14.118 milions d’euros el 2016 a 24.759 el 2023). Cal aclarir que estrictament el pressupost del Ministeri de Defensa és de 12. 827 milions d’euros i que per arribar als 14.453 que publica el centre Delàs s’inclou el dedicat a Organismes Autònoms del ministeri de Defensa (1.289 milions d’euros) i al CNI (337 milions d’euros). Aclarir que el total de “defensa amb criteri OTAN” inclou el pressupost del Ministeri de Defensa i a més el que hi dediquen altres ministeris, les classes passives militars, organismes internacionals, Guardia Civil i els crèdits I+D.
El mal son de l’armamentisme
Quines conclusions es poden treure de la informació i les dades presentades? La primera és que la fabricació i venda de material militar i de doble ús és un gran negoci, i que la majoria de països fabricants no estan disposats a renunciar a aquest negoci. Una anàlisi independent i racional segurament trobaria que moltes de les exportacions d’armes que es fan al món no complirien el Tractat sobre Comerç d’Armes.
També podem concloure que, si molts països dediquessin la despesa de comprar material militar a usos civils, les millores en les seves societats seria palpable. És difícil d’empassar que països amb fortes desigualtats com l’Índia, Egipte i el Pakistan estiguin entre els 10 que més despesa fan en la compra d’armament.
Pel que fa a les exportacions espanyoles, la proposta del Centre Delàs de major claredat i transparència sembla raonable si s’aspira a ser una societat avançada.
En relació a la despesa militar espanyola, seria desitjable que, enlloc de l’increment observat els darrers anys, hi hagués una disminució. Ara fa poc es van haver de gastar molts diners en arreglar uns tancs Leopard per enviar-los a Ucraïna. Podem concloure que aquests no eren necessaris per a la nostra defensa, doncs sembla que estaven en un estat lamentable. Ens podem preguntar com és que els van comprar? Per tenir-los emmagatzemats i inutilitzats? Sense entrar a analitzar si tenir un exèrcit és necessari o desitjable, un exèrcit modern s’ha de caracteritzar per tenir allò imprescindible i en bon estat.
Per últim, destacar que és molt necessària la transparència en el finançament de les empreses armamentístiques, doncs es dona la paradoxa que algunes d’elles exporten armes que s’utilitzen en zones de conflicte, i a més reben contractes per a subministrar equips i material per controlar els fluxos migratoris dels civils víctimes d’aquests conflictes. Un negoci rodó.
Catalunya Plural, 2024 
