Una de les sèries que més m’ha cridat l’atenció els darrers anys és Sex Education, de Netflix. La sèrie es va estrenar el gener de 2019 i va destacar per diversos motius. Un, que era una sèrie d’institut difícil d’ubicar, ja que els actors eren clarament britànics; els accents eren britànics. Tot i que és cert que també hi havia alguna actriu famosa d’origen nord-americà que forçava una mica l’accent. Tot i això, tota la sèrie, des de l’ambientació fins als uniformes i les classes, s’assemblava molt a un institut nord-americà.
Però el que més cridava l’atenció, sens dubte, no era si la sèrie semblava americana o britànica, sinó el seu enfocament clar i sense embuts sobre el tema del sexe. La sèrie ho mostrava de manera evident a la pantalla, i explorava aquests temes amb joves protagonistes. Encara que els actors eren considerablement més grans que els seus personatges, cosa que és comuna, l’enfocament en temes sexuals resultava cridaner. A aquestes alçades, a la majoria de nosaltres no ens escandalitza parlar de sexe, però sempre resulta interessant veure com s’aborden aquests temes a la pantalla.
El que destacava a Sex Education, i dic destacava perquè la seva última temporada es va emetre el setembre passat, tret que algú decideixi recuperar-la d’alguna manera miraculosa, és que malgrat que estem acostumats a temes sexuals, diversitat sexual i diverses maneres d’entendre les relacions i la sexualitat, sempre hi havia alguna cosa nova per aprendre a cada capítol. En fer-ho a través de joves personatges, resultava més proper al públic jove.
Tot i això, no escric aquestes línies per elogiar l’enfocament inicial de la sèrie sobre el sexe i la sexualitat, sinó per destacar la quarta i última temporada. Aquesta darrera temporada ha estat relativament criticada per l’audiència per un canvi de rumb interessant. M’agradaria fer una reflexió sobre això.
Tradicionalment, en sèries que aposten pel progressisme sexual i per l’enfoc en noves realitats sexuals, les trames se centren en conflictes entre el conservadorisme i aquestes realitats. Per exemple, el típic pare que no vol que el seu fill sigui gai o bisexual, o l’àvia religiosa que no vol que el seu nét vesteixi de manera escandalosa per anar a missa. Els personatges han de barallar-se amb la seva identitat religiosa i la seva orientació sexual de manera oberta, sense sentir una gran dissociació a les seves ments. Aquestes són trames comunes, que hem vist durant les tres primeres temporades, i també a la quarta.
La novetat en aquesta quarta temporada rau en el fet que, a causa d’exigències del guió, els protagonistes de Sex Education han de canviar d’institut. Abandonen el seu institut anterior, on enfrontaven aquests problemes, i es traslladen a un de caire molt progressista. Aquest nou institut és un lloc democràtic i assembleari, on no hi ha aules amb portes tancades, els banys són unisex i es realitzen activitats a l’aire lliure com ioga al jardí. A més, s’imparteixen classes de sexualitat de forma gratuïta, i tots els alumnes tenen una tauleta per a organitzar-se. És un institut on tot està informatitzat i promou un enfocament molt inclusiu i divers. La presidenta dels estudiants és una noia que té una parella trans, i la millor amiga és una persona amb problemes d’audició que, a més, és bisexual i té una relació oberta, entre d’altres característiques.
En aquesta quarta temporada, les situacions problemàtiques no provenen del conservadorisme, com a les anteriors, sinó que ataquen als protagonistes des del progressisme social. Aquestes situacions inclouen problemes absurds, com que un estudiant que va en cadira de rodes no pot assistir a classes perquè l’ascensor s’espatlla sovint. Això és interessant perquè la sèrie, que havia destacat per abordar temes progressistes i donar visibilitat a realitats poc comunes, com per a algunes persones semblar massa “woke”, afegeix un matís important: de vegades, perseguint ser progressista és fàcil oblidar principis bàsics com garantir l’accessibilitat a totes les persones, com el jove amb cadira de rodes que necessita un ascensor funcional per assistir a classes.
Volia destacar aquesta quarta temporada, i la sèrie en general, no només perquè aquesta última temporada s’ha encarat des d’un angle diferent, sinó perquè personalment, aprecio tota la sèrie i la seva evolució des del principi fins al final. Tot i que algunes persones que seguien la sèrie poden no haver tingut la maduresa necessària per assimilar aquest canvi de paradigma, la qual cosa es reflecteix en la crítica negativa cap a aquesta darrera temporada, al meu parer, representa un acte de maduresa per part d’una sèrie dirigida a joves. De vegades, un toc de realitat és necessari per provocar una petita frustració que fomenti la reflexió.
Acabo reivindicant una sèrie que ha estat útil per a moltes persones al llarg de quatre temporades. La sèrie s’ha arriscat durant tres d’elles, i al meu entendre, la darrera temporada ha portat un canvi necessari i madur, tant per l’enfocament com per la manca d’un tancament definitiu, per oferir la informació, educació i maduresa que pretenia des de el primer dia de la seva estrena el 2019.
Catalunya Plural, 2024 
