Arribarà la intel·ligència artificial a tocar les nostres emocions?

Se suscita una polèmica sobre la possibilitat de fer servir la intel·ligència artificial com a assistent psicoterapèutic per abordar el patiment psíquic, tan palpable en l’epidèmia de depressions, atacs d’ansietat, intents de suïcidi, addiccions, trastorns alimentaris, violències i altres. Per endinsar-nos en aquesta qüestió convé recordar la distinció entre concebre les paraules com a simples transmissores d’informació o com a una mica més, capaç de ressonar en el nostre cos i generar afectes i emocions.

Si un s’aventura a entaular una comunicació amb el ChatGPT, pot quedar sorprès amb la seva capacitat per respondre tota mena de preguntes i articular escrits coherents. Tot i això, parlar no equival a comunicar. La paraula, de vegades, té un poder evocador que ens toca en allò més íntim. El pensament humà no es redueix a un simple processament d’informació. Dialogar amb algú implica interpretar les intencions de qui ens parla. Em diu això, però què és el que veritablement pretén transmetre?

Si reflexionem sobre un procés psicoterapèutic, més enllà d’adquirir habilitats i transformar conductes per adaptar-nos millor a la realitat, potser és més interessant aventurar-nos a descobrir que algunes paraules aparentment banals han adquirit un valor que desconeixíem i han contribuït a forjar la realitat que percebem com a autèntica. Les paraules amb què concebem la vida ens arriben des d’una edat primerenca a través d’aquells que ens donen la benvinguda al món i configuren la nostra identitat. Serà la intel·ligència artificial capaç de desactivar la nocivitat de certes paraules i desfer els nusos del nostre destí?

Allò que construeix la meva realitat es troba lligat a certes paraules clau, els poders de les quals resulta imperiós dilucidar per modificar l’efecte mortificant que van poder exercir. En un enfocament psicoterapèutic orientat per la psicoanàlisi no és factible reproduir la mateixa sessió amb dues persones diferents, com exigeixen els criteris científics. Això no constitueix una debilitat, sinó precisament la fortalesa del que és singular i irrepetible. No és una ciència sinó més aviat un art. Això és el que ens converteix en éssers humans i no en màquines.